Sacrifici guanyador

- Jueus pollosos, què figura tot això?! On us penseu que sou, en un balneari, potser?!
El guardià havia entrat al barracó abans de l'hora habitual i havia enxampat un parell de presoners examinant a terra una quadrícula feta amb tires trenades de roba de dos colors que contenia unes barroeres figuretes de fang en algun dels escaquers.
Així que aparegué el guardià, ambdós van arrambar-se literalment contra els catres, amb la mirada baixa per evitar creuar-la amb un ulls plens d'odi que signarien la seva mort immediata.
- Deixa'm, que això ja ho arreglo jo.
El soldat que havia fet acte de presència darrera del primer va descarregar un sol tret sobre el cap d'un dels jugadors furtius, amb un espetec que va glaçar la poca sang que corria per les venes de la resta de reclusos, escardalencs de tant de temps de penúries. El cos de la víctima va estremir-se com un conill desnucat, i el seu crani rebentat per l'impacte de la bala va picar contra el travesser de la llitera, alliberant una massa de matèria grisa ensangonada que va inundar l'escenari del que havia estat fins aleshores l'única vàlvula d'escapament a l'infern que els havia tocat viure: una senzilla partida d'escacs.
- Púrria humana, tothom a fora, vinga, de pressa, a formar a fora!
Els crits d'aquest soldat nouvingut van ressonar per tot el dormitori, i encara no s'havien esmorteït les seves paraules que els presoners ja estaven afilerats a l'exterior, on una fina i persistent pluja havia estovat encara més un terra que acollia els peus nusos dels reclusos com una gola afamada.
El mateix militar va començar a desfilar per davant dels presoners i, sense creuar ni un mot, descarregava a l'atzar un únic tret al front d'aquell que li semblava. El terror s'apoderava immediatament del presoner que s'adonava que era el següent a ser visitat pel botxí, el qual, després de pressionar la punta de la pistola sobre la templa de l'escollit durant uns segons, esperava a què aquest relaxés els seus esfínters per esclafir en una gran rialla i passar de llarg com si res no hagués passat.
- Cagats, que sou una colla de cagats! Quina vergonya de degradats!
I, sense que ni transcorreguessin ni unes fraccions de segons més, disparava sobre el següent condemnat, repetint el macabre ritual com aquell que juga a la ruleta russa però amb totes les bales al carregador.
No obstant, quan s'aturà davant del que havia estat jugant dins del barracó, se li acostà a la cara i li xiuxiuejà a cau d'orella: Peó quatre rei, per a estabornir d'un cop de sec de culata al següent desgraciat de la filera.
El presoner només va tenir temps de retenir les paraules del guardià uns segons perquè, quan la corrua de supervivents va començar a posar-se en marxa de retorn al barracó, el mateix soldat va posar-se a caminar al seu costat i va repetir-li: Peó quatre rei. Aleshores, el cervell en estat de xoc del presoner, encara refent-se de l'escena esfereïdora que havia patit, va reaccionar a l'instant amb una resposta de supervivència: cavall tres alfil de rei, mormolant sense mirar-lo però amb la veu prou clara per no haver de repetir-ho, amb la por de si serien els darrers mots que sortirien d'aquell cos exposat als capricis salvatges dels seus sàdics segrestadors. El soldat va pronunciar cavall tres alfil de dama i va desaparèixer uns metres més endavant.
L'endemà, quan el grupet d'homes destinats a la cantera anava a iniciar la marxa cap a uns dels cercles d'aquell infern, el mateix soldat que havia mort el seu rival de joc va arrabassar-lo d'una estrebada fora de la colla i va escridassar-lo:
- No, tu avui aniràs a la nevera, vinga, espavila que ja fas tard!
