RÒSSECS I ROSECS

RÒSSECS I ROSECS


Guaito la vall, profunda i tan llunyana,
amb aquests ulls mig closos de vellesa.
Tot és borrós. Puc albirar, però,
al fons del fons, uns febles punts de llum
fent pampallugues com si fossin focs
en una nit de maquis a l'hivern.
No sé què són, tanmateix, de tan lluny
des d'on em criden amb veu vacil·lant.
Més a prop meu, puc veure algun sender
entre matolls, esbarzers i argelagues.
Els conec bé per les esgarrinxades,
sovint sagnants, que feren cicatrius
damunt la pell tendral, poc endurida.
Foren camins triats sense cap brúixola,
sense cap nord, camins a la intempèrie:
foc a l'estiu, gebre a l'hivern, i un déu
que era sols fe, que mai no vingué a veure'm.
Guaitant ençà, un dibuix més precís
en la memòria; precís, no planer,
no pas absents penya-segats i abismes.
De tant en tant, tal volta un rierol
d'aigua frescal i un oreig perfumat
de primavera sota les capçades,
recer d'un bosc de pins, roures i alzines.

Ben aviat, tancaré els finestrons
i restaré silent entre els xiulets
del gèlid vent que esberla les escletxes;
en l'endemig, vells records que es fan pell
arreu del cos, com les arrels de l'heura
es fan paret: el bagatge culpable,
el sarró ple de ròssecs i rosecs
quan el captard et diu que tot és lluna.

Fidel Gangonells i Borràs