Rutina

Es lleva el dia, com qualsevol altre m’aixeco del llit i em costa. Em costa quasi tant com poder seguir-te.Com poder agafar-te. Poso un peu al terra i el fred que se’m cola per dintre dels óssos, m’esgarrifa. Per molt que el meu cos es cregui que no, avui és dia de rutina, de tenir silenciats els ideals, de mancança de somriures navegants, creadors de vida.

Em vesteixo i em rento les dents. Agafo les claus. La jaqueta. La bossa.
Em disposo a obrir la porta i en aquell moment les forces s’han esvaït. Miro per la finestra i si... tot resta igual que ahir. Res no s’ha mogut. Res no ha canviat. I ho sento. Sento pena. Sento dolor. Pero encara i així almanco no em falta la vida.

Respira. Em dic una i altre vegada. Respira, em torno a dir. Com si per moltes vegades que m’ho digués m'ho hagués de creure més. Em miro al mirall. Soc jo. Ho soc? Temps. Jo al mirall domés veig el pas del temps. I més enllà trobo els somnis. Trobo les promeses, trobo i domés trobo. I és que he perdut les ganes de cercar.

S.Vanrell