Roc.

Ben entrada la nit, Roc es desperta sobtadament quedant-se quiet al llit mentre mira fixament el sostre.
El rellotge de fòsfor verd de la tauleta de nit marca les dues i ell es pregunta perquè cada nit a la mateixa hora, obre els ulls com a taronges.
Encaixat al llit com peça en un trencaclosques, Roc fa una ullada dels esdeveniments del dia anterior, aprofitant l'estranya situació que se li brinda. Un dia sense pena ni glòria, com tots, es diu a ell mateix. Llevar-se, anar a la monòtona feina i tota una tarda lliure per endavant. Temps malbaratat sense cap sentit. Queda clar, es diu, que hi ha quelcom que no funciona. I té raó, alguna cosa no rutlla, però el que no sap en Roc és que aquesta situació fa de mal dir.
No obstant, en el passat, quan els pares vivien, el tema era radicalment diferent. Tot era de color de rosa, vivia en un núvol de cotó, donant i rebent afecte sense miraments en màxima plenitud. Tenia un càrrec important a l'empresa on treballava, era enrocador d'agitadors giroscopis. En Roc guanyava molts diners i molts dels quals anaven a parar a mans dels pares. Sí.., es diu, quins temps aquells...
Però ja en l'actualitat, el nostre amic se sent fora de la Gràcia Divina. Ben situat econòmicament, viu en una finca d'una urbanització a Lepos del Nord més sol que la una i és que els pares ja no hi són.
En Roc mira el rellotge que marca les tres i donant-se la vota, intenta agafar el son de nou. S'ha de llevar a les sis per anar a la feina i encetar un altre dia gloriós.
Ooh, Déu meu, això no pot estar passant, es diu a ell mateix, perquè em passa això a mi ? es pregunta, l'infern és a la Terra, es convenç. On he errat?, què és el que no he fet bé ?. Buf, el bucle en que es troba és aterrador, ja no pot amb tanta pressió, així doncs: em vesteixo i baixo al carrer que em toqui la fresca.
Uau! quina lleugeresa ! no hi ha res com l”aire de la nit per esclarir la ment ! A mida que passa el temps, es va trobant molt millor fins el punt de notar eufòria vibrant al seu interior just en el moment que s'aproxima un cotxe blanc amb una aura brillant com el diamant a peu de casa seva, on ell es troba. S'obre la porta del darrera i una intensa i acollidora Llum impacta als seus ulls mentre una veu profunda i serena convida a Roc a entrar-hi.
Una vegada al cotxe, la veu el va recriminar, ja que durant les últimes nits, Ell li va enviar diversos senyals per la trobada, concretament a les dues de la matinada.
Ell: Has de tornar al teu Mon i continuar la teva vida, espero que hagis après la lliçó que havies d”aprendre: No és pas tan difícil estimar. Deixa que l”Amor entri als racons més profunds del teu cor. Aquesta és la Via.

Roc...Roc que ets aquí?.
Què?? on sóc, Mare? Que estic mort?.
No, no ho estàs, no diguis ximpleries. Estàs a la teva habitació. T'has caigut de la bici i t'has donat un cop al cap. Portes dotze hores aquí al llit recuperant-te. Que tens gana, fill meu? El Pare ja és a taula per sopar, vols baixar i soparem els tres junts? Au, arreglat que t'esperem, vida meva.
Es clar que sí Marona ! ara vinc.


Sussu.