Rosa, respira

ROSA, RESPIRA!


A tot el personal sanitari i de neteja
que m’ha atès d’una manera o altra.
Gràcies Manuel, Sònia, Maria José, Albert, Susana,
Montse, Mercè, Vanesa, Eduardo, Maurizio, Luis,
i molts més de qui no sé el nom.

I també, molt especialment, a la mare,
que ha sofert al meu costat.


I

Estic en un llit. Damunt meu quatre llums quadrats, d’aquells d’oficines espaioses, de claror blanca velada per unes reixetes. Enmig, un detector d’incendis amb uns llumets vermells que fan intermitències. Més enrere, cap als peus del llit, la reixa de l’aire condicionat. A banda i banda, envans de vidre amb persianes graduables tirades avall. S’ha de preservar la intimitat. Davant, als peus del llit, una gran porta corredissa de vidre, també amb una persiana graduable tirada avall. Però no hermèticament. A mitja alçada cada llistonet. Puc veure què hi passa al darrera. I això ja és molt! La porta sempre és mig oberta. Tot el que veig i sento, doncs, és a través d’aquesta porta i aquestes persianes.

He arribat aquí després d’una intervenció quirúrgica de poca importància. Total, una laparoscòpia. La recuperació serà ràpida. Aviat tornaré a casa. Desitjo passar-ho ràpid, recuperar-me encara més ràpid i reprendre la vida habitual al més aviat possible. Sóc mala malalta. El pas per l’UCI serà passatger. Diuen que és una mesura de seguretat per a controlar els malalts abans de pujar a planta. No estic greu ni molt menys. Els hospitals petits duen els intervinguts a l’UCI per manca d’una altra sala d’observació i vigilància el nom de la qual no soni tant malament. Si et diuen que vas unes hores, o un dia, a la Sala de Postoperatoris o a la Sala de Control no t’impressiona gens ni mica. Al capdavall és normal una atenció mèdica més acurada i amb tots els mitjans adequats i ben a la vora per si mai cal efectuar alguna reintervenció. És clar, Unitat de Cures Intensives sembla que hagi de ser per a malalts molt greus i d’entrada impressiona més. Però com que ja m’han fet aquesta explicació prèvia a la intervenció quan em desperto en aquest box no estic espantada. Sé que no és res greu. És qüestió de prendre-s’ho amb calma, deixar-se cuidar i esperar.

La veritat és que em trobo malament. Em marejo, tinc molt mal de cap i fred, molt fred. Tant fred que tinc convulsions. Em tapen amb mantes i m’adono que al costat del llit tinc un aparell que fa calor. Deu ser un calefactor. Vaig sense ulleres i només detecto que fa calor. Dormo moltes hores. Demano que treguin l’aparell. Ja estic millor. M’havia espantat una mica. Jo soc fredolica, però no tant. I som a 5 de setembre. No és hivern. Les infermeres entren i surten constantment. Almenys a mi m’ho sembla. Estic quasi sempre amb els ulls tancats. Dormint o sense dormir, és igual. Estic esgotada i em trobo malament. Duc els turmells enfundats en unes bandes que s’inflen i desinflen acompassadament. Deu ser per mantenir la circulació sanguínia correctament. Jo no la tinc gaire brillant i això em deurà ajudar.

En sortir de quiròfan han fet entrar la mare al box. Són les onze de la nit. Volen que el despertar de l’anestèsia sigui en un entorn favorable per a mi i que ella resti tranquil•la. Em desperto. I això vol dir que el patiment que ha sofert durant les hores d’espera es veu recompensat. Si em desperto, és que visc. Si visc, és que l’operació ha estat un èxit. Obro els ulls, la veig, la miro, però no recordo haver dit res. Veig un somriure, una cara d’haver patit, em dona la mà, tremolo, tinc fred. És la reacció de l’anestèsia. No ens esverem. Passarà. Segur que passarà. Som gent tranquil•la i amb seny. Segur que passarà. Això és l’efecte de l’anestèsia. Surt resignada. Ja no pot quedar-s’hi més. Però ha vist que sóc viva, que tot ha anat bé i que pot anar a descansar. Demà serà un altre dia.

Passo la nit dormint, tremolant, escoltant com s’inflen i desinflen els turmells. Penso en les manxes d’ales de les llars de foc. Vinga manxar! Dormo. Sento gent que entra i surt. Estic connectada en un monitor on veuen les meves constants. El tinc a la vora, a l’alçada de l’espatlla esquerra. Però està prou girat perquè jo no el vegi. M’agradaria veure què hi posa. M’agrada molt l’electrònica i els ordinadors. Les qüestions mèdiques sempre m’han interessat. Potser perquè tinc molts familiars metges. Potser perquè a la feina també toco aquests temes. Potser perquè es tracta del meu monitor, no de qualsevol monitor. Aquest monitor diu les meves constants, no les d’un altre. El tomben expressament perquè no m’espanti? Vull pensar que no. En realitat no té perquè estar orientat cap a mi. L’han de veure els qui entren, o fins i tot potser des de la porta. Llàstima! Em distrauria poder llegir els canvis que s’hi van registrant. Torno a dormir.

Jo no puc fer res de res. Només donar les gràcies a tothom qui entra i surt, mirar el sostre, mirar la porta entreoberta i per enmig dels llistonets a veure si veig algú. Sembla mentida com distreu veure gent! M’estranyo de mi mateixa. Sóc introvertida. Acostumo a estar amb poca gent alhora. M’atabalo aviat on hi ha gaire enrenou. Tinc força amics, però ens veiem a tongades, sense grans sopars, grans festes ni grans trobades. Soc de poques paraules i de poca gent. M’agrada més mirar i escoltar que parlar. I no m’agrada gens sortir per sortir. Hi ha qui gaudeix passejant, mirant aparadors i la gent, la gent que va i ve pel carrer. A mi, això no em distreu. Però ara sí. Tota la distracció que tinc és, precisament, les anades i vingudes del personal sanitari i de neteja que de tant en tant travessa el passadís. S’acosta algú. Em punxa al braç. M’informa que es diu Susana i que és la meva infermera. Que per a qualsevol cosa que necessiti truqui el polsador que penja de la barana del llit. Li dono les gràcies i surt.

Torno a tancar els ulls. Els turmells s’inflen i desinflen. Em dec adormir amb la cantarella de l’aire que entra i surt rutinàriament. De sobte algú té moltes arcades. Al box del costat algú vomita sovint i hi ha corredisses. Sento els fàstics i les glopades del pacient. Ningú no fa escarafalls. Allà on som això és normal. Ningú no s’esvera. Excepte el pobre malalt, suposo. Gent que passa pel passadís amb palanganes, tovalloles i llençols nets. Tot ha estat un mal pas. Torna la calma. Jo penso, per tranquil•litzar-me, que ha estat la reacció de l’anestèsia. L’anestèsia és traïdora. Tothom explica la seva experiència quan ha estat anestesiat: que si mareigs, que si tremolors, que si insults als qui es troben a la vora, que si plors, que si ganes de riure, que si ofecs, i tantes altres coses. Aquests vòmits, doncs, són la reacció a l’anestèsia del meu company o companya de box.

Ara sóc jo qui es troba malament. Torno a tenir fred. Molt fred. I les ferides, no sé quantes, que tinc al ventre es van despertant. Alguna cosa em xucla cap endins. Quina cremor d’estómac! No vull molestar. Espero que passi. Ha de passar. Però no passa. Truco el polsador de la infermera i ve immediatament. Em diu que no pateixi, que de seguida mirarà què em pot donar i mentre surt li dono les gràcies. Tanco els ulls altre cop. Em relaxo. Em sento en bones mans. Aquest dolor tant fort em fa saltar les llàgrimes. És gairebé incontrolable. Però la Susana torna. M’injecta un antiàcid. Al costat del sèrum, que es troba al costat de l’espatlla dreta, hi penja un calmant perquè vagi entrant. Duc una via a la mà dreta, des d’abans d’entrar a quiròfan, que m’ha col•locat amablement l’anestesista. Tot està calculat. D’aquí poc he de sentir-ne els efectes. Finalment, m’adormo.

Entren a netejar l’habitació. Saludo i em saluden. Silenci mentre treballen. S’ha de respectar el malalt. Pregunto l’hora. Estic desorientada. No hi ha llum de sol per enlloc. Són les sis del matí. Gràcies, i surten discretament.

