RUÏNES

Les galeries restaven abandonades des de feia vint anys. On abans hi trobàvem més de quaranta botigues, bars, restaurants i cinemes, ara sols quedaven locals vuits, plens de pols i de deixalles; brutícia que s'havia anat acumulant a força d'anys i que havia estat dipositada allà per indigents que, a temporades, utilitzaven aquells locals com a improvisat hotel.
Malgrat el mal estat general en que es trobaven, no era difícil d'imaginar l'esplendor que aquelles galeries havien tingut des de la seva inauguració fins que, per problemes financers, començaren a decaure de manera lenta però inexorable. Molts dels locals tenien grans desperfectes causats pel pas del temps i pels intrusos, però n'hi havia d'altres que mantenien l'aspecte original, amb el mostrador, les estanteries, els expositors i , fins i tot, algun mirall que havia estat indultat pel temps, miraculosament.
Havia entrat per una petita escletxa que algú havia obert, feia anys, forçant la persiana de la porta principal i que ningú no s'havia preocupat d'arreglar. A mesura que m'anava endinsant pels amplis passadissos i m'allunyava de l'entrada, l'olor era més fètida i la foscor es feia més densa i tenebrosa. Havent previst aquesta circumstància, portava una llanterna de grans dimensions que em permetia veure clarament el que tenia al davant fins a uns deu metres de distància.
Tot i que no era la primera vegada que entrava en aquell lloc i que, probablement, no seria l'última, no podia treure'm de sobre la sensació d'angoixa que em dominava en veure en què s'havia convertit allò.
Les meves expedicions anteriors em donàven un cert avantatge, així que vaig començar la recerca per un parell de llocs on creia que seria més fàcil trobar el que cercava. Em vaig dirigir en primer lloc a l'aparcament soterrani, baixant per les escales d'emergència. Pel camí vaig veure un parell de rates que no es van mostrar gens
atemorides per la meva presència, com si estiguessin acostumades a veure éssers humans amb freqüència.
Vaig seguir baixant poc a poc amb el temor de trobar-me algun vagabund; mai no se sap com pot reaccionar una d'aquestes persones sota els efectes de l'alcohol o les drogues, tot i que és cert que d'altres vegades m'havia trobat amb algun d'ells i, simplement, m'havien ignorat.
En arribar a l'aparcament, vaig fer un volt i vaig il.luminar amb la llanterna els racons més foscos, però no hi vaig trobar res.
- Hi ha algú, aquí?- vaig cridar, però no hi hagué resposta.
Vaig iniciar l'ascens amb la deguda precaució i em vaig dirigir a la segona planta, on estava l'antiga sala de control. Allà era on, feia anys, es vigilava la seguretat de tot el
recinte amb un rudimentari sistema de càmeres dirigides per control remot. Per descomptat, ara ja no quedava res que funcionés i tot estava en estat ruinós.
A l'interior de la sala tampoc vaig trobar el que cercava, i llavors ja sols em quedava l'opció de la recerca pormenoritzada. Així doncs, em vaig armar de paciència
i vaig començar el periple pels inacabables passadissos de les galeries. Vaig començar per la segona planta, a la que em trobava i, després, vaig anar baixant.
Quan estava acabant de registrar la primera planta i mentre caminava sigilosament per la zona en que havien estat les botigues de roba més luxoses, em va
semblar veure una lleu lluentor a uns cinquanta metres de distància. Em vaig anar acostant per comprovar si realment era un focus de llum o si, pel contrari,
era un reflex produit per la meva pròpia llanterna.
En trobar-me a uns vint metres de distància, vaig confirmar les meves sospites i, efectivament, vaig veure amb claredat la llum d'una altra llanterna que venia cap a mi.Però abans de que s'acostés lo suficient, una veu la va precedir.
-Qui és? Qué hi fa vostè aquí?- preguntà una veu que em resultava molt familiar.
- Sóc jo, pare. He vingut a buscar-te - mentre parlava vaig seguir caminant en la seva direcció.
- No es mogui d'on és i aixequi les mans. Sóc el guàrdia jurat de les galeries i ara mateix trucaré a la policia perquè es facin càrrec de vostè.
- Pare, si us plau, deixa'm que m'acosti - vaig dir mentre seguia caminant.
- Li he dit que no es mogui- continuà ell, intransigent.
Poc a poc m'anava acostant perquè ell em pogués veure millor i, al mateix temps, no parava de parlar-li perquè es tranquilitzés.
- Vinga pare, sóc jo. No em coneixes? Ja he vingut un munt de vegades a buscar-te. Les galeries fa vint any que van tancar i tu ja no hi treballes; et vas jubilar. Has d'acceptar-ho d'una vegada.
- Aixó no és cert. Aquí encara em necessiten. Algú ha de vigilar tot això.
- Va pare, no siguis tossut. Apaga la llanterna i marxem cap a casa que ja és molt tard.
- I, qui vigilarà les galeries? - insistí.
- Algú ho farà, no t'amoïnis - li vaig contestar mentre l'agafava suaument per l'espatlla i començava a caminar cap a la sortida.
Ell abaixà el cap i, encara remugant i amb els ulls plorosos, em va acompanyar sense oferir cap resistència.