Salparé

Un bon poema m'ha semblat. Suposo que és lliure perquè no veig cap estructura clara en mètrica ni rima, tot i que sí és estructurat en estrofes de quatre versos, cosa que li dóna amenitat i un ritme bo. Pel que fa al significat o allò que es transmet, personalment trobo que gira al voltant d'una pròxima mort (la del "protagonista" i/o mateix poeta). M'agrada la deixadesa que es transmet, com si realment no fos tan important, com si no l'amoinés, com si no patís perquè és quelcom ja previst i acceptat. La petita metàfora que inunda el poema i ens parla d'un viatge en vaixell em recorda aquell viatge pel riu de la mort, el creuament del llac amb una barcassa solitària… totes aquestes llegendes i conviccions religioses antigues. Trobo que està molt bé.
A continuació et deixo alguns suggeriments sobre la forma del poema. La majoria, com veuràs, són sobre puntuació… espero que et serveixin!

"Salparé aviat, no us amoïneu" : just al final del vers, hi afegiria una altra coma.

"abrigat de la tempesta" : aquí també es podria dir "arrecerat de la tempesta", de fet és el que crec que vols dir.

"i recordaré el seu color / de sa mirada espurnejant" : penso que el dos possessius tan seguits no queden gaire bé, proposo "i recordaré el color / de sa mirada espurnejant"

"Escriuré sobre l'amor" : al final del vers hauria d'anar una coma.

"No llevaré l'àncora amics / no ho faré, és el final / no és un adéu, és un mai més / no pregunteu, no us ho diré" : trobo a faltar més puntuació, proposo quelcom així "No llevaré l'àncora, amics, / no ho faré, és el final; / no és un adéu, és un mai més; / no pregunteu, no us ho diré." (m'agrada especialment aquesta estrofa per l'estructura original)

"Acolliré sense recel tota tristor / no ploraré, jo ja ho he fet / m'esmunyiré sense soroll …" : també aquí trobo a faltar puntuació, proposo "Acolliré sense recel tota tristor, / no ploraré, jo ja ho he fet; / m'esmunyiré sense soroll …"

"Ja tornaré, o potser no / no ho sabreu, i jo tampoc / tot passarà, res quedarà / fora les mans de tot atzar" : i aquí, la proposta és "Ja tornaré, o potser no… / no ho sabreu, i jo tampoc; / tot passarà, res quedarà / fora les mans de tot atzar."

"Adéu-siau, ohcapità / el teu destí, no està escrit / vos salpareu en un brogit / amb força vent i de mestral." : també aquí proposo quelcom diferent "Adéu-siau, ohcapità, / el teu destí, no està escrit. / Vós salpareu en un brogit / amb força vent i de mestral." (a més, "vós" duu accent)

A més, trobo a faltar un punt al final de cada estrofa.

Bé, i això és tot. Enhorabona pel poema i petons!!

Ho he intentat fer tant bé com he pogut, ja que això de comentar no sé mai com agafar-ho, però bé, ajuntant les pautes de diversos relataires he creat les meves. Així que aquí tens el meu comentari d'aquesta primera ronda:


* Estructura:
No en tinc ni idea de comentar poesies, per tant només em fixaré en el que em sembli que no està el seu lloc. No em demanis ni mètrica, ni rima ni res de tot això, perquè ho tinc verdíssim i no et sabria dir res de res...

Mmmmm... sonarà estrany el que diré, però no he sabut trobar res fora de lloc. Em sembla que m'hauré de posar les piles i repesar una mica els apunts de literatura, perquè no se dir-te res que no em sembli correcte. Tot i que també pot ser que tot ho sigui!


* Contingut:
Parla d'un capità (si parla de tu, dedueixo que és un capità de mar) que marxa per no tornar, sembla que té molt clar on vol anar, i que hi va per quedar-s'hi per sempre. Fuig en busca del seu paradís personal, on es recuperarà.
El fet de que torni o no, ho deixa ens mans de l'atzar, que sembla ser que és l'únic que té la resposta.


* Opinió personal:
Aquesta no la faig, que ja la vaig fer en el seu moment, i tornaria a dir el mateix. I copar el que vaig dir no val la pena... ;P


No sé si et servirà d'alguna cosa, però bé, com diuen l'intenció és el que conta... :-)


Petons i una abraçada!!

Gorwilya

Hola OhCapità!
No conec gaire la mètrica i per tant no puc fer una anàlisi com caldria.

Forma:
Si em fixo en la forma veig que són versos separats per estrofes de quatre versos, fet que alleugereix la lectura. No has buscat una rima fàcil tot i que en alguna estrofa els finals són de la mateixa arrel.
I sobre tot crec que té una cadència sonora que es fa agradable a l'oïda.
Utilitzar la formula "vos" provoca una distancia al lector al mateix temps que una dolçor especial.
El fet de no puntuar el final de les estrofes, s'em fa estrany , ja que la següent comença amb majúscula (veig que al llibre de poemes també està imprès així).

Aquesta estrofa hi trobo quelcom que em falla:

Acolliré sense recel tota tristor
no ploraré, jo ja ho he fet
m'esmunyiré sense soroll
quan la tempesta hagi passat"

Aquest: "…no ploraré, jo ja ho he fet" vols dir-nos que has plorat abans i ja no et cal, has fet el cor fort, potser és la forma d'estructurar el vers o escollir les paraules, no sé.

Fons:
El poema mereix una lectura completa, abans d'introduir-se en els matisos que dibuixa el poeta. En un principi, com que no puc saber els fets concrets que han provocat el poema, se'm fa una mica opac. Suaument es va creant una situació que apareix més nítida. Salparàs cap a un paradís personal, creat per tu mateix, abrigat de tot dolor on et guariràs lluny, buscant nous camins. I com diuen els companys té el to èpic, de viatge. El viatge cap a la teva Ìtaca personal.
Bé no sé si l'he interpretat correctament.
Personalment m'ha agradat i m'ha deixat un dolç sentiment. Crec que tens un estil molt personal, en els teus versos.

Salut!
mjesus

Si normalment ja sóc prudent quan em disposo a comentar un relat, i dic i li torno a dir, al relataire comentat per mi, que no em faci cas, que no valori el que li dic més que com la visió d'algú que l'ha llegit i que gosa ser sincer, reconeixent-se inexpert; encara més insisteixo en això quan allò que comento és un poema. Perquè un poema és íntim per definició. L'autor veu més enllà, molt més enllà que el lector. De vegades aquesta diferència de visions fa que el lector no arribi ni a la meitat d'on l'escriptor arriba... I el lector ha de ser prudent i no afirmar que un poema és buit, quan en realitat el que passa és que no l'entén, que no hi connecta, que desconeix la realitat que amaga...
No dic que sigui pas el cas d'aquest poema. Parlo en general, per a demanar-te que no em facis cas; si més no que no consideris el que et dic més que com allò que creu un lector àvid de poesia que gosa dir el que creu.
De primeres, sobre aquest poema, diré que intueixo molt de sentiment, molta identificació de l'autor amb el missatge. Se'm presenta gairebé com una declaració d'independència. Em recorda un cavaller del segle divuit dels Estats Units proclamant que ell no és anglès, que és nord-americà. Sí... ja sé que no és un poema polític, però em fa sentir aquest mateix anhel d'independència. En aquest poema el país no seria els Estats Units, sinó la persona del "Oh Capità", que cerca l'estabilitat del seu cor, la seguretat dels sentiments, la noblesa dels amors, la llibertat de la contemplació de la bellesa... Cerca ser ell, que li respectin el dret a ser ell, a viure com ell, a sentir com ell... que no l'intenti encadenar... que no li programin el futur... que no l'esperin, però que tampoc no el descartin... El poema el veig com una proclamació del dret a viure un destí no escrit enlloc... I en aquest sentit el poema és sublim.
Jo li donaria una altra forma, ho haig de confessar, però això és normal perquè el poema és l'ADN del cor, i tots els cors són diferents.


Coses que no m'han convençut a nivell formal:

En la següent estrofa, després de veles hi posaria una coma. El vers "on llençaré com àncora el cor" no m'agrada la manera com trenca el ritme:

Salparé aviat, no us amoïneu
inflaré les veles bufant si cal
i em deixaré portar per les corrents
sense rumb, sense destí



Aquí, em sobra el possessiu "seu" perquè pel fet de ser-hi "sa" en el vers següent, se'm fa innecessari:
Abraçaré la solitud
i recordaré el seu color
de sa mirada espurnejant
i vetllaré el meu dolor



A l'estrofa que segueix, no m'agrada la relació entre record i plaer. Em costa d'entendre que un record pugui produir plaer, em resultaria més natural goig, serenor, pau, fins i tot eufòria... plaer em fa venir a la ment més sensacions físiques que no mentals:

Escriuré sobre l'amor
m'entendriré sentint ocells
i deixaré que el seu record
m'inundi de tot plaer



A la següent estrofa, no m'agrada el pronom "ho" . Si hagués estat llançada la pregunta concreta, o si l'autor hagués dit no em feu aquesta pregunta concreta, sí que em sona bé el pronom. Però tal com està el context, en lloc de "no us ho diré" jo preferiria "no respondré" o alguna cosa similar sense pronom:


No llevaré l'àncora amics
no ho faré, és el final
no és un adéu, és un mai més
no pregunteu, no us ho diré



En aquesta estrofa no m'hi agrada el "jo" de "jo ja ho he fet". No cal. Ja s'entén que és ell qui ho ha fet. Insistir-hi confon. Fa sentir com una mena de desdoblament del qui narra. Tot i que reconec que pel ritme del vers hi va bé:

Acolliré sense recel tota tristor
no ploraré, jo ja ho he fet
m'esmunyiré sense soroll
quan la tempesta hagi passat


I per últim aquesta és l'última estrofa on hi trobo alguna coseta que no m'acaba de convèncer, que és el ritme general dels versos. Sobretot del segon vers (massa llarg). I del quart, també massa llarg:

I des del fi d'aquest món
una veu m'està reclamant
a no dir res, només seguir
unes paraules que estan cantant


En fi, tal com t'he dit. Ni cas del que dic. Fes com en Robin Williams al club dels poetes morts amb aquella pàgina de llibre que pretenia quantificar la poesia: estripa els meus comentaris perquè l'únic que val és el criteri del poeta... Oh Capità...!

A terra tens el teu món, familiars, amics. A la mar no hi ha ningú més que la meditació. No t'imagino en alta mar més d'un mes. Aviat enyoraries la companyia d'un bon amic, el somriure d'una dama, o simplement una bona pizza!
Tothom hauria de salpar, però amb la finalitat de tornar amb més força que mai.
Quan salpeu, mireu en el darrer moment a terra, hi haurà una noia de peu, seré jo agitant un mocador blanc.

Diria que vaig llegir alguna cosa pel fòrum relacionada amb aquest poema...
És preciòs, m'encanta! Totes les paraules són encantadores i estan ben posadetes el seu lloc... ;) No sé amb quines paraules ho podria d'escriure... sencillament Fantàstic!

Una abraçada i petons Ohcapità de boniques paraules!!

Gorwilya

P.D. Potser un dia penjo una poesia que em va inspirar el teu nick... però diquem que no m'agrada massa com hem va quedar... :P

Ejejem, "aviam", parlem-ne

Em pensava que l'època de les grans aventures (enteneu-me, vull dir aquella de bergantins amb cent canons per banda) s'havia reclòs als llibres d'història. Vet aquí que no. Que encara hi ha vells capitans, capitans de la vella escola, que volen fletar una nau per deixar-se endur mar enllà.


"Salparé aviat, no us amoïneu
inflaré les veles bufant si cal
i em deixaré portar per les corrents
sense rumb, sense destí"

D'entrada precisar que l'estructura en estrofes de quatre dóna una primera impressió endreçada que fa tranquila la lectura des de bon començament. Com el mar quan està en calma (ho sento, no he pogut evitar la comparança...)

Idea que llances així d'entrada: Adéu a tot, me'n vaig. O plego, bon vent i vida nova, etc. etc. I no calen els plans de futur: el mateix futur se'ls fa.

"I trobaré per fi un petit lloc
abrigat de la tempesta
on llençaré com àncora el cor
i des d'allí ja no em mouré"

Dónes a entendre que, malgrat tot, esperes alguna cosa d'aquesta vida nova que projectes: no dius què, però la menció expressa del cor (en rima amb "lloc") pot fer imaginar a què et refereixes. Segur que acabarà llençant l'àncora de forma definitiva, aquest capità?

Ah, daixonses, em permets un petit comentari? No fa massa vaig anar amb cotxe amb un parent que li agrada força la música dels anys 70-80. Vaig posar una canço del Nino Bravo que m'ha vingut a la memòria en llegir el poema: et sóna "América, América"? Ho sento per la xorradeta que acabo de dir, però no me n'he pogut estar.

"Abraçaré la solitud
i recordaré el seu color
de sa mirada espurnejant
i vetllaré el meu dolor"

Segueixes buscant rimes. Crítica que (per experiència) em puc permetre fer-te; un pelet forçada, la d'aquesta estrofa.

Si parlar de "cor" en l'estrofa anterior podia fer pressuposar una determinada impressió, l'esment aquí de "abraçaré la solitud" podria indicar el contrari... O es que en realitat es planteja allunyar-se de quelcom o d'algú?

"Escriuré sobre l'amor
m'entendriré sentint ocells
i deixaré que el seu record
m'inundi de tot plaer"

Ja em semblava a mi! Ai, l'amor, l'amor... Una mica dolceta, aquesta estrofa, però el tema hi convida, val a dir-ho. Aquí, en no haver-hi una rima tan clara ("o" tancada d'amor versus "o" oberta de record), alliberes un xic el poema de la pressió de la rima exacta.

"No llevaré l'àncora amics
no ho faré, és el final
no és un adéu, és un mai més
no pregunteu, no us ho diré"

Aquí radicalitzes el plantejament inicial, tant que pot semblar contradictori amb tot allò precedent si només et quedes amb el primer vers. I et diré encara més: el contrast radical es veu reforçat per un cop d'efecte molt interessant que hi dónes. Em refereixo a la "confrontació" amb la dolçor dels quatre versos precedents, que alentien el ritme del poema, fins i tot. Aquí clames el "no" fins a cinc vegades, dius que prou, que ja no és només un adéu, que és ja un mai més.

"Acolliré sense recel tota tristor
no ploraré, jo ja ho he fet
m'esmunyiré sense soroll
quan la tempesta hagi passat"

Planteges l'experiència de la pròpia vida. La tristor t'ha enfortit. Ja has plorat, ja saps què és, i això et permet enfocar, dónes a entendre, insisteixo, el camí o el projecte d'una altra manera.

Des de la discreció, des d'un segon terme, quan tot hagi passat, en silenci. No vols que ningú se n'adoni. Parteixes i tens molt clar que vols ser tu, qui ha de partir, no els altres.

"Ja tornaré, o potser no
no ho sabreu, i jo tampoc
tot passarà, res quedarà
fora les mans de tot atzar"

Et poses a les mans del destí. No sembla que et preocupi massa què passarà. De fet, sembla que no t'hagi de preocupar gens. Tot passarà. L'atzar decidirà. I el temps.

"I des del fi d'aquest món
una veu m'està reclamant
a no dir res, només seguir
unes paraules que estan cantant

"Adéu-siau, ohcapità
el teu destí, no està escrit
vos salpareu en un brogit
amb força vent i de mestral."

Curiós final que, llegit amb la deguda solemnitat, dóna un aire final tan èpic que m'ha fet pensar en allò que et comentava de bon començament; les grans aventures de bergantins, galeons i conquestes a ultramar. Però en conjunció amb tot allò que precedeix aquest final (és a dir, en altres paraules, tot plegat interrelacionat), dóna una altra impressió. Apliques les grans aventures d'èpoques pretèrites amb tu mateix, amb el teu interior. És com allò de "any nou, vida nova" però més profund. Et planteges un canvi total, absolut en la teva vida. I aquesta ha estat (almenys per a mi) la sensació que has desprès en aquest poema.

De l'estructura, en certa manera clàssica i amb algunes rimes que t'he comentat, t'he de confessar que és la idònia, al meu entendre, per la solemnitat del poema en si.

Res més, noi, que moltes gràcies pels teus comentaris (i més encara havent-me'ls fet en època en que m'era impossible correspondre'ls) i fins la propera!

Salut!

Vicenç

*
vas salpar mar enllà!

cap a un món
de tempestes desconegudes
però també certes

de marees altes
però també baixes

d'aigües cristal·lines
però també fosques

de solituds i d'esperances
d'amor i de passions
de records i d'il·lusions

"Benvingut, ohcapità,
el destí no està escrit
vau salpar en un brogit
i el vent us va retornar"

petó suau i càlid, OhCapità meu Capità

(ja tardava massa a comentar-te aquest poema, però no m'hi veia en cor, i tu ho saps)

Et veuré salpar des del port
i esperaré eternamnet
fins que tornis....

Oh Capità! Meu Capità!

M'ha encantat!!

Equinozio

Ja havia llegit mes d'una vegada aquesta teva obra mestra i mira, avui te la comentare corroborant totes les lloances ja dites.
Perque te un ritme precis i precios, perque expresses una tristesa amb pinzellades d'una esperança que no entreveu mes felicitat pero potser una tristesa mes lliure i solitaria... Es un projecte de futur que te força des de la delicadesa; es un ultimatum per al mon, o potser mes que res per tu...
En tot cas, es precios; em trec el barret i deixo que voli enlla del moll de l'espera.

Gracies i una abraçada,

m

Havia oblidat el meu 10 per tu.

Oh Capità! El meu Capità!

Quina mena de tresor guarda ocult la teva ànima?

seré grumet d'aquesta nau oh capità, el meu capità.
sense tan talent però amb el mateix desig de salpar i "tornar a navegar" vaig fer una cançó camí de la meva Ítaca.

si ens vols sentir, el dia 8 de juliol,a la garriga, vallès oriental.

Té un sabor a desamor, tan trist, però tan real, potser de vegades en cals fugir per recuperar-nos a noslatres mateixos, per recuperar el somriure, però no deixis d'escriure perque és la millor medicina per l'amor.
Potser navegant entre records, puguis veure el futur dolç que espera a un gran poeta.

Una recerca molt cap a l'interior, en aquells mars que mai arribem a conèixer del tot, on hi viuen milers de sensacions i sentiments que ens gronxen com les ones de la mar.
No saps quan tornaràs, l'atzar també té molt a dir, caldrà gaudir de tots els moments que hi trobis, imatges plenes de llum i coses menudes i molt importants que restaran per sempre dins del cant del teu cor.
Tots salpem sense saber molt bé el camí, la bruíxola de l'instint més pur ens guia i els estels dibuixen noves llums en la nit ...

Un mirada cap a l'interior, molt i molt cap al fons del teu mar...

Moltes gràcies per recomanar un poema meu, em va fer molta, molta il·lusió!

Bon viatge i bon destí, estimat navegant!

em sembla perfecte que et dediquis un poema a tu mateix.
És una teràpia que tots hauríem de practicar de tant en tant.
Ja no em sembla tan bé que utilitzis com àncora el cor, perquè, si canvies d'opinió - cosa molt humana - i la vols hissar, pot ser que la trobis rovellada. Pensa-t'ho.
Moltes gràcies per recomanar un poema meu.
Una abraçada.

font inesgotable
d'aquest esperit amable
d'aventurer en una mar profunda,
d'aquest valor de mosqueter
amb anima de serenor,
ens proporciones la cursa del teu veler,
deixar-nos respirar amb tu
aquest aire marítim
que ens fecunda.

Ones i vent

"salpar" = "llevar àncores, partir una nau..."
Salparàs, OHCAPITÀDE CAPITANS... i trobaràs un racó de món on llençaràs l'àncora del teu cor per arrelar-hi... però no t'hi quedaràs gaire temps... perquè vas néixer per navegar mar enllà... per sortir cada matí del port i descobrí cada instant de felicitat que hi ha amagat darrere d'onades... i trobaràs algues noves i bancs de dofins que et guiaran per camins d'il-lusió... no pots estar clavat en un port, en un bar veient la televisió i inflant-te de rom i acariciant amb els dits la rosada d'una gelada cervesa... t'aixecaràs cada albada i sortiràs amb ganes noves de trobar cada dia i cada mar diferent... salparàs de la comoditat assolida, de la vida assegurada i confortable, de l'acceptació covarda de que tot ja està vist i ja està fet... salparàs... i només romandràs estones per no perdre les arrels i les olors i els colors de la terra...
gràcies per aquest poema tant bo, el millor de tots els que he llegit de tu...
i gràcies pel teu meravellós comentari al meu poema "sexe diferent"... un comentari original, llarg, made in OhCapità... m'has fet pixar de riure i a la vegada m'has cobert de vergonya per les teves lloances, inmerescudes per mi...
tu sí que ets DÉUDEDÉUS!!!!!!!!!!

Llegint i rellegint el teu poema tan magnífic, tan ple de sentiment, he vist un nàufrag embriagat de quimeres, sotsobrant en les turbulentes aigues del desamor...
Només espero que durant la teva trista travessia no et deixis perdre per l'enganyós cant de les sirenes que embauquen els navegants, com temps ha l'heroi fou enganyat i segueixis, en lloc seu, el cant lliure d'Èol, el mestre dels vents, que ell segur que et guiarà i et durà a bon port. Confia-hi! I torna, no deixis de fer-ho que t'enyorariem!
I com diu la Thalassa, ànims!

a mi no m'agrada i no parlo del poema, sino de que salpis. Suposo que tens els teus motius, que prou vàlids han de ser, però això no treu que a mi no m'agradi.

El poema és genial, avança amb força, només espero que hi hagi una tornada a port.

Ànims!

Thalassa

Molt bé, OhCapità, un poema delicios que va agafant velocitat a mida el llegeixes.

M'agraden els últims quatre versos i aquest sentiment entre nostàlgic i esperançat de tot el poema.

Un dels millors que t'he llegit.

David.

Exacte! Navegant entre les mil onades, fugint de les males tempestes i sense undestí determinat, per arribar al teu propi port. Per trobar el teu propi capità. Per descobrir qui hi ha radera d'un mariner "de mena". Per navegar entre aigües braves i desconegudes, sense un rumb fix, deixant-te portar, esperant trobar terres noves, el teu propi espai, el teu propi lloc.

Salpar per amarrar-te a un lloc ferm i còmode.
Perfecte! M'ha encantat! Molt bé! ;)

Gemm@

Abandonaràs el perill, el patiment, per gaudir dels ocells que et faran sentir l'amor cada dia... el de debò, el vertader, el que queda... el que has descobert després da incertesa, del sofriment, després de la recerca incansable... i contínua.

Versos impactants que conviden a una bona reflexió...

Heu de saber, capità, que després d'una bona tempesta, el port que veiem al davant, que ens aixopluga, sempre sembla més bonic... i és que ho és!

Us envio una onada de felicitacions per ajudar-vos a arribar-hi...

Capità, dels millors poemes de la teva collita.

Un petonet!