I ara què passa? Ha esclatat la revolució. Venen a rentar-me i a canviar el llit. Dues o tres noies alhora, alegres, entren xerrant entre elles. De primer penso que no saben el que es fan. Quin enrenou! Allò que a mi no m’agrada. Com és possible ser tant escandalós quan davant hi ha algú que es troba tan malament? Elles fan la seva feina, jo me la deixo fer, i a poc a poc anem agafant confiança. Ja ho entenc. La seva vida continua. Treballen amb malalts i per als malalts, però elles no n’estan pas, de malaltes. Què és millor, que elles em transmetin la seva alegria o jo el meu desànim? Accepto la seva alegria i els l’agraeixo. Sort tinc d’elles que em fan somriure! Xerren de les vacances, moltes s’han incorporat fa poc o avui mateix. Amb tot això l’esponja va amunt i avall, m’eixuguen, em posen cremes per hidratar-me i canvien els llençols amb mi al damunt. Vaig com un braç de gitano d’esquerra a dreta del llit mentre em fan cenyir ben fort les ferides amb les mans creuades damunt el ventre per no fer-me tant de mal. A banda i banda del llit topo amb el cos de les noies. Mentre rodolo em diuen que no tingui por. Que no cauré. Que elles fan de fre. M’abraço com puc les costelles i les deixo fer. Finalment acaba la sacsejada. Estic neta i el llit també. Em trobo molt millor. Els dono les gràcies, demano l’hora i surten contentes cap a un altre box. Reflexiono. Treballar aquí baix té molt de mèrit. És un ambient sòrdid i estan contentes. Són les vuit. No hi ha cap claror diferent. Els mateixos quatre llums al sostre velats per les reixetes. Elles tampoc veuen la llum. Tant si treballen de dia com de nit. Tot és igual quan no hi ha llum natural. Això és dur. I treballar vuit hores seguides amb persones que es queixen, que s’han d’atendre constantment, que no permeten gaire descans ni seure en una cadira i, a sobre, a qui injecten moral cada vegada que entren al box és de digna admiració. Per què quan estem sans no ens aturem a pensar en aquestes coses? Ens faria més persones.

M’han dit que ja és migdia. Ha vingut el cirurgià a veure com estic. Li dic que bé. Què vols! Malgrat tot el tràngol de la intervenció crec que estic bé. Mitjanament bé. No cal preocupar-se. D’aquí a unes hores segur que estic millor. No vull explicar-li el que sento. Prefereixo que m’expliqui com ha anat la intervenció. Em diu que tot ha anat bé i que d’aquí a unes hores ja em pujaran a planta. Me n’alegro. Estar a l’UCI és una mica inquietant. A dalt veuré llum, gent, la família. Vull tornar a la normalitat. M’adormo un altre cop. Crec que estic sedada. O dormo o estic gairebé sempre amb els ulls tancats.

Ara són quarts d’una. Entra una visita. La mare. Vesteix de verd de quiròfan. Fa cara de cansada. Em veu tranquil•la, em dóna la mà i somriu. Està contenta i emocionada. Ha parlat amb el cirurgià i li ha dit que tot ha anat bé. Que no cal patir. Així ens ho creiem. M’explica alguna cosa sobre la gent que ha trucat per interessar-se com estic. A l’UCI no puc tenir el mòbil. Faria interferències en tots els aparells electrònics que hi ha. Li dic que quan surti ja contestaré. Ara no puc. Ni que pogués. Estic planxada. No podria pas fixar la vista en un mòbil i començar a enviar missatges o fer trucades. Ja ho deixarem per a més endavant! Gairebé no puc parlar. Tinc mal de coll. Vaig intubada. Una sonda nasogàstrica treu coses fosques de dintre meu i crec que van a parar en un pot que és a terra. No el veig. La fan sortir de seguida. No em puc cansar, diuen. Sort d’això! Em sento com si hagués anat a l’Everest i tornat!

Fa hores que noto l’aire condicionat. Uns tubs per sota el nas m’entren oxigen. L’oxigen és fred. L’aire condicionat també. El personal de l’UCI ha fet diverses trucades al servei de manteniment. Ho sento des del llit. Tothom té fred però no se soluciona. S’han posat les bates verdes de màniga llarga. I fins i tot alguna noia du jersei a sota. Demano una altra manta. M’avisen, però, que els braços han d’estar sempre fora, per damunt les mantes. M’injecten coses molt sovint i han d’estar totes les vies i venes a la vista. Només me’ls tapen amb una tovallola que va de braç a braç, damunt el pit, travessera. Demano una tovallola de més. Quin fred! Dono les gràcies i surten. Continuo tenint fred. No vull tornar a molestar. Em fa mal el nas de respirar tant fred. Finalment m’enginyo que, si mossego la vora de la tovallola que em tapa fins a la barbeta, podré estirar-la cap amunt fins a tapar-me el nas. Per fi! M’he fet una mascareta per filtrar el fred. Com una mascareta. M’esgoto amb l’aventura i m’adormo.

A la tarda ha canviat tot el personal d’infermeria. Em sembla que els de manteniment han afluixat una mica. No sento aquella gelor. Només fred. La meva infermera es diu Montse i entra per punxar-me al braç. Penja medicaments i canvia el sèrum. Tot va entrant a poc a poc, pausadament, controladament. Em sento millor. Els turmells continuen manxant. Penso que això m’anirà bé per a les varius. No pot ser bo estar tantes hores sense moure’s. Dormo.

Torna la mare a veure’m. Ja són quarts de nou del vespre. Em diu que demà al matí em pujaran a planta. En tinc ganes. Creia que hi pujaria aquesta tarda, però diuen que és millor vint-i-quatre hores a l’UCI. M’havia fet il•lusions, però em resigno. Puc entendre-ho. M’explica que a Arenys de Munt hi haurà un referèndum popular el dia 13 perquè els arenyencs votin lliurement si volen la independència de Catalunya o no la volen. Fa dies que se’n parla. Però avui han prohibit que es faci dins el recinte de l’Ajuntament. No pot ser una cosa organitzada per la mateixa Administració. Si de cas caldrà fer-ho en algun recinte privat, o un centre cívic... Ja es veurà. Els falangistes han dit que hi aniran amb autocars a fer la contra. A veure com acabarà això! Ella està una mica espantada. Poden haver-hi batusses. Jo també ho crec. Fa massa temps que demanem un referèndum d’aquestes característiques i no ens escolten. El poble té dret a opinar. Forma part de la democràcia. És més, és el significat intrínsec de la democràcia. El poder del poble surt de l’opinió del poble. I això, a un Estat que es diu democràtic, no l’hauria d’espantar. Si l’espanta és que no és democràtic. Aviat la fan sortir. Les visites són curtes per no cansar els malalts. Em diu que pujarà a la cinquena fins que la deixin tornar a entrar. Va a l’habitació que em van assignar al moment d’ingressar, abans de la intervenció. Així està més a la vora de mi i no ha de fer tants desplaçaments.

Penso en temes de política, amb el referèndum del dia 13 i amb l’11 de setembre, que serà d’aquí res. M’agradaria ja trobar-me bé i poder treure-hi el nas, ni que sigui arribar-me fins al Rafel de Casanova per veure l’ambient que hi ha. Sé que sortint d’aquí hauré de fer repòs i anar amb calma. No m’he de precipitar. Potser podria anar-hi en taxi i seure una estona en un banc de la placeta. Hi he anat des de petita. Vivia al carrer de Girona i sempre m’ha agradat aquesta festa. Les senyeres aleshores tenien moltes connotacions. Quantes més n’hi havia, millor. Eren signe de protesta. Protesta contra una dictadura. Però també de sentiment d’un poble, amb una llengua i una cultura pròpies que estaven ofegades pel pes d’aquesta dictadura. Com és possible que no et deixin parlar en la teva llengua ni manifestar la teva cultura? L’11 de setembre no és només una festa que alguns titllen de separatista. Tampoc no és masoquista. No només celebrem una pèrdua en una batalla. Celebrem la nostra identitat, una identitat que malgrat aquesta pèrdua militar s’ha sabut mantenir digna per poder reclamar allò que és seu i li pertoca. M’agradaria que el referèndum d’Arenys tiri endavant. Hem de poder opinar lliurement. I no ha d’espantar tant. A fi de comptes el resultat no és pas vinculant. Tant de bo ho fos!

