S P A R A F U C I L E ( I V )

S P A R A F U C I L E ( I V )

Cap dels dos no afegí res. Jo tenia la mirada a la boca del túnel per on, d´un moment a l´altre, apareixeria el tren. No veia els seus ulls, però, tenia la sensació, quasi la certesa, que m´estava mirant amb aquell somriure enigmàtic que en cap moment no l´abandonava.
Aquesta seguretat m´anava violentant per moments. Allò no podia durar, I jo no sabia com acabar-ho. Però, d´alguna manera havia d´encarar-m´hi i exigir-li que em digués què em volia. Ho havia de fer, però no sabia per on començar ni què dir-li. Ell va estalviar-me el primer pas, i engegà el discurs que, sens dubte, duia preparat.

-Espero que haurà pensat en la pregunta que li vaig fer ahir. Pel que fa a la resposta, ja sé que ha de ser, necessàriament, positiva. Ja li vaig dir ahir. Tothom, absolutament tothom, en té d´enemics. La qüestió que ara interessa és saber quants en té i, per damunt de tot, si li agradaria de desempallegar-se´n.

Em vaig girar i me´l vaig mirar una bona estona. Ara era jo qui li aguantava la mirada. S´escolà un minut sencer, que, en una avinentesa semblant, és molt de temps. L´astorament abandonà les meves faccions, la cara s´anà asserenant i, fins i tot, vaig apuntar un mig somriure. Ell no deia res, només em mirava sense parpellejar. S´escolà un altre minut i, de cop i volta, sense poder-ho evitar, se´m deslligà el riure, i vaig lliurar-m´hi de valent, experimentamt la sensació que, en aquell precís moment, recuperava la confianza en mi mateix i les tornes es canviaven. Dit i fet. Quan a la fi em vaig asserenar, la cara d´astorat la feia ell. Vaig aprofitar per a disparar-li:

-Miri, “sinyor”… tan se val com es digui. Això és l´estació de Portbou. Vull dir que, ni estem a l´Scala de Milà…, ni a La Fenice…, ni al Liceu… Ni jo em dic Rigoletto, ni vostè és…

-Giovanni Sparafucile, per servir-lo. Darrer descendent d´una vella nissaga.

No ho recordo amb exactitud, però, juraria que els meus cent quaranta quilos varen donar un bot. El banc, però, resistí, i allí estava ell amb una tarjeta a l´alçada del meu nas on hi figuraven el nom i cognom que m´acabava d´engaltar. D´on se l´havia treta i com, no ho sabria dir. Tan contundent i ràpida havia estat la seva resposta. Això canviava, novament, les tornes. El que volia dir, que jo tornava a fer cara de babau, i ell em mirava altra vegada amb aquell maleït somriure. Però, no em vaig desanimar i, arreplegant tot el coratge que em quedava, vaig contraatacar:

-Ara em dirà que té una germana que es diu… -Tampoc no em va deixar acabar.

-Tranquil.litzi´s, sinyor. Sóc fill únic.

Ho digué amb contundència I, com aquell que vol deixar les coses al seu lloc, es decidí a ferir-me de valent.

-Pel que fa a vostè, jo sé con es diu i, encara que Rigoletto no sigui, precisament, el seu nom, d´aquest famós personatge n´arrossega el complex des de fa molt de temps. Jo diria que massa.

Com hi ha món que va fer diana!
Ara sí que no sé quants minuts s´escolaren, perquè, l´estocada havia estat profunda, fins al mànec. No vaig tenir força per a reaccionar quan l´home es va aixecar. Només vaig poder veure que es guardava la tarjeta a la butxaca, i se´n va adonar.

-No li farà falta, perquè, demà ens tornarem a veure. Només ha de pensar en el que li he dit. Prengui´s tot el temps que necessiti. Si es decideix, faci una llista. Sóc un home molt eficaz i, pel que fa al preu, arribarem a un acord. Bon dia tingui, sinyor. No s´oblidi de comprar el seu diari. El tren ja fa estona que ha arribat.

El tenia al davant mateix, però, no l´havia sentit arribar ni l´havia vist! I, ara, jo estava palplantat davant, preguntant-me d´on dimoni havia sortit aquell tren que jo esperava i veia cada dia!