SABER LLEGIR

SABER LLEGIR

Em creuava sovint amb ella, algunes vegades pujant les escales, o al forn de la cantonada, o a la parada de l'autobús. Sovint la veia abocada al balcó o estenent la roba pel pati interior. Vivia a mi mateixa escala, dos pisos més amunt, amb aquell tipus. Ell era un homenot, jovial, trempat. Ella una noia d'aspecte delicat, gairebé fràgil, amb una mirada tímida i un somriure que era capaç de il.luminar-te l'ànima. Semblaven una parella normal, una més del barri.

Però és que cal saber llegir els signes, i no sempre sabem llegir-los, o mes aviat no volem llegir-los. Perquè atendre'ls ens pot portar a un compromís o una obligació incòmoda, no desitjada.

I així mai em vaig preguntar per què ella portava ulleres de sol un dia ennuvolat, per què a l'estiu podia portar màniga llarga, o el coll tapat per un mocador. O per què a vegades portava aquell excés de maquillatge.

Un dia en arribar a casa hi havia un gran enrenou al carrer, just a sota del seu balcó. Em vaig acostar i allà estava ella estampada sobre la vorera enmig d'una taca de sang. Vaig preguntar als veïns i em van dir que va ser una discussió, i que de les paraules ell va passar a l'acció i la vaig empènyer pel balcó.

Quan la premsa va arribar i ens va entrevistar als veïns, vam respondre el conegut i hipòcrita "No ho sé, eren una parella normal. El semblava un bon noi, mai vam notar res estrany. "... I és que cal voler llegir els signes.

A. Llob.