Ara tornen a fer-me el llit. Revolta rere revolta. Aquesta no és armada, sinó entre llençols i cremes. Ja no tinc por de caure a terra. L’experiència em diu que les noies em faran de topall. Em fan fregues a l’esquena. Ho agraeixo. M’adono que estic baldada. Repassen vèrtebra a vèrtebra tota la columna. Després em posen un oli als braços i als talons perquè no em llagui. Em sento tractada com una reina. Una noia xerra en català. Mercè. És simpàtica i té una veu eixerida. M’ha cridat l’atenció entre tanta gent que parla castellà.

Surten i afluixen la intensitat de la llum. És hora de dormir. He dormit molt tot el dia i fa estona que estic desvetllada. Els pensaments em distreuen. Les anades i vingudes també. Penso que demà ja pujaré i d’aquí quatre dies al carrer... Torno a endormiscar-me. A fora es va fent silenci. Tots els malalts estem polits, amb les fregues fetes, amb la medicació posada, ens han buidat els pots i les bosses d’orina que pengen de les baranes i estem a punt per a dormir. El personal sanitari abaixa una mica la guàrdia. Porten hores d’activitat. Només de lluny sento algun riure, gent que xerra. Deuen sopar. M’adormo. Demà serà un altre dia.

II


Ja sóc a planta! Continuo en un llit. Vaig intubada i estic molt cansada. Que estrany! No m’han posat a la mateixa habitació on vaig esperar que em vinguessin a buscar per a l’operació. Aquella era senzilla. Ara estic en una que és maca, àmplia, moderna. Com que hi he d’estar quatre o cinc dies deuen haver pensat que aquesta és més agradable. Sí que ho és. Té llum, molta llum. El fred ha passat. Només queda en el record. Tant de bo mai no hagi de tornar a passar per un quiròfan i una UCI. El que ha estat pitjor és el fred. Ja em va avisar el camiller quan vam sortir de l’ascensor per dur-me cap a quiròfan. Aquí fa fred. Així tots els bacteris moren. Lògic, vaig pensar. Encara no sabia què m’esperava. Encara no preveia aquella gelor que em va envair durant tot un dia i una nit.

Puc mirar amb més calma allò que m’envolta. Als meus peus, una pantalla plana de televisió. Fa goig. A la dreta, un sofà per a l’acompanyat que es veu confortable i nou. Al damunt del sofà, un finestral que ocupa tot el pany de paret. Demano que m’obrin una mica les cortines. Desitjo veure el blau del cel. Sempre m’ha agradat veure el blau del cel. Em relaxa. Entre el llit i el sofà, una butaca que es pot reclinar perquè el malalt s’hi assegui sempre que pugui. Ja la provaré. No estic pas en condicions d’aixecar-me, avui. Encara duc la sonda nasogàstrica i la vesical. El sèrum penja a la meva dreta. Tot sembla normal. Veig uns sucs foscos que pugen per la sonda i ara sí, veig que de tant en tant buiden un pot marró que hi ha a terra, al costat del llit. Desprèn una olor força desagradable. Forta. Surt de dintre meu. Són les restes que han quedat de la intervenció. Ha de quedar tot net i es xucla amb la sonda. A vegades crec que es mou sola i noto que em punxa dins l’estómac. Em marejo i tinc molt dolor. Vull pensar que tot és normal. A fi de comptes m’han operat fa poc. Ja anirà passant.

Gairebé dormo tot el dia. És diumenge. Ve a veure’m una germana. Ja va estar amb mi la tarda abans d’operar-me. Feia temps que no es vèiem perquè viu fora i ara, en un mateix cap de setmana, ens veiem dos cops. Hauria preferit que fos en altres circumstàncies. Tot i així, hem de treure partit de l’ocasió. Estic molt contenta de veure-la i asseguda al meu costat xerrem força estona. Després, és clar, torno a dormir. Dormo sovint. Continuen posant-me calmants, antiàcids, antibiòtics i el sèrum. Crec que aquesta son, aquesta necessitat de tancar els ulls, em ve dels calmants. Dels calmants i del fred que he passat amb l’aire condicionat. He pujat a planta amb els ulls inflats, congestionats. Em couen i em fan mal les parpelles. Tanco els ulls i estic en vigília o dormint. És igual. Passen les hores. Quan em desperto veig la mare i la germana que xiuxiuegen assegudes en el sofà. Intercanviem alguna paraula i continuo dormint. Estic a distància de la realitat, com si flotés. És estrany. Només vull dormir.

Entremig, és clar, auxiliars i infermeres entren i surten. Em controlen les constants amb uns aparells amb rodetes que entren cada vegada. Ja no estic connectada a un monitor. En aquests aparells es marca la pressió, la temperatura, la força de la respiració i potser alguna altra cosa. Obro els ulls quan noto que m’agafen els braços per posar-me injeccions o prendre’m la pressió. Aquí també m’han atendre sovint. Ara em posen el termòmetre, ara m’han de fer una analítica, ara vénen amb l’heparina per punxar-me la panxa. Tot plegat, normal. És l’activitat del personal sanitari que té cura dels malalts. Tothom és agradable. Estic millor.

Les sessions de neteja personal i de fer el llit continuen alterant-me. Agraeixo la neteja, però m’espanta moure’m. Em fa molt mal la panxa. I venen tres cops al dia! La segona i la tercera, però, només és per a fer fregues i arreglar al llit. Em diuen que demà ja seuré a la cadira i no em faran anar tant de banda a banda de llit. Hi haurà més ordre. Quina sort! Cada vegada que em fan rodolar el dolor em punxa fins al cervell. Les ferides estan molt tendres, penso.

La mare ha decidit quedar-se a dormir cada dia mentre estigui malament. Em sap greu cansar-la tant però li ho agraeixo. És agradable sentir-me acompanyada. I amb ella no hi ha compliments. Si dormo no em destorba, si vull parlar em dóna conversa. Estem hores sense dir res. M’he de recuperar.

El dilluns continuo si fa no fa igual. La novetat és que puc començar a prendre aigua. A veure com caurà! Rellisca avall fins a l’estómac i noto un cop sec, com una pedra. Mai no m’ha agradat l’aigua. No tinc set gairebé mai i em costa beure. De totes maneres ho vaig provant. Ara és estrictament amb finalitats terapèutiques. No cal pensar en la set. Cal acostumar altre cop l’estómac a la normalitat i obeeixo. De tant en tant faig un glopet petit i estudio tot el recorregut amb por del cop sec altra vegada.

Al migdia em treuen la sonda nasogàstrica i crec que les punxades a l’estómac aniran minvant. La sonda me’l remenava! A més, m’encetava la laringe i em feia nosa. Ara em trobo millor. Això sí, m’ha deixat una picor que de tant en tant em fa tossir. Si hi sóc a temps, m’enganxo al vaset d’aigua per fer un glopet abans de l’esgarip. Si tusso, les ferides em punxen de mala manera i vull evitar-ho tant com pugui. Ara resulta que desitjaré l’aigua! Entren la mare i una altra germana. Parlem un moment però m’adormo asseguda a la butaca. Sento que xerra fluixet amb la mare i em van mirant. No tinc forces per a res. Tanco els ulls i floto. Em deixo anar.

A la tarda em sento més animada. Puc parlar millor i vénen uns amics a veure’m. Sempre hi són quan els necessito. M’expliquen que el pont de la Diada marxen a França. Ell ha de fer-hi una conferència i ella l’acompanya. Estan contents. Jo també. Viatjar eixampla horitzons. Em diuen que quan tornin em trucaran. Tornaran a venir. He donat ordres estrictes a la feina que no vingui a veure’m ningú. No vull rebre visites si no són de molta confiança. M’atabala una mica tot plegat. Prefereixo que no vinguin i deixar-ho per a quan estigui millor. Tot i així, hi ha qui ve. Irromp una visita. Una amiga de la feina. Malgrat les advertències, ha vingut. Ja em va dir que trucaria abans per si podia fer-ho. M’agrada que sigui aquí. Al cap d’una estona, una altra companya de la feina entra discretament amb una planteta. No se’n poden estar. Creuen que m’ajuden amb una estona de distracció. I és cert. Estic contenta de veure-les. A més, he contestat poc el telèfon i s’han neguitejat. Fins ara tenia molt mal de coll i estava molt cansada. He preferit dormir que el telèfon. No sóc gaire sociable, ja ho sé.

