Riu avall

La joveneta tenia la cara delicadament arrodonida, els ulls grossos, els llavis gruixuts, el cabell fosc i lluent, la pell torrada, les dents blanques, el cos proporcionat, uns pits maternals; duia un vel blanc al cap i una túnica porpra, al canell un braçalet de pedres brillants i un mocador verd al voltant del coll. Era morta. Dintre la barca estreta i llarga, com una fulla seca (que es plega sobre ella mateixa) sobre teles vermelles i pètals de rosa fresca de reflexos ocres. Dalt dels branquillons dels arbres de la vora del riu, petits ocellets refilaven hipnòtiques melodies. Havia plogut molt la tarda anterior i el bosc feia olor de plantes humides i fulles podrides. Per sota l'aigua els peixos nedaven buscant menjar i els insectes de la riba escoltaven el savi soroll de l'aigua. Enmig del bosc hi havia un arbre que era allí des del Principi i la seva escorça rugosa amagava fils negres de formigues, cucs de colors i ocells diminuts. Un mico àgil i de pèl curt, la cua llarga cargolada i les orelles punxegudes, menjava una fruita de suc dolç i groc que esberlava amb cops ferms contra la soca d'un arbre. Els núvols rosats i el sol encès tenyien el cel de color més viu. Dalt del turó, entre roques i herbassars, un pastor seia pensarós i tocava una flauta d'os. Les cabres del seu ramat jeien silencioses al seu voltant, escampades entre flors silvestres i alguna papallona terrosa. Prop del camí, sota l'ombra desdibuixada dels arbres alts i embolcallada d'un vent tebi, una nena saltironejava aixecant pols del terra i pensant en el que acabava de veure: una serp enroscada s'empassava una rata. Una mosca volava seguint una deliciosa olor que l'encisava, movia les ales cap al seu fatal destí: la flor es tancaria sobre ella mateixa, llefiscosa, encaixant les dents. Lluny, sota un sol espetegador, sufocant, un home vell mirava, coberta la cara amb una caputxa polsosa, com se li arrugava la pell massa de pressa, amb una curiositat que li aigualia la vista. Una gota de l'aigua que s'enduia el riu avall va saltar sobre una pedra i, d'allí estant, encabia dins seu la immensitat del cel ras, l'aigua del riu sencera, la verdor infinita de les plantes noves.
Un vel ingràvid va caure sobre el mirall serè de l'estanc del pati. Sense immutar-se, l'aigua va engolir aquella blancor translúcida que reposava al fons. Recolzada somreia mentre a la mà hi tenia un llibre que aguantava una flor blavosa amb les seves pàgines. Una fulla va caure i, abans d'arribar a terra, es passejava tallant l'aire, avall. En una columna de pedra fosca hi havia una planta de fulles seques que s'hi estava, enfilada i creixia abraçant-la, amunt. Es va obrir una porta a l'altra banda i de la foscor va sortir-ne una vella de negre que, a l'orella de la joveneta de la columna va anar a xiuxiuejar coses boniques i coses que feien riure. I quan la velleta va acabar, va desfer el seu camí i va tancar la porta, en la foscor. A la penombra de l'habitació seia el nen de cames creuades, les mans sobre els genolls, els ulls tancats i escoltava, aprenia.