Salpen vaixells

en tan poques paraules, ni destriar les emocions una per una i mostrar-les amb nuesa com tu has fet, ni fer pregones les sensacions, ni airejar les cabòries, ni descriure el que es nega a ser descrit. Enhorabona per explorar amb aquesta delicadesa i amb paraules tan belles els racons de l'ànima.
Em sap molt de greu que no puguis venir a la presentació. M'hagués agradat trobar-nos una altra vegada però tanmateix podria ser que jo tampoc hi pogués anar. Petons!

Ens parles de la necessitat inherent de l'ésser humà d'estimar i sentir-se estimat, però, de quina manera més preciosa i metafòrica! Un text que mereix aparèixer a l'editora destaca.

Enhorabona, gypsy!

Núria

PS: He rellegit els comentari i m'han deixat sense paraules. Quins comentaristes més esplèndids corren per RC!

"Sóm éssers solitaris que cerquen semblants que vulguin descobrir el so que emet la nostra respiració pausada...". Crec que amb aquesta sentència dolça descrius exactament el que és un poeta o una poetessa, en aquest cas tu, però m'atreviria a dir que comprensible per la respiració que emet tota ànima que escriu poesia.
A més, hi he trobat un paral.lelisme amb unes paraules que vaig llegir a l'autobiografia de Neruda.
Frases com aquestes s'haurien de perdre en un racó inabastable de l'espai perque perdéssin la categoria de temps que tenim aquí i llavors fer comprensible a qualsevol extraviada o extraviat la vida que regala la poesia en els moments difícils, i que fos així per tota l'eternitat.

Un relat breu però intens, i ni una sola paraula fora de lloc, d'aquells que fa palpitar el cor del sol!

Agraeixo molt haver trobat aquest relat teu, gypsy!


Sergi

Estic totalment d'acord amb tu i ho pots veure, si vols, en un relat meu, publicat fa temp, que porta el títol de "Poema en prosa".

Buf! Em sembla que hi ha molts paisatges per descobrir!
Els meus amors sempre han sigut utòpics.
M'encanta el final per l'optimisme, la persona solitària ( jo força vegades n'he estat una ) necessita quelcom que la guïi cap on ella vol.
I, lògicament, m'agraden molt les teves metàfores!

En franz escriu d'una manera que em deixa com al.lucinat, acabo de llegir el seu comentari i em costa molt d'entendre'l, des del primer dia que el vaig llegir. Penso que té un geni per a l'escriptura poderosíssim, i que tenim molta sort de tenir-lo aquí,

Però ei, la descripció que fa de la vida la Nonna_Carme la trobo inigualable, certament.

Endavant, doncs, gypsy! Hi ha molt per escriure i per això tenim aquestes mans! Les meves a vegades es cansen, però reneixen! Espero que el comentari et sigui grat!


Sergi

és un salpar de vaixells, cada dia i en totes direccions. Uns tornen a port curulls de tresors, d'altres arriben malmesos i amb un munt de dificultats.
És un dels relats teus que més m'agrada, gypsy.
Belíssim, bellíssim!
Una abraçada amb tota la meva admiració

" El sol es lleva, com la vida reneix davant un paisatge nou. Comença l'amor entre una dona i un home, orfes d'aventura, fills del temps. I la història es repeteix. La vida continúa sense llàgrimes, sense absències. Completa."
S'hi nota que hui estic' punyeteru' i torracollons?

El text és molt bo, i la imatge, suprema!
Salut i rebolica!

Ple d'amor i d'aventures. També tracto de compondre una brúixola segura pel far que ens durà a bon port. però se que és només Caminar vers l'espurna d'un raig de Sol.

Som muntanyes, Himalaies, cadascuna amb el seu espai. Totes apuntem al mateix cel.

Tornem a veure el punt vermell que forada el blau, ala ratlla horitzontal. efectivament. Continuen salpant vaixells. Un dia més. i tots amb un'estimo
per ensenya.

i es que la vida és això, viure amb intensitat el present, gaudir del viatge, recordant el passat i acaronar el futur que no veurem mai.
Tu poeta em fas trontollar.salpen vaixells des de tots i van a tots......
enhorabona
avant pit i amunt

Sospito que els lector futur no tindran la imatge que ara il·lustra la teva biografia, aquesta proa cap a ponent on un sol s'amaga en l'horitzó tallat per la línia de mar i acolorint la suau agitació de l'aigua i els núvols que semblen arrossegar-se mandrosament vers ell, punt de fuga i ensems de trobada per a la nostra mirada, per al nostre vaixell.
Es creuarà amb d'altres, ens saludarem, ens coneixerem tal vegada. potser ens estimarem. I avançarem per nous paisatges.
Fins on dura un paisatge, i a partir d'on comença un altre?
Només és cert el final de la navegació, la fosca final, l'ocàs en el qual, sí, haurem deixat aquestes interseccions, la remor de les veus, la vibració de la llum que encara podrem evocar, i que potser altres servaran per nosaltres.
Text que navega entre la poesia i la prosa, el lirisme de la gypsy sempre exalta els sentits i apaivaga l'ànima.
Com ho fas? Amb la vibració del teu arc poètic ens envies la fletxa pura i certa de l'emoció.
Una abraçada,
franz

com sempre em deixes bocabadat de tan bé que t'expresses a cada frase... molt xulo de veritat
gràcies per la felicitació del sant, et contesto ara perquè he estat fora
fins aviat
joan

Sentir el sol, la seva escalfor.... encara que s'en va per l'horitzó fins demà.
I el vaixell personal surt a la mar de la vida i a la mar de viure.
Gràcies.