Roselles

Roig passió, caminant junts pels carrers, agafats de la mà, mirant-nos fixament, admirar el seu rostre enamorat. Acostant-nos fins a sentir la seva respiració dins meu, buscant-nos els llavis mútuament, fins fondre'ns junts, els dos en un sol cos agens a tot el que ens envolta i a tothom.
Roig odi, quan descobreixo que tot ha estat mentida, que jo no era l'única en la seva vida, que allò era un joc de tres i que ell mai me'n havia mencionat res. Quan li crido i li retrec el que m'ha fet, quan esclato a plorar, nits desperta maleint-lo, abraçada al meu coixí sempre lleial. Llargues estones en blanc, perdent el temps, mirant a enlloc, pensant en l'impossible i somiant en els teus ulls. Miralls trencats de ràbia. Moments de bogeria passejant en la foscor i desitjant tornar enrere, aquells cinc anys meravellosos que mai em cansaria de reviure, però ben pensant per acabar patint millor no començar.
Vermell venjança, maleint-los, ara, a tots dos, esperant veure'ls patir, veure'ls cridar, veure'ls barallant-se. Jurant-me a mi mateixa que ella no era feliç amb ell, que jo havia estat la més important, tot i que sabia que no era veritat. Dies maquinant com fer-li mal, com matar-lo per dins, com fer-li el cor a miques i com fer-lo despertar del seu somni, en el que ell és el més important, en el que jo només sóc un putxinel·li feble, dòcil i insegur.
Vermell passió, odi, venjança i mort. Obro els ulls per últim cop abans de desaparèixer i el darrer que veig és un camp de roselles, vulnerables i efímeres com jo.