Romadriu

del port del Cantó , son plens d' històries de tota mena , terra dura a l' Alt Urgell , sec i feresteg , tan el clima com la gent .
Endavant!

El relat comença amb dolçor, amb unes descripcions d'escenes idíl·liques que al final, i potser amb certa sobtadesa, desaparèixen de cop. És una història que donava per a una trama més llarga: és la ùnica observació que et puc fer. Però ai, ja m'hi trobo, jo també, amb aquesta circumstància: escric amb limitacions d'espai i després passa el que passa. O hi ha massa descripció, que és necessària però que fa que la tama quedi relegada en un segon terme, i clar, això tampoc no ho vull, o sigui que... Res, que tot sovint m'hi trobo, jo també.

En qualsevol cas, està ben portada la trama!

A més de per comentar-te t'escric també, òbviament, per donar-te les gràcies. Va ser un plaer conèixer-te! Per cert, l'altra noia que s'asseia al teu costat era l'aldix??? Era un nom així, i ara no el recordo exactament...

Una abraçada molt forta i de debò que ha estat un plaer conèixer-te!

Vicenç

Anerol, per ser que no ets bona comentarista, déu n'ho do el comentari que m'has deixat, i sí que em serveix el que em dius. Un bon comentari, tant a nivell d'estil com d'opinió personal. Realment volia transmetre un nivell d'angoixa i sembla que està aconseguit.

Quant al teu, ja em va agradar quan el vaig llegir per la descripció detallada però senzilla dels fets i els llocs, tot i que també m'apunto a les observacions que et fan la resta de comentaristes.

Ja coneixes la meva opinió: em sembla un bon relat, que ha millorat amb els retocs que li has fet ( crec que un text sempre guanya amb un temps de repòs i les repassades posteriors ), seguint la teva visió personal d'aquesta història que transcorre en dos plans temporals i comparteix coordenades físiques.

Comença amb una narració que concreta, oferint dades per situar-se en el temps i l'espai.
La descripció inicial de la casa no és exactament acolorida ni acollidora, però aviat el foc escampa el seu caliu, fent oblidar el fred que omple l'edifici, la tristor que hi resideix.
Llavors entra suaument la història passada en el present, recreant un ambient gairebé bucòlic ( herbes, mercats, ... ), que culmina amb alegries i sensacions de plenitud, amb il·lusions compartides i projectes comuns.
Quan sembla que el relat es relaxa, es precipita la tragèdia. I després la narradora ens torna a la realitat, a un moment en què aquell estil de vida no té continuïtat.

Un relat bo, trist i ple de suggeriments, ja que hom pot imaginar més d'una escena a partir de l'escrit.... Crec que aquesta tasca, la d'activar la imaginació, és una de les senyals de qualitat d'un relat.

T'envio una abraçada per a que et faci companyia una bona estona,
Unaquimera

perquè t'he llegit i trobo el relat força fluix i descompensat. Sé que parles d'una tragèdia, entenc que d'una mena de comuna que viuen uns ideals...Per què, doncs, no t'hi centres de ple narrant en "directe", prescindint del flashback dels pots que no fa més que liar la troca en un relat tan curt?
A més, hi surten el germà Miquel de la Paula, la Mariona, en Pau, en Joan, crec...massa gent i massa galimaties, diria. Hi ha algunes faltes però no són importants, però sí, com t'he dit, hi falta una idea estructurada, un contingut clar del que vols dir i el punt de vista adequat. Tot això mera opinió personal, és clar, subjectiva i susceptible -i quasi aconsellable- de llençar a la paperera de reciclatge...hehe

En fi, he vingut de casualitat, darrerament quasi ni llegeixo ni comento relats, i va i en un que ho faig és per criticar amb duresa. Ehem, ho sento, pero és que el rerefons que insinues podria ser molt més interessant i/o intrigant que el resultant.

una abraçada

foster