Roses negres (I)

acaba de caure la primera fulla de l'última rosa de sant jordi,
al mateix temps sembla que marley/jagger i tosh vulguin fugir de la meva paret,
la que duu el nom del dictador canta a l'habitació mentre tot rodola,
d'aquí res em trobaré dins un tren ( el sense-destí ),
el q no arriba mai a port, però costeja sempre terres del sud tot fent la serp
i així fer-me començar de nou la línia d'un vell monzó ple de pols.
di franco segueix impassible, m'he fet gran amb ella
i tanmateix era ahir quan encara se'm negaven els ulls amb you-had-time. . .
- podria interpretar un nou destí, podria creuar-me en el teu camí, podria llegir
el retorn en els teus ulls de pluja, podria. . . cantar de nou aquella cançó,
mentre - a fora ( i a dins ) -
tot continua tan fràgil i immòbil com quan vaig marxar.