Roba estesa de nit

Mai s'havia escoltat l'àvia, casolana i entenimentada, quan l'avisava que la roba no s'havia de deixar a l'estenedor a la nit, que no era cosa bona. I reia d'aquella altra mania de la dona gran.

-No saps què hi passa de nit, què s'hi pot quedar 'enganxat'...
-Iaia, no em facis venir canguelis, que ja saps que sóc poruga. M'ho prenc com una broma i no me'n parlis més!

I tornava a riure, mig falsament, amb un brot de neguit que unes quantes neurones no dubtarien a alimentar.

Sort que era oblidadissa i així podia dormir, havent escoltat música rap o pop i haver pres sopa de peix, fumejant, que s'hi afegeix quan es tracta de calmar segons quins cervells.




Traspassada l'àvia -i ja feia tres lustres- un dia li va tornar al cap amb aquelles paraules:

-Roba estesa tota la nit és mala cosa, pel què hi pot passar, pel què s'hi pot 'enganxar'.

Tenia dues bugades a fora. Una nit humida amb la celístia enterbolida. Va rebobinar per recordar altres mots de la dona que aprimessin el que cada vegada li semblava més una certesa.

-Quan jo era petita sí que feia fred quan tocava que fes fred! La mare em feia pujar al terrat a desestendre. Tot era encarcarat! Els calçotets llargs del meu pare i germà semblaven parts de maniquís amb tacte de gel. M'enriolava, tot i que em feia un xic de por, com si estiguessin ocupats. Feia via a tornar a dins, a arrecerar-me davant la llar de foc. El gat se m'apropava, feia uns estiraments estranys, proferia uns miols rars i llavors em sentia aserenada.

La dona de quasi trenta anys també tenia un felí amb ella. Entenia l'efecte assossegador d'aquell animal. Aquell ronxar que emetia, l'acaronar-lo. Comprenia que era un ser protector.

Però no pas prou.

L'endemà el frufrú dels llençols acabats de posar al llit era diferent. Llavors els somnis es poblarien d'imatges de fragments de vaticinis amb un toc esfereïdor que al matí no recordaria.

Eren les mateixes que en uns quants anys vista apareixerien a la seva vida i li farien mal.

I, de cop, sabria d'on havien vingut i com havien vingut. I callaria.

Això sí: la roba, a assecar, en hores de sol, que desinfecta, que guareix, que il·lumina. I si s'hi afegia vent, també, que s'enduia segons què ben lluny...o, si més no, a d'altres forassenyats que tenien l'estenedor farcit a la nit.