Romanç anònim

L'habitació és una lleonera plena de parafernàlia electrònica. A la paret hi ha penjada una Fender Stratocaster negra amb el cos de til·ler i el mànec d'auró que podia haver estat del mític "mà lenta". Ara pertany al Víctor, líder del grup de metairock Prometeu negre.
Tots els sentits dels catorze anys del xicot estan concentrats en el so que fa sorgir de la guitarra acústica que ha recuperat de casa l'àvia.
Aquella música no és la seva, però des del primer moment que la va escoltar no se la pot arrencar de l'ànima perquè afluixa les juntures i fa pessigolles a la boca de l'estómac.
Ara que ja la domina, la vibració del si menor el fa tremolar per dintre, el la , el sol i el fa sostingut, tot pujant el mànec, el fan suspendre la respiració i volar, copsar la bellesa de l'univers reflectit en els ulls de la veïna del quart, aixecar la bandera de la justícia i la llibertat al costat de la companya de cabellera bruna del Conservatori, descobrir que pot existir un món millor de fraternitat i pau per tots els pobles de la terra i creure que la seva generació ho aconseguirà.
Té un nus a la gola i una font d'aigua viva al diafragma, sent un deliciós turment, una dolça ferida que fa que oblidi la seva estranya vida, els records impossibles de membranes translúcides i d'una ma freda que l'arrossega a una llum que cega.
Aquella música és com la música de les esferes, com la de la lira d'Orfeu i ressona per dintre com si la guitarra fos un òrgan en una església buida. Fa que deixi l'angoixa entre somnis oblidada.
Tocant el Romanç anònim, el Víctor sent, però no sap, que s'ha enamorat de l'amor.