Al vespre estic cansada, molt cansada. He parlat massa i em noto el cap fluix. A la nit em truca la filla, és fora, de vacances, amb el seu pare. Li dic que ja estic millor, que estic cansada però que aviat estaré bé. No vull que pateixi. Mentre parlem noto que el cap se me’n va i li dic que l’he de deixar, que em marejo una mica. Ella no acaba de fer-se’n la idea i xerra una estona més. Finalment pengem. M’he espantat una mica. Em semblava que anava a desmaiar-me. Tanco els ulls i el cap em roda. La panxa em fa mal. La mare està contrariada. Diu que he tingut massa visites i que per això m’he cansat tant. Gairebé m’ordena silenci. Correcte. No em veig en cor de parlar més.

Les infermeres han entrat sovint. No hi ha esverament i per tant no m’esvero. No detecto cap senyal d’alarma. Penso que milloro. A poc a poc, però que milloro. M’han dit que demà ja m’he de llevar, seure a la butaca i començar a caminar. Em prenen la pressió. La tinc molt baixa. Em treuen sang, em donen tots els medicaments que necessito i finalment una pastilla perquè la deixi desfer sota la llengua. M’ajudarà a dormir, diuen.

****

Dimarts em desperto amb ganes de novetats. Avui toca llevar-se i començar a fer vida normal. Torno a provar l’aigua. M’ajuda a no tossir. Crec que ja no em fa tant de mal en beure. L’estómac s’hi va acostumant. Després de la sessió de neteja em treuen la sonda de l’orina. Que bé! Em podré aixecar! Estic cansada de tant llit. M’han dit que si avui tot va bé potser demà ja puc marxar. En tinc tantes ganes! He calculat que només faré cinc o sis dies de clínica i cap a casa. Quan torni la meva filla ja hi seré i no caldrà desvetllar cap enrenou d’organització domèstica perquè algú que no sigui jo hagi de tenir cura d’ella. La setmana que ve comença l’escola i hi ha d’haver normalitat. Segur que tot anirà bé i ella no se’n ressentirà gaire, de l’operació. Ja li he explicat que durant uns dies m’haurà d’ajudar més, que jo no podré anar a comprar, ni estendre la roba, ni netejar gaire. Crec que això també l’ajudarà a créixer. Els nens han d’anar agafant responsabilitats i si les adquireixen com una obligació acostumen a rebel•lar-s’hi més que si ho fan per ajudar. Si se senten considerats i útils ho fan de més bon grat. M’agradaria que fos així. Que ho fes de grat. Amb ganes d’ajudar. Sé que li costarà. Anirà i tornarà sola de l’escola i quan arribi farà feines que no ha fet mai. Però segur que ens en sortirem. Només faltaria! No cal dramatitzar pas!

Amb tot, decideixo anar a la butaca. Les noies fan el llit més lleugeres. Em donen conversa i em sento animada. Crec que ja he fet el tomb i a partir d’ara ja no dormiré tant, desitjaré més moviment i, sobretot, tornar a casa, demà o demà passat a tot estirar. Em van dir que tot plegat seria una baixa de quinze dies o tres setmanes. I que de clínica eren uns cinc dies. Vaig ingressar divendres, em van operar al vespre, i som dimarts al matí. Ja han passat tres dies complets. Sembla mentida. En el fons no em trobo bé. No sóc de queixar-me. La panxa em fa molt mal. Paciència. M’han dit que camini i vaig a fer-ho.

Sóc al passadís de la planta. És llarg com un dia sense pa. Me’l miro de la porta estant i penso que no el faré pas tot sencer. Ni la meitat. Després cal refer-lo fins a l’habitació. Calma. Potser a la tarda m’hi veuré en cor. Ara no. Surto empenyent el carretó del sèrum i de braçet de la mare. Em costa avançar. Em marejo i tinc mal de panxa. Penso que és debilitat i que les ferides encara són tendres. N’hi ha una d’oberta, la del drenatge, que és la que em fa mal de debò. Cada moviment, cada pas, cada estossegada, la ferida em fa molt mal. És igual. He de caminar i camino. Avanço com puc però em doblego. Decideixo girar cua. Si avanço gaire més no podré tornar. Se m’ennuvola la vista. I mentre torno ens avança enèrgicament la doctora. Ens saluda i ens diu que duu els papers de l’alta. Se’n va cap a l’habitació i la mare li diu que no corri tant, que no la podem atrapar. Ella es gira, em mira i em pregunta amb cara d’astorada que per què vaig tant a poc a poc. Jo li contesto que em fa molt mal la panxa i ella em diu que no me n’hauria de fer tant. Intento caminar més ràpid per seguir-la. Finalment arribo fins al llit i m’hi fico com puc. Em mira neguitejada. Sembla que té pressa. M’explica que m’ha portat els papers per a tramitar l’alta, si tot va bé demà, i em porta la dieta que hauré de seguir a casa. Em deixa el sobre damunt la tauleta giratòria on tinc el vaset d’aigua i moltes revistes i la ràdio –ara que hi penso, ni he llegit ni he escoltat res, he estat massa esgotada- i s’inclina damunt meu. A veure on és, que em fa tant de mal!

Em palpa a consciència i fa cara de preocupada. No només em fa mal la ferida. El baix ventre també. Se m’ha inflat i quan em toca tinc uns cargolaments que em maten. No li ha agradat gens. Em diu que em retira l’aigua i que em faran una ecografia abdominal. Tornem només al sèrum i m’alarmo una mica. Què deu passar? Ella diu que no hauria de tenir aquests dolors. Vol veure què hi ha. Si calgués tornar a operar he d’estar en dejú, diu. Ni aigua. Surt. L’alta per a demà ja ha quedat descartada. Em desanimo. M’ha remenat i tinc molt dolor. La mare es neguiteja. Què deu passar?

Al llarg del matí hi ha moltes anades i vingudes. Em controlen la pressió contínuament. Estic marejada. Fa hores que m’han tret la sonda però encara no he pogut fer res per mi mateixa. Un noi va controlant aquest tema i fa cara de preocupat. Si pogués veure aigua potser hi ajudaria! Em punxen els dits per veure com estic de sucre i em van fent analítiques de tant en tant. Sembla que els valors normals han començat a alterar-se. Passen les hores i un camiller se m’emporta a fer l’ecografia amb una cadira de rodes i el carretó del sèrum. Mare meva! Tornem a ser al soterrani on hi ha els quiròfans i l’UCI. Quin fred una altra vegada! M’entren a la part de control per la imatge i em deixen en un passadís. He d’esperar que quedi lliure la sala d’observació. Hi estan fent radiografies. A la porta hi ha el senyal de perill. Radioactivitat. Tot tancat i barrat. Passa un infermer pel passadís i s’apiada de mi. Em porta una manta i em sento millor. Li agraeixo, somric i torno al mutisme i a l’espera. No m’agrada com van les coses. Ara hauria d’estar a dalt, fent passeigs pel passadís. No en una cadira de rodes en espera de fer una prova per si cal tornar a operar. Vull asserenar-me i insisteixo a pensar que tot anirà bé. Ha d’anar bé! Em condueixen fins a una sala plena de màquines. M’ajec com puc on em diuen i el metge, tot seriós, em pregunta on em fa mal. Li assenyalo, m’empastifa amb una crema freda i comença a fer rodar l’aparell damunt meu mentre observa el monitor. Miro el metge i el monitor. Veig taques. No sé si és bo o dolent. Ell fa mala cara. Potser li passa alguna cosa. O potser em passa a mi! Em dóna un llenç de paper perquè m’eixugui i una infermera m’ajuda a aixecar-me, baixar i seure de nou a la cadira de rodes. Sense saber si estic bé o malament se m’enduen un altre cop cap amunt. La incertesa em desconcerta. No em diuen res per què no m’esveri? Prefereixo no preguntar. Ja m’adono que alguna cosa no acaba de marxar.

Un cop dalt em poso a dormir. Estic un altre cop esgotada. Torna la germana petita a veure’m. Vol ajudar d’alguna manera i té ganes de xerrar, però jo no puc. Li demano si pot dur a la feina els papers de la baixa laboral. La mare s’ha passat bona part del matí fent cues a la Seguretat Social per a tramitar-la i també està cansada. Crec que l’encàrrec no li fa gaire gràcia, però agafa els papers i se’n va. És la millor manera com ens pot ajudar ara!

Ja són quarts de tres. La mare decideix anar-se’n cap a casa, a dutxar-se, canviar-se, dinar i donar menjar al peix de la meva filla. Aquests dies el té ella, jo no me’n puc ocupar. Al capdavall és un peix viatger. Cada cop que marxem uns dies l’hem de deixar perquè no se’ns mori. És bonic. Carbassa intens, amb una cua molt gran, com una gran ala de papallona. Sempre té gana i està content quan t’hi acostes. Vés. Fa anys que el tenim i malgrat que diuen que no són gens intel•ligents ens l’estimem i tot. Ens hi hem acostumat i fa companyia damunt el moble del menjador.

