Rocacorba

Un relat de: copernic




ROCACORBA



El massís de Rocacorba s'estén per la part septentrional del Gironès, ja tocant a la Garrotxa amb la que enllaça a través de la serra de Finestres. En la seva part més alta assoleix gairebé els mil metres. La seva presència per als gironins és constant, ja que és visible des de molts llocs de la ciutat. Això quan les condicions meteorològiques permeten gaudir del seu albirament; la major part dels dies però, la gran estructura rocosa roman difusa, indefinida, només palesa la seva presència per la seva silueta en forma de falca. Els mesos d'hivern, quan s'entaula l'anticicló, les boires matineres només deixen observar la seva testa, coronada pels famosos repetidors. És una referència clara que permet identificar la muntanya des de lluny quan la visibilitat evidentment ho permet. Les antenes doncs tenen aquesta doble funció; la de reconeixement i la de contribuir amb la seva llargada a l'arrodoniment de l'alçada del massís.
En ple dia, la calitja, gairebé sempre present, li desdibuixa els contorns, difumina les formes i tot plegat dona una sensació planera que aclapara, que el fa sentir més lluny del que en realitat està. L'atmosfera, pesant i propera no permet gaires alegries visuals i el pujol apareix amb aspecte cansat, com els peixos que, a la plaça. ja fa dies que corren pel mostrador. A vegades, en ple hivern, després d'una pluja freda i persistent, per un moment el cel s'obre i es pot contemplar el puig enfarinat, mentre un vent glaçat recorre de punta a punta la ciutat, un aire gèlid que prové de les muntanyes llunyanes de les quals des d'aquí a Girona només se'n pot veure les puntes blanques.
A vegades, quan la tramuntana bufa fort i es passeja senyorívolament per l'Empordà, a la ciutat arriba el vent, esmorteït però fred i el cel adquireix un to majestuós. La seva brillantor només té rival en els núvols que tocats pel sol nu agafen una blancor rutilant. El cel blaveja de forma brunyida i metàl·lica. L'aire és d'una puresa infinita, rotunda, absoluta. És llavors quan els límits de la muntanya es dibuixen amb precisió de pintor realista, els relleus es descobreixen finalment com una novetat sorprenent i les roques, els cingles i els boscos que flanquegen la serralada s'acoloreixen amb una vivesa extraordinària. Les distàncies s'escurcen. És el poder d'aquest vent que, si bé et fueteja la cara amb una constància gairebé molesta et permet respirar i t'obre un panorama avariciosament amagat fins llavors. No pots evitar mirar l'horitzó, les cingleres, el Pirineu, sempre més enllà. Te'n adones del predomini de la muntanya en el nostre paisatge i recordes, com deia Pla amb sornegueria que Catalunya és un país a on gairebé sempre tens un peu més amunt que l'altre.

Comentaris

  • Quan la natura ens fa escriure.[Ofensiu]
    angie | 19-03-2006

    M'encanten els relats descriptius de punts geogràfics, mira, m'agrada tot allò bucòlic...
    Et felicito per conjugar el lloc amb els sentiments.
    Girona enamora, ja ho deia l'altra dia al fòrum i jo en sóc enamorada de tota la província...
    Espero més relats com aquest...

    angie

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

301608 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...