S.O.S.

Just abans de morir, la pel·lícula de la meua vida féu intenció de passar-me per davant dels ulls. Tanmateix (coses de la tecnologia que, tard o d'hora, sempre acaba espatllant-se), resulta que va la maleïda cinta i s'enganxa; i el film s'atura, justament, el dia que em van encular a les dutxes de la presó; aquell trist moment, tot just després de caure'm la pastilla de sabó, que vaig fer intenció d'arreplegar-la i vaig oferir, sense ser-ne conscient, el meu tercer ull a aquell famolenc reclús (i no, no era negre; per sort!). I mira que aquesta escena és més que previsible!, que surt a totes les comèdies americanes de poca substància. Una errada imperdonable! També s'haguera pogut encallar la cinteta aquell dia que aquella rossa... Però bé, aquest no és l'assumpte principal, que potser he donat massa detalls i tot. La qüestió és que fa tres anys que m'estic morint i no hi ha manera, tu; que la pel·lícula no arranca i no em deixa finar com Déu mana. I tres elàstics anys, clar, veient la imatge congelada d'aquell fill de sa mare donant-me pel darrere... Pot haver-hi alguna tortura més refinada? Ni els xinesos més inspirats la podrien haver inventat!
En fi, que tot això us ho explico per si hi ha algun tècnic en rotllos de pel·lícula d'abans de morir; alguna ànima caritativa que desenganxe la cinta i em deixe morir en pau d'una santa vegada.
Us espero impacient. Ah, no me'n recordava, estic ofegant-me al riu Ebre, un quilòmetre abans d'aplegar a Tortosa.
Maleïts cilurs, no paren de mossegar-me les orelles!