La nevera era el nom que rebia la fusteria o taller del camp, on alguns presoners, qui sap si tocats per la vareta de la fortuna, es rellevaven fent tasques molt menys cruixidores que les pròpies de llocs com la cantera o el fornal. Allí, tallar llenya o serrar troncs fins a clivellar-se les mans era una benedicció que permetia prendre alè a l'ànima desesperada d'aquells desgraciats. Arribat a l'estança, li van donar un martell i una falca i va començar a esberlar troncs sense pausa. De tant en tant, el soldat se li acostava i li deia fluixet: què jugues? I el presoner va respondre: peó quatre dama. El seu inesperat rival es va limitar a dir: peó per peó, per a retirar-se unes passes, acostar-se-li de nou i esperar la resposta: cavall per peó. I així és com s'engegà una situació tan anòmala per al captiu, sense saber mai quina seria la seva hora, si quan el seu cos digués prou o bé quan la partida d'escacs s'acabés.
Una tarda, els que habitaven el barracó del jugador van formar a fora sota la terrible ordre que ningú volia escoltar: les dutxes. Els comandants del camp escollien a l'atzar uns quants d'aquells sacs d'óssos i els enviaven a unes construccions de fusta d'on la resta de companys sabien que no n'havia tornat mai ningú. Aquella tarda, el jugador d'escacs estava entre els escollits. El grupet va iniciar la marxa cap al patíbul, molt lentament, a tentines, sabedor que estava recorrent els darrers metres amb els peus sobre la terra. El jugador va sentir que pel seu cap passava una frase contradictòria: on era el soldat que l'havia salvat de la bala que havia mort el seu oponent de joc aquell dia, però no a ell, que l'havia exclòs de la cantera recloent-lo a la fusteria i que l'esperava cada matí a la cua per a dir-li la seva següent jugada? Es podia sentir protegit per un diable capaç de matar sense pietat? Es trobava en un veritable atzucac: volia veure'l ben aviat, però per què? Per evitar més agonies si entomava el cop de gràcia de la seva arma curta o bé per escapolir-se de les dutxes? Els guardians del camp, a cops de culata, empenyien cruelment els que quedaven endarrerits, qui sap si coneixedors amb claredat del seu destí fatal, o bé perquè ja no els quedaven forces ni al cos ressec ni a l'ànima descreguda. Els que queien a terra, incapaços de suportar el martiri, eren rematats allà mateix amb la fredor pròpia dels criminals. El nostre protagonista mirava a esquerra i a dreta, buscant la mirada del seu suposat protector, topant-se tan sols amb els ulls de desesperació de la resta de desafortunats.
Ja havia perdut qualsevol esperança de retrobar-lo quan va notar una estrebada al seu costat. Era el guardià! De reüll, el seu vigilant va dir-li: cavall de rei a dos rei. I li va respondre al moment: cavall tres alfil de dama. El soldat contestà de seguida: peó tres cavall de rei, sabedor que aquesta partida no era contra el rellotge sinó contra la distància que els separava de les dutxes. A alfil cinc cavall seguí alfil dos cavall de rei, cavall cinc dama. El soldat, parat, li espetà: perds el cavall amb alfil per cavall cinc dama, però el presoner, amb la mirada fixa en el barracó de fusta al qual s'atansava, li digué sense rumiar-s'ho: i també la dama, perquè jugo dama per alfil. El soldat, més que sorprès, va contestar: cavall per dama, i aleshores el presoner va dir: és mat en dues amb cavall sis alfil escac, rei u alfil i alfil sis torre mat. El guardià va restar en silenci fins que van quedar palplantats davant el portal que els separaria definitivament. Allà, el soldat va canviar el vocabulari dels escacs per un de més planer: ets el gran mestre Grombovicz, oi? El del Varsòvia que va visitar-nos fa una pila d'anys amb motiu d'unes simultànies, oi que sí? Eres el meu ídol quan era petit, el més gran per a mi. Però el presoner ja havia estat empès cap a la cambra introductòria, on els crits de les ordres de despullar-se ja ressonaven arreu i es mesclaven amb els sanglots de nens i vells aterrits. El jugador captiu només va tenir temps d'allargar la mà al soldat per atansar-lo fins a ell i tenir-lo prou a la vora com per a dir-li amb veu molt baixa i sorprenentment serena: com en els escacs, amb el nostre sacrifici assolirem la victòria final.

llpages