"Rondalla vé, rondalla va,sino és mentida, veritat serà"

Shit! Deixa'm contar-te una història...

"Això era i no era bon viatge faci sa cadernera..."
Com pots comprovar no ho recordo massa bé, era petita i cada vegada que la mare deia aquesta frase, que m'obria la porta a un conte, jo creia que la cadernera era una bruixa, no em demanis perquè.
Aquell vespre va obrir un llibre que jo ara tenc entre les mans: Per fat i fat. Contes per tornar a contar.
Va seguir:
-La rateta que agranava l'escaleta.
Mentre ella em contava el conte jo m'imaginava una rateta blanca, amb un vestidet rosa i un llaç al final de la cua del mateix color. Suposo que em dormia perquè fins avui no he sabut que el gat se la menjava!

El cas és que el següent matí, quan vaig despertar-me el pare no hi era, potser ja feia dies però vaig adonar-me'n aquell
-Mamà! I es Papà?
-A fer feina...
Vaig seguir jugant. Vivíem a Lloseta a un quart pis. No m'agradava mirar pel bacó, tenia por de caure, pensava que la barana no era prou forta.
Es va fer de nit i el pare encara no havia arribat.
-Mamà (badall). Es Papà?
-A fer feina...
Vaig adormir-me, no et sona? Com sempre en perdia el final de la història.

Va ser un mati quan vaig saber el final, sentia crits, vaig aixecar-me i vaig mirar dins la seva habitació dels pares... la mare plorava.

Vaig anar al menjador i desde allà veia el pare agenollat als peus del llit, sentia ma mare cridar.
Suposo que em vaig tornar a dormir o això vull pensar.

Desde aquell dia les coses van canviar, no entenia perquè els caps de setmana anava a casa dels padrins perquè el pare vivia allà i els altres dies amb la mare. Crec que a partir d'aquell dia la innocència va començar a tenir el temps contat. I de mica en mica vaig créixer.

El pare i la mare no es parlaven, jo els passava el que es volien dir. Em sentia una joguina, suposo que inconscientment però, cada un m'estirava d'un braç i van acabar per fer-me mal.

El pare mai era a casa dels padrins sempre era amb la Bruixa (així l'anomenava mamare) i jo estava amb els padrins.
La mare sempre estava trista però tot i així ens va treure endavant, encara no sé d'on va treure les forces.

El pare va casar-se amb la Bruixa que a partir d'aquell moment va passar a ser na Margalida i la mare amb en Xisco, un monstre per a mi temps enllà... Em feia por perquè ja m'havien llevat a mon pare i ara m'arrabassaven ma mare.
Amb tot això, jo em veia obligada a compartir la meva vida amb dos desconeguts, i el que era més fort, amb els culpables de la meva desgràcia i sobretot de la desgràcia de la mare. Mamare cada cop s'allunyava més amb aquell monstre que em va posar a les ordres només posar un peu dins la meva vida.

Si la setmana té set dies, deu me les passava plorant perquè se'm feia eterna. No tenia on ni a qui aferrar-me i queia. El padrí s'havia mort i el tio Jaume, gràcies a les drogues també. Llavors, que em quedava? Res...
Però el que jo no sabia era que encara empitjorarien més les coses. El meu pare no sé perquè es va tornar a encarinyar amb jo. Però la mare va quedar embarassada i al poc temps na Margalida també, vaig passar a ser el darrer pla de tot.
Van néixer dues nines (Francina i Aida), eren el centre de tot.
Un altre cop les coses canviaven i n'estava cansada, el meu 1r d'ESO va ser desastrós i el meu 3r encara pitjor, vaig repetir, vaig passar per la psicòloga. I fins avui.

És el primer cop que m'atreveixo a escriure sobre aquest tema i fent-ho me n'he adonat de moltes coses.

En primer lloc que l'amistat no va existir en aquella època. He après a conviure amb el passat però no a superar-ho (hi ha hagut llàgrimes mentre escrivia). Les pors de que tornin a fer-me mal, de que terceres persones es carreguin de nou la meva vida, la por de no saber que amb estimar basta. He après a perdonar però no a oblidar. Sóc tancada perquè ningú es va preocupar ni em va demanar com estava, com em sentia. Les ferides del passat s'han tancat però m'han deixat cicatriu, per això sovint em continuo adormint abans de que acabi la història i em perdo molts finals.

Si cadascú té el que es mereix, digues que va fer una nina de sis anys per merèixer tot això.

"I podeu creure i pensar,
i pensar i creure..."


peusdevent...
3/12/05