A la tarda continuen els controls, les analítiques, les punxades al dit i la preocupació perquè encara no he anat al lavabo des que m’han tret la sonda. No hi vaig en tot el dia. Crec que m’hauran de sondar de nou. Decideixen donar-me Seguril. És un diürètic infalible. M’han sondat i finalment la cosa rutlla. L’infermer, sud-americà, es veu alleujat. Jo també. Somriem. Ja tenim un tema controlat. La mare, que ja ha tornat, està satisfeta.

Fins que ve l’anestesista i una cirurgiana. No l’havia vista mai. Només en conec el nom. Sé que és de l’equip del cirurgià que m’ha operat, i que era al quiròfan divendres passat. El cirurgià me’l van presentar dies abans de la intervenció. A ella no. Vaig entrar a quiròfan quan l’anestesista ja m’havia punxat i només en recordo els llums del sostre, rodons, com unes parabòliques, plens de llums. Res mes. Té un aspecte decidit i resolt. Una veu franca. Em fa bona impressió. En canvi, a ell sí que el conec. M’ha vingut a veure cada dia. És una persona entranyable. Des de divendres que el veig somriure. Sempre que ve m’encaixa la mà una bona estona. Em sorprèn. La gent no acostuma a fer-ho. I jo menys, acostumo a ser bastant seca. Sóc massa tímida. Em deixo agafar la mà. M’agrada. Em transmet seguretat. És atent, afable, sembla que em conegui de sempre i em dóna confiança. Mira fix als ulls quan parla i somriu sempre. Els ulls li espurnegen. M’hi sento bé. Em fan jeure al llit. Comenten que tinc sang a la panxa i que això a vegades passa. Els tròcars de l’operació a fi de comptes et perforen i poden deixar alguna petita lesió al llarg del recorregut. Si hi queda alguna ferideta, pot vessar una mica de sang, que goteja a poc a poc i va cap al ventre. El normal és que vessin molt poquet, que cicatritzin soles i que el cos absorbeixi aquesta sang sense més complicació. Volen pensar que és així i jo m’hi resigno. La mare aparentment també. La fan sortir.

Els metges em visiten. Tornen a palpar-me la panxa. El dolor em regira. Faig una ganyota i per primer cop veig l’anestesista que no somriu. Ara sembla trist, decebut. Comenta a la cirurgiana que això no va bé. Que cal esbrinar més. Pot haver-hi hagut algun error. S’ha d’actuar ràpid. Decideixen fer una TAC. Això permetrà veure millor què tinc a la panxa. Per què em fa tant de mal. L’anestesista em dóna ànims i li dic que em fa por tornar a passar el fred que vaig sentir a l’UCI. Em diu que no em preocupi. Que tot anirà bé. Entra la mare. Quasi no ens diem res. No puc. Se me’n van les forces. Però no veiem clar què ha passat. Potser un error de cirurgia? La pregunta plana en l’ambient. Vull pensar que no. Totes les intervencions tenen un risc. El vessament d’una ferideta pot ser-ne un. Ella més aviat pensa en un error dins el quiròfan. Està esverada. M’agradaria que es calmés però no ho aconsegueixo.

D’aquí poc vindrà a veure’ns la germana gran, que és metge. Potser ajudarà a relativitzar el nerviosisme. Arriba aquesta tarda de vacances i quan ha sabut que potser cal reintervenir-me, en comptes d’estar a punt d’entornar-me’n cap a casa, ha dit que vindria de seguida que fos a Barcelona. No puc tenir gent a l’habitació i menys contestar el telèfon. S’acumulen les trucades i els missatges. Estic cada cop pitjor. Em marejo i floto. Tanco els ulls.

I ara què passa? Entra algú. Ha vingut a veurem una companya de la feina. La mare li diu que no puc parlar. Que em canso. Ella acosta una cadira i s’asseu al meu costat. Li diu que farà un pacte de silenci mentre amb el dit índex es ressegueix els llavis. La miro amb els ulls entreoberts, la saludo i no recordo res més. No sé quanta estona s’hi està. Torno a obrir els ulls. S’acomiada de mi i marxa. Crec que no hem parlat. No puc. És com si estigués fora d’aquí. Entren uns camillers. Se m’emporten, ara en camilla, a fer la tomografia. Això durarà una estona i diuen a la mare que surti al carrer a ventilar-se i que es relaxi. Si cal operar necessitarà aguantar unes hores més! Sembla que no me n’escaparé. A veure què em troben.

Entro al soterrani una altra vegada. Sí, ja ho sé. Aquí hi fa un fred que pela. Però ja m’és igual. Ja no hi paro atenció. Ara estic més espantada. Tothom està neguitós. Es parlar massa de reintervenir. Només penso que no és el que esperava. Tot s’escapa del control. Si m’operen i no puc anar a casa, com m’ho faré quan torni la filla? Vaig triar una data per a operar-me prou avançada perquè ella fos de vacances. Li estalviava venir a la clínica i patir. Veurem ja a casa és molt diferent que veurem prostrada en un llit i amb dolor. I ara què? Segur que voldrà venir a veurem. Demà arriba de Menorca. No li estalviaré res. Em sap greu. Molt greu. I no puc trucar-la per explicar-li què passa. L’àvia li ha dit, quan m’ha trucat, que jo no m’hi podia posar perquè havia anat a fer-me proves i que no patís. Vés què li havia de dir. L’important és que no pateixi!

Sala d’observació. Control per la imatge. Senyals de radioactivitat a la porta. Tot tancat i barrat. M’entren i em col•loquen damunt un llit corredís. Als peus, un gran arc, marca Philipps, em diu que allò és per a fer la TAC. Em deixen sola amb un metge. Encara és més sec que l’anterior. Jo el deixo fer i no m’immuto. Ja estic prou contrariada. Surt i em parla per un altaveu mentre la màquina em ressegueix el cos. Sento sorolls de mecanismes. El metge diu per un micròfon quan he de respirar a fons i sobretot que no em mogui. Per sort dura poca estona. Estic marejada. Torna el metge, amb prou feines em diu res. No pregunto. Crec que no vull saber. Prou que ho veig, que les coses no van com haurien d’anar. El camiller em torna a pujar a planta. Passo davant les portes de quiròfan i tinc una esgarrifança. Pressento el pitjor.

Un cop dalt, la mare i la germana metge són a l’habitació. Les saludo. Ploraria. Em sento acompanyada però desgraciada. Elles estan patint i jo tinc molt dolor i pateixo per la meva filla. Em posen al llit i dormo després d’intercanviar-hi quatre paraules. Només cal esperar els resultats. Ni que fossin esperançadors demà ja és segur que no marxo. Quina mala sort!

S’obre la porta i entren dues persones. Un altre cop la companya de la feina que abans ha estat en silenci. Ve amb una germana, també metge. M’estreny la mà per saludar-me. Diu que coneix un metge de la clínica i s’ofereix a investigar què passa si l’autoritzem a fer-ho. Jo tanco els ulls. No em trobo bé. Quin enrenou. M’agrada passar desapercebuda i sembla que no podrà ser. Per què no esperem simplement a veure com es desenllacen les coses? Ho sé. La meva companya pateix. Se n’ha anat pensat que l’operació no ha anat bé. Potser pensa que ens amaguen alguna cosa? Jo no entenc gaire què passa. Cada cop hi soc menys. Fan sortir les noies i entra un cirurgià. Ja ens havíem vist a la sala de la tomografia. He sentit que era el cirurgià de nit. Em fa signar un consentiment informat i el signo sense poder llegir-lo. M’adono que la signatura que he fet és gairebé un gargot. No es fàcil escriure ajaguda, amb el braç cap amunt, damunt d’una plaqueta vertical que m’han posat davant la cara amb un full enganxat amb una pinça. Em diu que ara arriba el meu cirurgià i que tot anirà bé. Li somric i m’ho crec. Estic tranquil•la. Ja no puc fer res. Estic a 35 ºC de temperatura i a 3-7 de pressió. Entra un equip de reanimació. No sóc conscient de res. Em desmaio.

