Roig i blau II

29 de Juliol de 1938

El viatge d'en Francesc fora absolutament esgotador. Perdut en reflexions, sense ven bé saber el que passava, el comboi es va aturar a uns kilòmetres de Gandesa per fer el primer i últim descans i reparar alguns vehicles. En sortir del camió, com si sortís d'una cova, el sol el va reconfortar però va tenir que tapar-se els ulls. A banda i banda de la carretera la divisió de Navarra s'estenia: els soldats, estesos a terra, bevien aigua i reien. D'altres dormien o es miraven absorts els rifles. Ell va enfilar cap a una petita muntanya, tot sol. El rifle l'hi pesava i interiorment va insultar a l'objecte. Es va asseure, esbufegant. El que va veure el va corprendre. Allà lluny, l'exèrcit de la República mantenia l'ofensiva a fi de conquerir Gandesa, permetent així obrir una via cap a un avenç posterior. La ciutat es podia veure amb dificultat envoltada de fum blanc i espès com la llet per efecte de les bombes. Creia inclús poder sentir els crits que del cert ara es donaven en aquell Infern. I allà es dirigien? Mes l'hi valia sortir a córrer i abraçar la Mort. Quan duia una estona assegut un company se l'hi va apropar i l'hi oferí una cigarreta. Mentre la fumaven contemplaven en silenci l'espectacle. Les explosions arribaven esmorteïdes per la distancia. Segur que, si vivia, es quedaria sord. En un moment un soroll va tapar a la resta. Era com el soroll de la maquinaria d'una fàbrica en marxa, però venia del seu darrere. Tots dos es giraren, així com la majoria de soldats del comboi, mirant al cel. En uns instants, puntets negres a l'horitzó agafaren forma. Era la Luftwaffe, l'aviació alemanya. Immensos bombarders esperaven deixar anar la seva fatídica càrrega. Alguns emeteren crits de sorpresa, d'altres varen aplaudir enfervorits. Ell només pensava en que les bombes no distingirien les afinitats d'uns o altres. Durant una bona estona el cel es va enfosquir per aquelles màquines terribles, amb el seu soroll monòton, passant per els seus caps: dimonis alats de metall. Les figures en forma de creu es perderen de nou i l'eco de les bombes a Gandesa va tornar. Franco acumulava les defenses per a taponar l'ofensiva i utilitzava tots els recursos de que disposava. Quan els dos soldats admiraven la dantesca columna de fum, producte de totes les emissions, es varen escoltar passes entre l'herba. Cinc homes pujaven l'inclinació, un d'ells amb aspecte de ser un superior, amb la gorra posada tot i la xafogor. Els dos fumadors s'aixecaren, erectes, apagant el cigarret. La comitiva ni els va mirar. L'altiu oficial observava el riu llunyà i no la ciutat en plena devastació. Els seus subalterns, humils i servicials, restaren unes passes al darrera. "Contemplen el espectáculo..." Va dir. De sobte, la petita línea blava i blanca del riu Ebre va semblar commocionar-se. En Francesc no va comprendre aquell portent de la Natura i es va atrevir a expressar el seu pensament. "La Naturaleza nada tiene que ver con esto soldado..." I, dient aquestes misterioses paraules la comitiva va baixar la muntanya, l'oficial amb un somriure satisfet. El que havia ocorregut era que les tropes franquistes havien augmentat el cabdal del riu, obrint rescloses, a fi de fer col·lapsar els precaris ponts construïts per el Front Popular. D'això ell no s'assabentà fins transcorreguts uns dies.

La batalla de l'Ebre es va eternitzar, confluïen dues posicions: la desesperada i fatalista de la República; la freda dels feixistes, que varen acumular tots els seus recursos. El dia 2 d'Agost, es a dir, nou dies després de l'ofensiva, les tropes de Franco havien aconseguit detenir l'avenç i situar a les tropes del coronel Modesto a la defensiva, renunciant el comunista a cap maniobra agressiva. La primera eufòria per l'èxit relatiu de l'acció, i l'ofensa rebuda per el sempre triomfant exèrcit nacional, donaren lloc amb el pas dels dies a un sentiment d'esgotament en ambdós bàndols: Franco tement no haver assolit el control del país abans de que s'iniciés la Segona Guerra Mundial, la República amb l'última esperança dipositada en aquell terreny que era arrasat per la pólvora i en l'adveniment de la continuació de la Gran Guerra, que provocaria una intervenció dels covards veïns.

