Rompre mon cor

T’he vist marxar, carrer avall, mirant el rellotge, a passos ràpids, amb el cap ben alt, com si res. Llavors jo he deixat anar aquell cúmul de llàgrimes que feia estona cremaven dins meu. El meu cos semblava anar-se afeblint, perdent intensitat, forma... El cor, l’òrgan vital i més fort, suportava com podia el dolor i amb l’ajuda del cervell s’obligava a aguantar fins l’últim moment. Però... No sóc de pedra, ni d’acer, ni de cap material no inflamable. He volgut posar-me la cuirassa de forta, l’armadura de batalla,la que tot ho pot vèncer; aquella que la por no l’espanta i els sentiments els controla com ningú. Però just el moment en que he sentit tancar la porta, he deixat caure la meva armadura i sí, he plorat. He abraçat el coixí, el meu peluix però res podia aturar les meves llàgrimes regalimar galta avall. He sentit ràbia, hauria volgut dir-te tantes coses... Dir-te per exemple que no em mereixes, que una vegada més m’has fet mal, que has jugat amb els meus sentiments, amb els meus somnis, amb les meves il•lusions i sí, m’has robat l’amor i amb ell, el cor. Però de nou he callat, t’he deixat marxar i sola ara, suporto el dolor.