Em desperto al passadís. Altra cop en una camilla. Però ara tothom corre. Crec que no m’he acomiadat de ningú. Una infermera de planta està nerviosa, em fa un petó, m’estreny la mà i em diu que tot anirà bé. Tanco els ulls... Noto una sacsejada quan entrem a l’ascensor. Baixo. Sí. Ho reconec. Torno a ser al soterrani. Però ara és diferent. Hi ha llums apagats al fons. Sento crits. Corre! Corre! M’agafo a les vores del llit. Van encenent els llums a mesura que avancem. Anem tombant passadissos corrent fins que inevitablement entrem a quiròfan. És ple de gent atrafegada. Cal preparar-ho tot de seguida. Amb aquestes hores d’impàs ja ha estat tothom avisat per si calia una operació d’urgència. Sento algú que diu que són les dotze de la nit. Torno a veure el cirurgià responsable de l’equip, la cirurgiana decidida, l’anestesista entranyable i molts ajudants de quiròfan. Tothom de verd. Em diuen que aquest quiròfan és millor que el de l’altre dia. Aquest té aire condicionat i els metges hi treballen millor. A l’altre hi suen, diuen. Sort que m’adormen. No vull ni pensar en el fred. Em lliguen amb els braços oberts i amb una goma m’estrenyen el braç dret. Penso que em punxaran i immediatament veig per damunt del cap que algú potineja el colze. Sento dolor. No m’immuto. El meu mal no vol soroll. No m’anestesien per la via que ja duc a la mà dreta, la que em van posar per a l’altra operació? Penso que és una forma estranya d’anestesiar-me. Tant se val! Jo no sóc pas l’experta. Algú fa gest de sortir i li diuen que ni parlar-ne. Que quantes més mans a ajudar millor. I no recordo res mes. L’anestèsia ja s’ha estès. Dormo. Dormo profundament.

III


Box 9. Damunt meu altre cop quatre llums quadrats, amb la claror blanca velada per les reixetes. Enmig, un detector d’incendis amb uns llumets vermells que fan intermitències i una taca fosca al sostre. No és el mateix box de l’altra vegada. Aquell no tenia la taca al sostre. Miro la reixa de l’aire condicionat. Em fa por. Però m’adono que no tinc fred. Aquesta vegada no. M’han posat un escalfador. Noto aire calent a les cames i em sento bé. Duc mantes i sento l’aire calent. No duc els turmells amb bosses d’aire que bateguen. No dec necessitar-ho, penso. Potser amb el xuclador d’aire calent ja tinc prou aire!

Ara ja estic tranquil•la. M’adono que l’operació ha estat un èxit. Me n’he sortit. Per tant, ha estat un èxit. La mare entra vestida de verd. Tornem a ser-hi. Es repeteix la imatge. Fa cara de cansada i d’haver patit però em dóna la mà i somriu. Ha passat la por. Em pregunta si estic bé en el llit. No, no hi estic, de bé. Es mou contínuament i em molesta. Començo a recordar.

Aquesta matinada, quan m’han fet despertar de l’anestèsia, la mare i la germana gran eren allà. Al box. Jo només feia que queixar-me. El llit es movia i no m’hi podia ajeure. Quina angúnia. No podia jeure. Sentia que el cos no s’hi podia arrepapar perquè es movia i se n’anava avall. Només notava els talons clavats al matalàs. La resta no. El llit m’escopia l’esquena enfora i de sobte s’enfonsava altra vegada. Em deien que era un llit especial, un llit d’aigua que es mou, ara i adés, perquè el malalt no pot fer-ho per ell mateix. Hi ha risc de nafrar-se, si no hi ha moviment. És el millor llit de l’UCI, m’insisteixen les infermeres. No ho entenc. Si no hi puc jeure, com pot ser un bon llit? Em desespero. Demano un altre llit. Em queixo i en reclamo un altre. No m’entenen i no em fan cas. Deuen pensar que m’he trastocat. Però no. No m’he trastocat. L’anestèsia deu haver fet de les seves. Ara m’ha donat per aquí, el llit. Maleït llit. L’altra vegada va ser el fred. A fi de comptes res de greu. Per això no em fan cas. Veuen que em desperto, que és el que de debò interessa. Això del llit ja passarà, deuen pensar. Jo no. No ho penso. Però m’adormo altra vegada i m’oblido de tot i de tothom.

Ara la mare em diu que no pateixi. Ja ha parlat amb el cirurgià i li ha explicat com han anat les coses. No entra en gaire detalls. Jo estic massa cansada. M’han tret tota la sang que s’havia vessat. Sembla que venia del drenatge. Ara ja no cal preocupar-se. M’explica que ha trucat força gent que s’interessava per mi. El telèfon sona contínuament. Els amics, els coneguts i la família volen saber com van les coses. Una operació d’urgències no estava pas prevista. Avui jo ja hauria de ser fora. És clar, no tothom pregunta el mateix. Tant hi ha qui no sap res i pregunta si ja sóc a casa, com qui ha anat seguint la història i s’interessa directament per la segona intervenció. És igual. La mare no dóna l’abast. Entre les hores de vetlla per esperar parlar amb el cirurgià, anar a casa a descansar, contestar totes les trucades, fer tantes explicacions cada vegada... Pobra. Se la veu esgotada. Em sap greu tot aquest enrenou que he organitzat. Jo que me les veia tan feliç amb cinc dies d’hospital i llestos! Volia molestar com menys millor i, sobretot, passar desapercebuda. Si tot hagués anat bé no hauria donat temps que tothom es neguitegés, ni tantes trucades, ni tantes anades i vingudes de la família. Però no es pot preveure res. Ja me n’adono. Com més vols controlar una situació més s’entossudeix a escapar-se’t de les mans. Estem predestinats? Lluitem contra un esdevenidor que és implacable?

La mare ha de marxar. Ha de tramitar per segon cop la baixa de la Seguretat Social. Sembla mentida! Començar-ho tot altra vegada. Només li faltava això per acabar-se de cansar. Ens acomiadem i quedo sola al box. Han donat ordres estrictes que les visites han de ser molt curtes i només pot entrar una persona. Ja m’està bé. No voldria pas rebre visites aquí.

Recapitulem. Ara és dimecres al matí. M’han netejat l’habitació amb el silenci més considerat de la noia que ha entrat. Li ho agraeixo. No em trobo gaire bé. Al cap d’una estona m’encenen tots els llums. Amb intensitat. Què deu passar? És clar. Me n’havia oblidat. L’equip de neteja personal i de fer el llit. M’esforço a rebre’l. Quin terrabastall. Xerren sense parar, fins i tot hi ha una noia rosseta que canta. Les altres es riuen d’ella i em diuen que què em sembla. Només puc somriure. La veig als peus del llit com es posa una mà al costat, aixeca l’altre braç per damunt el cap i mou les cames com si fes uns passets de tango. Em fa gràcia. Les noies riuen. Aconsegueixo dir-li que realment duu l’alegria al cos. Potser no és el lloc més adequat per expressar-la, penso jo, commensurada. Però ja m’està bé. Almenys em fa somriure i em diverteix veure-la. Mentrestant, em renten i em fan fregues. Han aconseguit que m’oblidi de la situació, que ja és prou d’agrair. Quan et trobes bé no et pots imaginar què representa que et netegin sense opció a intervenir-hi! Estàs en mans de tothom. T’has de deixar fer i no tenir manies. Al capdavall d’aquí uns dies ja s’haurà acabat!

Neta i polida i amb els llençols ben rígids s’acomiaden. L’espectacle ha acabat. Torna la calma. M’han tret el bufador d’aire calent. Els ho he demanat. Ja tenia calor! Que bé. Dec estar millor. Em quedo una bona estona amb la vista clavada al sostre. La taca que hi ha és d’humitat? O ha saltat un tros de l’arrebossat? Vaig sense ulleres. En tot cas és una taca. Una diferència. Una distracció.

Entra el cirurgià. Em somriu i em diu que tot ha anat bé. Que amb sort ja no caldrà reintervenir! Què??? Hi ha la possibilitat, ni que sigui remota, de reintervenir per tercer cop? No m’ho puc creure. Ara sí que em sento defallir. M’ensorro dins el llit i me’l miro estoicament. Què vol dir? M’explica que m’han netejat la panxa amb sèrum i han xuclat tota la sang coagulada com ramells de raïm que hi han trobat. Que creuen que m’han deixat ben neta. I doncs? Què més pot passar? Doncs que no han trobat ben bé l’origen del vessament. Em diu que el problema era en la zona del drenatge, però no han trobat cap ferida oberta que fos la causa del sagnat. De tota manera, esperem a veure com van les coses. No ens esverem. Sembla que ha quedat tot net i no té perquè passar res mes. Em dóna uns copets als turmells per animar-me i marxa.