El camió d'en Francesc, desproveït ja de la lona verda que el cobria fins ara, va entrar a la derruïda ciutat dels primers. Si abans aquella ciutat fora un goig per la vista, ara havia estat uniformitzada per l'horror de l'odi fratricida. Un cop la filera de la divisió es va aturar, i mentre es donaven ordres als suboficials, ell es va allunyar una mica per a contemplar de prop tot el que veia. Cap vidre de cap finestra restava ferm i tota la ciutat era habitada només per soldats. Caminant amb pas prudent entre homes que xerraven aprofitant el descans, escoltant-se una sarsuela de fons provinent d'alguna radio, la visió de quatre homes el va captivar. Restaven allunyats de tots, un d'ells, amb roba verd oliva, mirava al terra i mai als ulls dels altres interlocutors. Aquets últims duien una indumentària negra que contrastava. Eren oficials alemanys. L'espanyol assentia, murmurava, mirava fugaçment als rossos joves i retornava a la seva postura passiva. Totes les converses que es succeïen al llarg del carrer es van interrompre, fins i tot les dels nazis. Un soroll horrible venia de les muntanyes de l'oest. L'artilleria tornava a cantar la seva lletania de mort. Aquest soroll ja no es va aturar en tota l'estança d'en Francesc al poble i, al llarg de la seva vida posterior, sempre que escoltava un soroll monòton i anàleg l'hi venia a la memòria aquell crit provinent de la muntanya.

Després d'una estona, en la que, després de girar a un revolt del carrer empedrat es va xocar de front amb una immensa peça d'artilleria antiaèria, un dels seus companys va venir corren a cercar-lo. Havien estat assignats a una de les cases que donaven al riu. En entrar per la porta que havia estat penetrada per les bales va veure amb sorpresa un saló impecable. Qualsevol hagués esperat veure a una família a taula. Va rebre una empenta i va ser obligat a pujar al terrat de l'edifici. Aquest havia estat envoltat de sacs de sorra. Va deixar el seu rifle i es va recolzar en els sacs en actitud contemplativa. Davant seu, el que potser hauria estat en altres temps una prada verda pigada de roures, era un gran desert fumejant. Per allà havia d'avançar l'enemic? Pobres miserables, com els compadia. A aquell terrat va passar dies sencers, com un espectador, contemplant en el seu esplendor la crueltat humana i abstret, sense disparar ni un tret. Dia rere dia es succeïa el soroll constant de les bombes i mirava ja amb desídia el desert al seu front, havent desistit d'esperar qualsevol atac. La mateixa sensació envaïa als seus companys. Allà, a les escarpades roques llunyanes, es sentien trets repetits i amplificats per les parets de pedra. El tedi va deixar pas a la depressió. Les nits eren macabrament més animades: l'aviació en lluita pintava el cel amb espurnes grogues i les bateries terrestres de la ciutat deixaven anar flocs vermells al cel esperant encertar sobre les màquines aèries. Alguns companys feien apostes sobre quan tardaria en ser derrocat un avió enemic. "5 minuts" deia algú. Una altra veu entre la foscor repetia "15" Fins i tot ell, avergonyint temps després en recordar-ho, també participava en aquell joc sàdic. Els caces soviètics, com mosques diminutes, de tant en tant feien caure un immens bombarder alemany. Una vegada, mirant-se aquell fantàstic succés com si ocorregués en un altre mon, va ser agafat per la força per un altre soldat del mateix terrat i tret a empentes de la casa que tenien assignada: l'avió, fent un lent descens amb fum a les dues ales que s'estenia al seu darrere, va anar a impactar just al lloc on ell i el seu grup es trobaven, produint una terrible explosió de metall i pedra. Era de nit i ell va restar durant una bona estona mirant-se les runes que poc a poc foren envoltades per la resta de soldats. Algú preguntava els noms: faltaven dos. Ell només va cridar "Quina sort!!".