Roques, illes

Un relat en què la lletra d’una cançó t’ha servit d’excusa i de títol. Ja cveig que no sóc gens original, jo.

Ens has descrit quelcom que molts de nosaltres ja potser havíem descobert, però d’una manera esplèndida. M’ha agradat la frase: una desconnexió entre la sensació i la percepció. Considero que és molt il•lustrativa i suggerent.

A mi si m’agrada imaginar-me què pensen les persones amb qui comparteixo els recorreguts del metro o del tram. Potser és només un vici de relataires que cerquem noves històries per explicar.

Quant a les roques i les illes, crec que és força difícil aillar-se del món no patir. El dolor ens ve a buscar, de tant en tant, sigui quina sigui la nostra actitud. Potser, hi ha comportaments que ho facilitin, però crec que és impossible evitar-lo.

Ens seguim llegint

Núria

Qui no s'ha imaginat què pensa la gent cuan no parla? Qui no coneix persones que la vida els ha tranformat en illes?
què seria la vida sense poder imaginar?
com ho fariem si no hi hagues persones que no parlen? com ho fariem sense relats com el teu que ens transporta, i ens fa imaginar.....?

Això de les nines russes em recorda una cançó també, de Serrat, en què el narrador es queda embadocat amb una bellesa en el metro. Aquesta capacitat d'embadocar-se amb la belles superficial, molt sovint -o almenys a mi em passa- ens duu igualment a pensar en què hi trobaríem si poguéssim esqueixar el vel i la barrera del contacte purament visual i aprofundir en l'interior de les persones que ens envolten. Com bé dius, no en traiem res. També és ben cert que no coneixem bé ningú, no ja un estrany, si no fins i tot els que creiem més íntims. Com he dit en algun conte, ningú no coneix ningú.
Tanmateix, estic segur que això no ens ha de dur a l'extrem de l'isolament i la renúncia a la comunicació, i a l'amor, que no deixa de ser el més alt nivell d'apropament a un altre. Ara fa 20 anys que ha caigut el Mur. I prop de 30 que els Pink Floyd van fer el seu propi mur, un mur que no era símbol de divisió entre règims -encara que potser oprtunistament Waters ho volgués associar-, sinó un mur paranoic, un tancament absolut en si mateix.
Sí que sembla que hi avancem, en contra de la propaganda triomfalista d'aquests dies en nom de la llibertat, etc, cap a un individualisme exacerbat i antisolidari. Però bé... el mateix Waters acabava els seus concerts al Berlin sense murs amb una cançó afegida que deia: la marea està canviant. I jo crec que canviarà.
Salutacions,
franz

molt gran, Copèrnic. Les paraules justes, esglaonades, per dur-te allà on a vegades hem d'estar per no sentir dolor i d'on a vegades hem de fugir per viure un poc més intensament allò que en alguns casos oblidem. Molt ben escrit.
Potser el poema d'en John Donne és l'antítesi de la cançó d'en Simon & Garfunkel.

Salisalut!!

Que ho he repetit! El ditet, el ratolí...

Un comentari -no, dos!!!- més que tens. I més salut... i més rebolica!

...tota la parafernàlia de 'besar el culs' a RC, i estant d'acord amb el fons de l'article (tancament interior) intentaria fer frases contràries a les de la cançó
que defenses;

*les illes ploren. I molt! Dis-li ho a Menorca, només per citar la més propera de les habitades.

* i ploraren les Columbrets, víctimes del tir 'acrobàtic' de l'armada i de l'aviació més de vint anys.

* i no som roques. I n'estem fins els collons de tanta injustícia, tanta caradura i tant d'enriquiment fent valer elss nom de 'democràcia', 'lliure mercat'... i la 'figasatia' combinades anmb poders: polítics, econòmics,fàctics, eclesiàstics,...

Saps què? Que ja està bé!

Bo, xicon! Fins l'altra! I salut i rebolica!

...tota la parafernàlia de 'besar el culs' a RC, i estant d'acord amb el fons de l'article (tancament interior) intentaria fer frases contràries a les de la cançó
que defenses;

*les illes ploren. I molt! Dis-li ho a Menorca, només per citar la més propera de les habitades.

* i ploraren les Columbrets, víctimes del tir 'acrobàtic' de l'armada i de l'aviació més de vint anys.

* i no som roques. I n'estem fins els collons de tanta injustícia, tanta caradura i tant d'enriquiment fent valer elss nom de 'democràcia', 'lliure mercat'... i la 'figasatia' combinades anmb poders: polítics, econòmics,fàctics, eclesiàstics,...

Saps què? Que ja està bé!

Bo, xicon! Fins l'altra! I salut i rebolica!

Mirant des de fora cap endins és com entrar en una cova a on no saps què t'hi pots trobar. És un gran misteri. Amb les paraules justes has fet una reflexió molt pròpia d'una persona observadora/ badoca que intenta apropar-se a la ment inabastable de l'ésser humà. Molt encertat en la tria de la lletra del duet californià. Qui sap si ella t'ha inspirat el teu relat i, per tant, es podria llegir del final cap al principi. Tant se val! El què importa és el contingut que has transmès al més pur "estil copernic"
Senyor Roca, desitjo que el seu cognom no influeixi en res del què s'anomena en aquest assaig.
T'envio uns petons ben flonjos.

Mercè

Has escrit un text que em sembla preciós. Sempre m'ha agradat treure suc a les lletres de certs cantautors. I tu, amb dues frases, has bastit un assaig intel.ligent, perspicaç i alhora ingenu, agafant un personatge anònim al començament, que podria ser qualsevol de nosaltres en la mateixa situació i duent-lo a un graó més alt, on s'allotja ocasionalment la filosofia. Molt bé!.

Petons!

angie

sí, senyor, i amb unes referències per pensar-hi i per debatre, una bona cançó per un melorepte, i ara que he pogut entendre millor la lletra, senzilla i comprensible, però com el teu relat, prou profund per pensar-hi una estona. Realment, què en sabem del que ens envolta? Som roques, en veritat, que es desplacen en mans de desconeguts a qui ens oferim sense ni pensar-hi, i aquell conegut que veus tots els dies, encara no li hem regalat ni un bon dia, senzill.
Una bona i profunda sensació de "dejàvu" el teu article, et felicito, i et deixo la cançó, amb subtítols, per a gent com jo a qui cal una mica d'ajut amb l'anglès.

Una abraçada.

M'ha agradat tot d'aquest text, l'inici, en el que a partir d'una observació vas traçant un seguit de pensaments molt interessants. En el segon paràgraf introdueixes un tema pregon i engrescador: fins a quin punt coneixem els que ens envolten, si no sabem amb certesa el que pensen. I el final ens recordes aquesta cançó; per cert, una cançó preciosa, que l'he tornada a escoltar, i et deixo això:

I have my books
and my poetry to protect me

PS Intentaré no trigar tant en passar pel teu espai, i llegir-te, però jo i el temps estem en guerra i no tinc gairebé treves.

Una abraçada.

no té sentit si hi poses imaginació tot és possible.
pd:jo també penso en coses d'aquestes