Aleshores què ha passat? Si no han trobat cap ferida, estava mal posat el drenatge? Ell no ha dit que estigués mal posat. Però tampoc no ho ha negat. Amb prou feines sé exactament com funciona un drenatge. M’agradaria veure-ho per opinar d’una manera més fonamentada. Només entenc que no tot sortia enfora. Part dels residus han regalimat cap endins, reculant per on venien. No cal entrar en més detalls. Crec que ha estat una qüestió del drenatge. A totes les intervencions hi ha riscos, i aquest és un d’ells. No vull trencar-m’hi més el cap. Ja ha passat i, en principi, s’ha solucionat. Ara és fonamental mirar endavant. En positiu. M’he de curar tan ràpid com sigui possible i anar cap a casa. Això m’obsessiona. He de fer vida normal aviat. És necessari tornar a la normalitat.

Passen les hores i dormo molt. L’anestèsia encara és dins. De tant en tant canvien unes bosses que pengen de la barana. El líquid és molt verd. Estic eliminant-la, diuen. No cal patir. Entra una noia rossa, amb els cabells rinxolats, agafats amb una cua ben alta. Necessita la cara al descobert, sense grenyes. La feina que fa no li ho permet. És la meva infermera, diu. Sònia. Li reconec el pentinat. És una noia molt agradable. Fa la seva feina i només parla si pregunto. Em respecta el silenci i això m’agrada. Estic molt cansada. Em posa una injecció, canvia el sèrum, penja una altra bossa, més petita. És l’antibiòtic. Li comento que tinc fred als braços. Me’ls tapa amb una tovallola travessera. No puc tenir els braços sota les mantes! I el llit continua movent-se. Tot plegat, no hi estic bé. Intento asserenar-me. Crec que hauré d’estar un dia sencer aquí. M’ho he de prendre amb calma.

Torna la mare. Ha fet els tràmits i entra a veure com em trobo. Li dic que millor. No hi ha res que em faci molt mal, no tinc molt fred, dormo molt. Vaja, res d’especial. És pot aguantar. No m’agrada queixar-me. Ella em coneix i repassa tot el que m’envolta. Vol estar segura que tot va bé. Mira el monitor, la bossa d’orina que penja de la barana que no estigui massa plena, la bossa del sèrum que no estigui massa buida, la bossa de l’antibiòtic que no s’hagi acabat i s’hagi de tancar... Tot està en ordre. M’explica que han prohibit les eleccions populars d’Arenys en la seu de l’Ajuntament però que han legalitzat la manifestació que es prepara de falangistes. Com sempre es parteix d’un criteri espanyol diferent. Per què uns sí i uns altres no? No em sembla democràtic. Ni ètic. No entenc l’ètica sense la democràcia.

Passo la tarda lentament. Es fa llarga. Els braços em fan mal. Les aixelles també. Estic sempre amb els braços immòbils damunt els llençols i mantes. No puc moure’ls. M’injecten insulina a l’espatlla. Heparina a la panxa. Per la via de la mà dreta entra el sèrum, l’antibiòtic i ara em posen un protector gàstric. Em punxen el braç esquerre per treure’m sang. I a l’índex duc pinçat un pulsòmetre altra vegada. Torno a dur elèctrodes per monitoritzar-me. Mare meva, quantes coses. I, a diferència de l’altra vegada, hi ha un control rigorosíssim de la bossa del drenatge. Només la infermera responsable està autoritzada a revisar-lo. A la tarda és la Maria José. Una noia riallera i també discreta. Sento com riu quan és fora. Amb els companys. Quan entra al box compta amb atenció la quantitat de líquid que hi ha dins la bossa del drenatge, una barreja de sang i sèrum, i les freqüències amb què la buiden, i, sobretot, n’observa la qualitat. Encara és franc, diu. Això significa que encara és molt vermellós, que encara surt força sang. A poc a poc s’ha d’anar aclarint. Cada cop ha de sortir més sèrum i menys sang. Voldrà dir que els degoteigs s’han aturat i que el problema s’ha resolt. Cal saber exactament com evoluciona aquest tema. S’ha convertit en una qüestió d’Estat. Sóc conscient que si això fallés potser entraria en joc l’opció que bandejo d’una altra intervenció. No em veig capaç d’afrontar-la. Ja seria massa, francament!

Al vespre torna la mare un momentet. No se’m pot cansar. Em diu que ha parlat amb els amics. Ja han tornat de França. No els contestàvem el telèfon i no entenien què passava. Com és que a casa no em trobaven i al mòbil tampoc? Al final han trucat on treballo per si algú els informava. La noia que va coincidir amb ells l’altra dia, a l’habitació, els ha aclarit la situació. Han vingut de seguida a veure’m, però no els han deixat entrar. Se n’han fet càrrec. Només pot la família. Ja m’havia semblat sentir la veu del meu amic! El box gairebé toca amb l’entrada de l’UCI. Qui m’havia de dir que de debò seria ell! Confonc les estones que dormo i les que estic desperta. Somio sovint i desfilen moltes imatges i moltes veus davant meu. Creia que la de l’amic era una d’elles. A partir d’ara s’estableix un torn de trucades entre ells i gent de la feina. Es posen d’acord per anar recopilant informació a mesura que la família informi a peu d’entrada a l’UCI o via telefònica. Que n’és de complicat, tot plegat!


***

Ja som dijous. Avui torna la meva filla. Jo encara sóc a l’UCI però aquest matí deuran pujar-me a planta, penso. L’altra vegada vaig ser-hi també un dia. A mig matí ve el cirurgià. Des de fora sento com parla amb les infermeres i després entra. Em pregunta com em trobo, fa una comprovació de tots els aparells i de les andròmines que pengen per tot arreu i a continuació revisa amb atenció el drenatge. Dóna instruccions rigoroses sobre el control de líquid que s’hi va acumulant i em diu que em quedaré un dia més a l’UCI. Com a prevenció. No es vol arriscar a més ensurts. Aquí la vigilància és intensiva. Copets als turmells de comiat i se’n va.

És increïble. Quina ratxa! Com més vols més pegues surten. No és possible. Un dia més aquí? Això no acabarà mai. Si faig dos dies a l’UCI, en deuré estar, com a mínim, dos més a planta. Mare meva. Estic descoratjada. Això no s’acaba mai. Com ho faré per organitzar la tornada a casa de la meva filla si encara sóc a l’hospital? Ella torna avui. És dijous. Serà amb el seu pare fins diumenge al vespre, que torna a casa, i dilluns ja comença l’escola. Si jo sóc a l’UCI avui posem que divendres i dissabte estigui a planta. Em donaran l’alta en cap de setmana o hauré d’esperar a dilluns? Seria insuportable, efectivament, però ara ja cal encarar-se directament a les contingències que vagin sortint. No hi ha res que surti bé. D’acord. Suposem que surto diumenge. Al vespre estaré en condicions de començar a dur la casa? Amb el pare no pot quedar-se. Ell entra a treballar molt aviat i no la podria dur a escola. M’he d’organitzar sense comptar amb aquesta possibilitat.

Amb això arriba la mare a visitar-me. Li comento que he d’estar un dia més a l’UCI i les meves preocupacions. Ella donava per fet que en sortir de l’hospital aniria uns dies a casa seva. Estic massa fluixa per anar-me’n cap a casa i començar a fer tràfecs. I menys ara que la filla ja hi serà des del primer dia que surti. Jo havia calculat que tindria tres o quatre dies de repòs a casa abans de la seva tornada. Però no en parlem més. Ja no cal que em refregui més en els càlculs que no surten. He de canviar d’estratègia i deixar de preocupar-me tant. Al cap i a la fi no puc fer-hi res. Encara estic ajaguda al llit del box. Quedem que sí, que hi aniré, i que la meva filla també. La mare tindrà cura de les dues i un nebot gran s’ofereix a dur-la cada dia a escola i tornar-la a les tardes. Ell no comença la universitat fins al cap d’una setmana. Tot plegat és un desori però no tinc més remei que acceptar-ho. Les coses són com són, insisteix la mare. No vol que em preocupi més. Després ha de sortir. S’ha acabat el temps de la visita del migdia.

