Riure

Un relat de: MONIKA

Perquè sento que el què fa mal, no ha de durar gaire.
Perquè sento què el què fa riure ho farà per sempre.
Serà per això que puc creure, que es pot arribar a ser una petita personeta immensament feliç.
Serà per això que puc creure que la vida ens vol mimar i malcriar, que ens ho dóna tot...
Ho tenim tot, perquè aquest tot, és res, i aquest res...
El podem omplir i buidar, de petites pinzellades que ens dibuixin amb somriures arrencats el dia abans.
El podem omplir de nits, que no cerquin amb neguit el sol que ha de neixer.
Jugar a ser alquimistes, amb un cuinat de perfums, d'allò que hem d´assaborir avui.
És llavors, quan m´adono de com...
M'esborrona la pell, una cançó, una flor, el color d'un no res
És llavors, quan m´adono de com...
Em fas brollar una dolça llàgrima, si em demanes que em re
inventi en una poncella, en un camp d'elles, i em cerques i em trobes en el teu passejar.
I amb el res, amb el gest del rostre...
Arrenco, furto, ensarrono, el somriures de qui m'envolta, per fer-lo meu i, escampar-lo arreu, per si hi ha algú que s'ha quedat sense.
I em quedaré amb un perpetuo somriure, quan el meu últim riure te'l quedis tu...

Per a tots els "tu" que desitgin compartir un somriure.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: