S’alcen i reguen el seu jardí

Un relat de: Calaix_de_Sastre
L’Helena Marquès Artigues arribà un xic abans de l’habitual a la biblioteca, on treballava en el departament d’adquisicions. Aquell matí es llevà abans que el despertador sonés, es féu una dutxa llarga i entremaliada, s’arreglà més que de costum i xino-xano, amb un somriure ample dibuixat a la cara, anà fins la feina.

Aprofitant que era d’hora, agafà el seu diari de referència i el fullejà començant pel darrera. Passà per alt la programació televisiva del dia, féu una llambregada ràpida a la pàgina d’entreteniments, no es deturà ni un instant amb les necrològiques – no volia assabentar-se ni en aquell moment ni d’aquella manera d’una possible malastruga notícia que li hauria destarotat completament les seves intencions – i finalment arribà i s’aturà a les pàgines de classificats. Era la primera vegada que ho feia amb una intenció clara que la guiava cosa que l’ajudà a destriar ràpidament un anunci que la posà en alerta. L’anunci deia així: “Necessites ajuda per cuidar el teu jardinet? Vols que et doni un cop de mà per regar el teu hortet? Vine a mi, també ara, i de les cruels penes / lliura't. I tot allò que el cor delera / que et passe, atorga-t'ho, et seré a tu / per sempre aliada. Ψάπφω –Sappho.” Juntament a això, un telèfon de contacte. Se l’apuntà en un paperet i se’l guardà a una de les butxaques posteriors de la minifaldilla texana. Certament, una ajuda per arreglar el seu jardinet és el que més li cridà l’atenció d’aquell anunci, però també és cert que aquells versos i aquella misteriosa firma l’havien fascinada sobremanera desconeixent-ne el perquè.

Al llarg del matí es repetí contínuament una mateixa escena. L’Helena agafava el seu telèfon mòbil i n’obria la tapa. Mirava l’hora al mateix temps que es ficava la mà dins la minúscula butxaca. Palpava amb el tou dels dits esperant que el paperet no hagués fugit. El trobava i l’agafava pessigant-lo. Mirava el número. Notava a les temples el nerviosisme. Marcava les primeres xifres. S’escurava el coll. Tancava la tapa del mòbil i es deia a sí mateixa que ja trucaria més tard. Es repetí fins l’hora d’anar a dinar, en que es decidí a trucar. L’ajudà veure aquell banc solitari sota l’ombra de l’immens ficus. S’hi apropà i s’hi assegué creuant les cames. Tot i marcar el número de memòria, volgué assegurar-se que era correcte. Premé el botó de trucar. Sonà el primer tuuut. I el segon. Es notava com el neguit no la deixava encanyonar bé. Li havia de dir ‘Hola, Safo’? Havia de referir-se, sense preàmbuls, al jardinet? I no va ser fins després del cinquè toc que li despenjà el telèfon. Es deixà portar per la conversa i ni nervis ni neguit les entorpiren. Quedaren per veure’s al cap de dos dies. L’Helena s’agafaria un dia de festa per assumptes personal. Convingueren de trobar-se abans de migdia. Ella, la Safo, la Glòria, treballava de cambrera i no havia d’entrar a treballar fins a punta de fosc. Disposarien de les millors hores de llum, per entreveure i fruir de les possibilitats que els oferiria el jardinet de l’Helena.

La impaciència i les ganes de rebre la Glòria anaren augmentant a mesura que s’apropava el dia. En sabia ben poca cosa o, millor dit, no en sabia ben res. Quatre versos que s’havia adaptat al seu interès, que ara ja sabia de què li sonaven i que no parava de repetir-se, una veu agradable i melosa i un munt d’imatges expectants que s’havia anat construint li omplien l’espera. En unes altres circumstàncies potser s’hagués entretingut una estona a arreglar el jardinet per tal que la rebuda fos més reconfortant, però davant l’oferiment d’ajuda de la Glòria cregué que tampoc estava tan malament.

Desconeixia si seria gaire puntual. Dubtava quina roba posar-se per esperar-la. Si havien de feinejar al jardinet i l’hortet, com s’anticipava en l’anunci, més valia dur cosa còmode, no?. Tot i que li encantava llegir, no tenia el cap massa centrat per submergir-lo entre lletres, així que decidí posar una mica d’òpera, ben fluixeta, per omplir l’ambient. També encengué un parell d’espelmes oloroses, que li agraden més que pas l’encens. S’esperà asseguda a la butaca, amb els ulls clucs i omplint-se de l’ambient.

Quan la Glòria arribà, la sorprengué la seva immensa, rinxolada, alleonada i, sobretot, pèl-roja cabellera. Es feren una besada, a galta i galta, d’allò més amorosa. Intercanviaren quatre paraules i de seguida descobriren que la distància que les separava era finíssima, inexistent. L’Helena, sense demanar-li si en volia, ja sabia que sí, preparà un parell de tasses de te de Pao d’Arco amb subtils tocs de vainilla, mel i canyella. I plegades se’n anaren a descobrir el jardinet.

Abans d’arribar a les vores del fortí, la Glòria l’havia batejat així inclús abans de veure’l sorprenent de totes totes a l’Helena, ambdues ja notaren l’abrusador ambient que hi regnava i com eren preses per una voraginosa frenesia, amb tan sols entreveure quines eren les possibilitats d’aquell jardí cridat a convertir-se en un autèntic edèn per als sentits. La Glòria es sorprengué per aquell parell d’afruitades formes que hi entreveié, que la feren pensar en un parell d’arrodonides i turgents peres llimoneres d’allò més sucoses, acompanyades d’unes rubicundes cireres de cor de colom. A ella, acostumada a que el seu jardinet fos vigilat a vista d’ocell per uns nespres de finíssima pell pigallada, aquella visió li despertà un apetit i un assedegament insaciables, que abocà ambdues a la recerca de les millors raconades del jardinet.

La primera visió que tingué fou la d’un emparrat frondós i immens d’heures atzabegenques. La sensació fou que no presentava aspecte de manca de cura, ans el contrari es podia copsar la destresa de qui n’havia anat manegant la frondositat, convertint-lo en un racó ombrívol i acollidor. Qui havia fruit en el gloriós jardinet rarament en tindria un record similar, car sovint hi regnava l’esperit d’actinídies desfullades on relluïen els penjolls de kiwis de pilosa pell rogenca o el d’alguna au de plomissol sedós i lluïssor vermellosa. I fou a mesura que s’hi anaren endinsant, que el que havia de ser un hortet s’assemblà al paradís, el que havia de ser un jardinet es convertí en un majestuós verger on ambdues notaren una explosió de sensacions que els despertà la més pregona concupiscència inhalant-ne la textura, palpant-ne l’aroma, contemplant-ne el so, albirant-ne el sabor... on pogueren adelitar-se i embriagar-se els sentits amb les més suculentes exquisideses. Instants després, la Glòria quedà enravenada davant la visió d’aquella figa de coll de dama, de carn escarlata ben esbatanada, que hauria enllepolit a més d’un ocellet de bec afilat. S’hi atansà enfervorida, acompanyada pel panteix del dens ambient, per nodrir-se amb el seu molsut nèctar. El seu deler per no perdre’s ni el més minso esquitx de sensacions, les empenyé a seguir observant i gaudint d’aquell parc temàtic, libant del sucós i esbatanat meló, per intentant guarir-se de la set ardent; mossegant la maduixa polposa i ensucrada, per sadollar la gana afilada, i seguiren avançant, com si acaronessin amb les dents i xuclessin cadascuna de les fulles de la carxofa que bategava latent, fins arribar al seu cor.

I fou en aquest cor, en el bell mig del jardinet de l’Helena, i quan les temperatures s’havien tornat del tot candents, en que la Glòria troba una exuberant font, ornamentada per una nacrada joia i nodrida per una apetitosa deu, on pogueren sadollar-hi totes la seves ànsies vehements.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Calaix_de_Sastre

4 Relats

0 Comentaris

106 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00