Estic desanimada. Miro el sostre i ja em cansa veure la taca. Ja no em distreu. Sento veus. Una altra visita? No. Les visites han acabat. El personal està reunit en una saleta. Sento com xerren. Avui ha tornat gent de vacances. Sento que algú ha portat una ensaïmada de Mallorca per compartir-la amb els companys. És curiós. Fa dies i dies que no menjo res i pensar en una ensaïmada de Mallorca em remou l’estómac. Tant que m’agraden i mira ara. Resulta que quasi em fa fàstic. Quin món de mones! Però a poc a poc m’oblido de les preocupacions i entro en els retalls de conversa que m’arriben. Em distreuen. Estan preparant una excursió en bicicleta per al cap de setmana. Un dels infermers duu la veu cantant. És el qui té experiència en aquest tipus de sortides. Fa propaganda que és molt divertit, que és molt sa i que s’ho passaran molt bé si s’hi apunten. Se senten riallades. Algunes d’elles no s’hi veuen pas en cor. Creuen que és massa dur i que no tenen fons per fer una cosa d’aquesta envergadura. Cal estar entrenat. Finalment una d’elles, crec que la Maria José, diu que sí. Que hi anirà. Però que no té l’equip necessari. Què ha de fer? Doncs cap problema, diu el noi. Aniran al Decathlon en sortir de treballar. El tenen molt a la vora. Allà s’hi pot llogar de tot. Ell la pot ajudar a triar el que necessiti i es posen d’acord. Al cap d’un moment abandonen la conversa i comencen a desfilar tots altra vegada pels passadissos per controlar tots els malalts. El descans els ha durat poc però se’ls veu contents. De tant en tant continuen els comentaris fent broma sobre la noia que anirà en bicicleta. Creuen que no ho aguantarà perquè és més aviat petitona. Ara entra al meu box a canviar el sèrum, a posar-me el termòmetre i a prendre’m la pressió. Li comento que estant tot el dia dins un llit, sense opció a res de res, sentir com riuen anima una mica. Admiro que dins d’aquest ambient malaltís i sense llum natural puguin mantenir aquest bon humor. Ella em dóna conversa. S’adona que estic desanimada i avorrida. M’explica que quan van fer obres per modernitzar l’hospital ningú no s’acostumava a treballar en aquest soterrani tancat, sense finestres, ja que abans l’UCI en tenia. Tothom agafava mal de cap sovint i estava més nerviós. Però amb el temps t’acostumes a tot i ara ja gairebé no hi pensen. En broma diuen que treballen a la mina però ja no se’n preocupen tant. És pesat no saber quin temps fa fora, si és de dia o de nit. Quan surtin ja ho veuran, diu. I si plou, hauran de refer els passadissos per agafar el paraigües que tenen als armariets. És així. No hi poden fer res. Efectivament. Quan no s’hi pot fer res, no s’hi pot fer res. Jo li explico la meva preocupació pel que fa a la meva filla i parlem una mica d’ella i que no m’agrada que pateixi. Ara ja sap que m’han tornat a operar i segur que no està tranquil•la. Però jo tampoc no hi puc fer res. Les coses han anat així i ara em convé mirar endavant. A veure com es van resolent. No me n’he de preocupar més. La Maria José surt i tanco els ulls. Necessito dormir una estona i m’abaixa els llums. Torno a la penombra.

Ara se senten veus altra vegada. Hi ha gent fora l’UCI que espera entrar. És l’hora de la visita de després de dinar. Ha de venir la germana gran perquè la mare ha anat a descansar. Quina sorpresa! En comptes d’ella entra la meva filla amb el seu pare. No m’ho puc creure. El que no volia que passés sota cap concepte ha passat. És clar, han passat tants dies! Estic contenta. M’emociono i se m’escapen les llàgrimes mentre li agafo la mà. Em mira contenta, feia molts dies que no ens veiem, però també li brillen els ulls. Ens hem emocionat les dues. De lluny el seu pare em fa un gest perquè em retingui. No podem fer el numeret, és clar. Em retinc. Ell vol fer-nos una fotografia i li dic que no. A mi mai no m’ha agradat que em facin fotografies. I menys quan estàs feta un nyap. Estic planxada, en un llit de fa dies, amb tubs connectats al nas, despentinada, tova... En fi, no a punt, precisament, de fotografies. A més, a l’UCI els mòbils han d’estar desconnectats. Per evitar interferències. Però ell insisteix. Treu el mòbil i clac. Ja l’ha feta. Està content de la malifeta. Ha trencat la norma, s’ha sortit amb la seva i la meva filla tindrà un record per a la posteritat. Què hi farem! Ja he acceptat que les coses vénen com vénen. No estic pas en situació d’enfadar-m’hi. I menys ara. Estic molt agraïda que hagin vingut. Tenia tantes ganes de veure la Berta. I resulta que és aquí. Al meu costat. Donant-me la mà i mirant-ho tot encuriosida. Pregunta cada cosa per a què serveix. Tot la intriga i en vol conèixer al detall el funcionament. Entremig arriba la meva germana gran, la que és metge. La Maria José entra i diu que no pot ser que hi hagi tres persones de visita. No se’m pot cansar. El meu ex company surt un cop li he comunicat que diumenge haurà de dur la filla a casa l’àvia, tant si hi soc com si no, i un cop li he donat les gràcies d’haver vingut. La filla m’explica que com que és menor no la volien deixar entrar. Però davant la negativa li han saltat les llàgrimes dels ulls i la infermera se n’ha compadit. Tot just feia una estona havíem estat parlant d’ella i li ha dit que com que el meu box és el primer tocant a l’entrada de l’UCI que la deixava colar, només un momentet, per fer-me un petó i sortir de seguida. Ella, obedient, ha entrat, una mica impressionada. Ara es queda amb la meva germana. La infermera no s’hi oposa per ara i ho aprofitem. Xerrem una mica. M’explica per sobre les vacances i que patia. Així que han desembarcat al port de Barcelona ha volgut venir a l’hospital. Però és clar. Han arribat a l’hora de dinar i no han pogut entrar. Encara amb les maletes al cotxe han decidit dinar tocant a l’hospital i venir a la primera visita de la tarda. Estic contenta, molt contenta. La miro. Xerra nerviosa. Voldria explicar-m’ho tot i sap que no té temps. No sap per on començar. La pell li brilla. Està tant morena! Quanta vitalitat!

La infermera avisa que ha acabat la visita. Ens acomiadem amb un petó molt fort i torno a emocionar-me. He de contenir altre cop les llàgrimes. La meva germana treu la Berta de l’UCI i s’acomiada d’ella i el seu pare. Després retrocedeix. Veig que parla amb la infermera. Li comenta que tinc la mà dreta infladíssima. Que potser m’haurien de canviar de lloc la via. Fa molts dies que la duc. Des de la primera operació. Em fa molt mal però no la veig. Només veig la tovallola que em tapa els braços, però la mà queda massa enllà. No puc veure-la. He de tenir els braços quiets i només noto el dolor.

A la tarda comença l’aventura del canvi de via. Des d’ahir que tothom es queixa que no em troben les venes quan m’han de punxar i acaben per punxar-me als canells, a les artèries. És molt dolorós. Intenten evitar-ho cada vegada. Em ressegueixen els braços, em posen les gomes per fer pressió i inflar les venes. No hi ha manera. No es deixen veure. Jo no ho entenc. Mai no havien estat un problema, les meves venes. Sempre que m’he fet analítiques ha estat cosa d’un moment. I el mateix dia que vaig ingressar l’anestesista em va comentar, precisament, que les tenia molt bé. Mentre fèiem les presentacions a l’habitació, abans d’anar a quiròfan, em va dir que les tenia molt bé. Recordo que, sorpresa, li vaig preguntar com ho sabia, si no m’havia pas visitat. Ell em va respondre, somrient, que només de mirar-me les mans ja ho sabia. S’hi veuen les venes i això és el que, a ell, li interessa. Ara la infermera vol canviar la via. Furga i remena però no se’n surt. Va a buscar uns companys i torna amb dos infermers que xerren i fan broma. Un d’ells, alt i ben plantat, amb el cabell curt i platejat, ho prova. Juraria, per la veu, que és el que organitza l’excursió en bicicleta. Ho prova però no se’n surt. Em diuen que fan el que poden,malgrat que és molt complicat. Aleshores entra en acció l’altre noi. És més plenet, amb cara de bon jan, amb una barbeta curta. Els companys diuen que és l’as de les agulles. Que és qui té més perícia de tots, que el que no aconsegueixi ell... Ell em diu, tímidament, que tant de bo fos excel•lís en altres coses. Somric. No es pot ser bo en tot,