Sa Caleta

Arribat l'estiu, la primera activitat d'esplai que organitzàvem per celebrar-ho era llogar bicicletes per anar d'excursió a sa Caleta. El recorregut l'iniciàvem al lloguer de bicicletes de Casa Valentín, a ses Figueretes, com a punt de trobada de tota la colla. Des d'aquest indret ens deixàvem portar per les suaus brises que ens arribaven de la mar vorejant la platja d'en Bossa tot seguint el curs natural del camí sinuós que traçaven les dunes atapeïdes d'escards i matoll baix al davant d'aquell magnífic blau amb Formentera a l'horitzó.
A l'esguard de la torre de ses Portes o des Carregador, en arribar on avui es troba el Club Platja d'en Bossa, giràvem a mà dreta per un camí que travessava el pla entre alqueries, safarejos, sénies i molins de vent per deixar-nos a l'entrada de Sant Jordi, a la rotonda que ens conduïa cap a l'aeroport.
El camí pla ens deixava gaudir d'aquell paisatge tan nostre: ametllers, garrovers, figueres, cases pageses amb els corrals envoltades de figueres de pic, palmeres i molins de vent. El camp llaurat ensenyant el seu tresor roig vora els bancals de pedra morta. Majores treballant-hi, els gemecs d'alguna truja, les esperonades d'algun capó o el lladruc vigilant dels cans ens distreien l'atenció.
A llevant, els estancs de ses Salines obrien transparències i miratges al davant del massís des Falcó. En arribar quasi a l'aeroport, el deixàvem a l'esquerra per davant la Ponderosa i agafàvem el camí polsegós de sa Caleta i es Jondal (el mateix traçat actualment asfaltat) flanquejat a tramuntana per la paleta de verds d'una suau cadena de pujols iniciada per la llepada insistent de l'home (pedrera de Ca n'Orvai) retallant els boscos de pinars que ens acompanyarien fins a sa punta des Jondal.
A l'altre costat del camí un altre volta els blaus, aquesta vegada els de la platja des Codolar, conformada per un mosaic multicolor de còdols mesclats en trossos de vidres i fustes que la mar, el vent i el pas inexorable del temps han modelat, arrodonint les seves arestes vives, jugant dia rere dia a compondre aquest magnífic puzle que va agafant a l'atzar capritxosament diferents formes i colors al peu des Cap des Falcó, impressionant mola de pedra que s'aixeca impertorbable, valenta, disposada a tallar amb el seu bec, esmolat pels embats de les ones, els vents de ponent. Desafiant la força de les tempestes que hi rompen com si d'una quilla de vaixell invertida es tractàs. Al darrere d'aquesta platja solitària, travessada per un torrent, es dibuixen els estancs de ses Salines, una bella estampa contemplada des del final des Codolar i lloc per albirar les aus migratòries que hi recalen... Aquesta imatge em va portar una melodia de violins i sintetitzadors que després del crescendo s'entregaven a la recerca de la Princesse Perdue (Camel - 1975), una preciosa cançó que recrea el conte de Gallico "El ganso de les neus" que va caure ferit a la platja i després de ser curat pel protagonista, ajudat per una noia, torna o volar lliure.
Amb el senalló o la motxilla a l'esquena, pedalejant un darrere l'altre, recorríem aquest idíl·lic camí deixant-nos seduir pels turqueses clapejats de blau marí solcats per algun veler. I com en el circ: el final vendria després del triple salt mortal, en el nostre cas una triple corba amb un petit pendent ens deixà suspesos al damunt de les roques atalaiant al fons el petit port pesquer de sa Caleta deixant a l'esquena tot l'arc de la platja des Codolar amb es Cap des Falcó tancant l'horitzó. És difícil trobar un altre lloc amb aquest encís.
A partir d'aquí ens deixàvem portar barda avall esquivant els forats del pedregar fins as Bol Nou popularment conegut com sa platja de sa Caleta. Seguíem per arribar a l'esplanada on encara es poden veure restes d'unes construccions militars amb passadissos subterranis que connectaven els búnquers. Un magnífic pinar ens obsequiava amb la seva ombra mentre preparàvem la torrada després d'organitzar diferents jocs que concloïen a la platja amb l'esperat primer bany de la temporada.
A unes passes es trobaven, sense que ho sabéssim encara, els vestigis del poblat fenici que data del VII aC. És clar que els nostres avantpassats sabien escollir bé les ubicacions des seus habitatges, just a la punta elevada al damunt de les parets roges que formen la cala (la mola de sa Caleta) i amb una visual pràcticament de 360º al damunt de la mar.
Em puc imaginar els seus futurs habitants atracant en aquest indret una nit de lluna, trobada aquí la Princesa perduda, quan decidiren varar les seues naus comercials per gaudir d'una plàcida vida en contacte amb la natura, molt semblant a la dels nostres majors: dedicar-se al camp, al pastoreig, a l'artesania i a la pesca.
Després de tota la tarda refrescant-nos a la mar, tornàvem amb les mateixes brises que ens havien portat, ara també més fresques, que ens feien pedalejar més aviat taral·lejant la cançó de Janis Ian: At Seventeen, que ens feia somiar mentre cercàvem la nostra princesa perduda... i és que, com a la cançó, just teníem disset anys...