S P A R A F U C I L E ( V I I I )

S P A R A F U C I L E ( VIII )



M´ofego. Tinc el cor ficat dins d´un puny.
A la setmana del nostre darrer encontre vaig llegir la notícia al diari. Era a la plana dinou. Un cotxe s´havia precipitat al mar a les costes del Garraf. Segons els testimonis de l´accident, tot feia pensar en un trencament de la direcció, de tal il.lògica com havia estat la maniobra. Quan vaig llegir el nom de la víctima, que era l´únic ocupant del vehicle, se´m va fer un nus a la gola. No podia empassar la saliva, m´ofegava. El diari em caigué a terra i em vaig quedar completament en blanc. S´escolà més de mitja hora. Després, quan m´anava asserenant, vaig recollir el diari i vaig tornar a llegir la notícia. Nom, cognom i edat. No hi havia cap mena de dubte. Però… no podia ser! Allò no havia estat res més que un accident. No podia ser de cap altra manera. És clar que no. D´altra banda, parlaven d´una maniobra injustificada. Ni tan sols havia succeït en un revolt. Cap cotxe no havia topat amb el de la víctima, i ningú no parlava d´una conducció temerària o insegura. Tots circulaven en caravana i a una velocitat moderada. Simplement, de cop i volta, un gir brusc de noranta graus, i cotxe i piló daltabaix.
No, un assassí professsional no arrisca la vida de tercers. Allò no era cap altra cosa que un producte de l´atzar. A més a més. Fos com fos que hagués estat, com que la primera feina l´havia de fer de franc, mai no en treuria l´entrellat.

Ai las! Vaig aconsseguir d´enganyar-me del tot, però, aquella nit no vaig poder dormir. En seguiren d´altres. La monotonia dels dies m´aclaparava. Com mai. Els altres noms… Per què seguir? El malson tot just acabava de començar. Aquell maleït malson, que es va iniciar un matí de maig, ben d´hora, en un banc de l´estació de Portbou, i que va anar omplint tots els meus dies i les meves nits, jo l´he estès per tot el país. L´he nacionalitzat, el meu malson.

Van interrompre la pel.lícula de la nit per a donar un avanç informatiu. Havien disparat al financer, “l´empresari exemplar” (segons l´anomenava i reconeixia el partit governant), just quan sortia dels Jutjats de Barcelona. Un tir de precisió, tant se val si des de tres o quatre cents metres. Mortal de necessitat, A l´hora del darrer informatiu ampliarien la notícia.

Em va ensopegar al menjador mentre sopava. Sempre m´assseia d´esquena al televisor. Aquella nit, després d´allò, em vaig aixecar, em vaig girar i vaig caure a terra. Em van retornar amb penes i treballs. No sé si van avisar cap metge, però em van tenir una setmana al llit perquè no em baixava la febre i no parava de delirar.

Ara també ho estic, d´enfebrat.
Just quan, mig recuperat, vaig baixar al menjador per esforzar, em van avisar perquè agafés el telèfon a la cabina de l´entrada.

- Dipositi una bossa d´esport amb cinc milions a la consigna de l´estació, a l´armari cent quatre. En bitllets de deu mil, tant se val que siguin nous.

Em vaig tornar a desmaiar. A l´hotel pensaren, lògicament, en una recaiguda. Quatre dies més al llit. Quan vaig poder aixecar-me, em vaig afaitar. El mirall no em retornava una imatge deforme, solament. Em retornava la imatge d´un assassí. Durant tota una setmana no vaig reaccionar. Altre cop el telèfon. No m´hi vaig posar. Els vaig dir que s´equivocaven, com l´altra vegada, i que jo no esperava cap trucada. Vaig sortit de l´hotel i vaig anar a l´oficina del Banc per parlar amb el director. Acabava de comprar un terreny a Llançà i necessitava cinc milions en bitllets de deu mil per a l´endemà. Bitllets grans que ocupessin poc lloc… - Diner negre, ja m´enten- Quan me´ls van lliurar els vaig dipositar a l´armari cent quatre de la consigna, com m´havia indicat l´italià. Dins de la bossa d´esport n´hi havia una altra. La vaig agafar, vaig comprar el diari i un bitllet per a Llançà, i m´hi vaig estar tot el dia.