RITUAL

Ostres Maite, això son paraules majors, quin relat noia.
Sincerament, t’he de dir que l’he trobat magnífic. Aquests rituals estic segura de que encara es practiquen avui en dia i tot i que el que pretenen demostrar en cada un dels seus actes, començant per les fuetades i la seva manera d’entendre “el valor” i acabant amb els menyspreu que suposa tant per les dones com per l’adolescent que està apunt de merèixer entrar a formar part dels adults, fa esgarrifar!!!
Tant per la manera que ho expliques com per les fotografies que hi has adjuntat, el veig molt autobiogràfic, sinó és així, un 10 per aconseguir lligar així bé tot això a partir de documentals, lectures, etc, etc, i molts més etcèteres...
Una abraçada tal i com acostumem a fer els de la nostra ètnia, tot i que de vegades, deu ni do lo “besties” que som.

Gemma

Desitjo que després d'aquest relat en 3D ens oferiràs el regal del viatge d'aquestes vacances.

Una abraçada,

Materile

La veritat és que m'he quedat astorada i , sense exagerar, m'ha costat reaccionar.
Així que anava llegint-lo em semblava vure'l, i he patit fins al final. No entenc com poden existir encara cultures tan cafres

Fa poc vaig llegir que en una tribu d'Etiòpia s'havien menjat un blanc.

Anem al gra o, potser en aquest cas, a la llaga, ja que el relat s'ho porta.

És una narració i descripció fantàstica, acompanyada d'una gran riquesa expressiva i lèxica, d'un ritual que fa posar la pell de gallina; les imatges acaben d'impregnar la narració d'olors, colors, dolor i suor... Podria dir moltes més coses, però ho resumiré en una: AL·LUCINANT!!!!

Felicitats per un premi ben merescut en tots els sentits!

Una abraçada,

Maria Teresa





,

Fantàstic! El bressol de la humanitat convertit en força narrativa i descriptiva. M'he retrobat amb un llenguatge planer i dur alhora, ple de matisos, detalls, informacions, descripcions, olors, colors, essències, costums, tradicions, vida i més vida. Ens transportes directament al lloc que descrius. Deu haver sigut un gran viatge anar al brssol de la humanitat. Gran literatura, gran terreny humà. Bona barreja. Una abraçada ben embadurnada de tot.

aleix

Tant el relat com les fotos. He assaborit la lectura, m'he empassat la pols, he flairat els aromes i encara enlluernat i suggestionat pels colors no puc dir-te altra cosa que cada cop files millor.
No sóc ningú per a jutjar els ritus culturals d'altres pobles i ètnies, però, segons ens diu la ciència, el bressol de la raça humana és l’Àfrica, aquest continent estrany. Si els éssers humans compartim els mateixos gens, aleshores, els nostres ancestrals han estat negres?
Deixo la pregunta a l’aire per si algun comentarista la pot respondre
Que la inspiració no davalli, una abraçada
Joanalvol

conéixer altres cultures i enriquidor, sobre tot si parlem de tribus com és el cas del teu relat.
és curiós el ser humà oi?
una abraçada nadalenca
joan

A la dona que duu llunes i cançons per arracades agraeixo molt els seus ànims! Desitjo seguir conreant aquesta passió per escriure i anar millorant per deixar-me anar, sense vergonyes i de cap a les lletres.
El teu relat és preciòs! Ens llegim

quines dones.

Gràcies per un relat tan interessant!

una abraçada

rellegint els teus últims relats, i m´he trobat amb aquesta magnífica història que encara no t´havia comentat.

No se m´acut cap comentari gaire original, perquè són moltes les opinions que has rebut, però sí que vull que sàpigues que l´he assaborit i que m´has fet sentir a la pell el rebuig a la violència, als crudels i inútils rituals...

També et vull dir que t´envejo el domini envers la publicació de fotografies, crec que
són un gran complement del relat, però desconec la manera de publicar-les. Ho he intentat, però no ho he aconseguit. Els meus coneixements d´informàtica són bastant minsos...

Rep una cordial abraçada,

Pilar

M'ha sobtat molt aquest relat. No cal dir que la qualitat del lenguatge és molt bona, però el tema encara ho és més. Moltes vegades em pregunto com les dones podem acceptar els xantatges que es fan cap a nosaltres per acceptar com a normals i lògiques situacions que són totalment injustes.

Cordialment
Cendra de flor

he odiat la violència i no crec que s'hagi de utilitzar per a demostrar fortalesa però accepto que és conseqüència de una altra cultura i unes costums ancestrals.
Un reportatge sensacional! No saps com envejo la teva mestria i m'agradaria ser tan prolífica com tu però les musses no em visiten tan sovint com voldria. Et dic, però, que avui enviaré un assaig de tanka.
Gràcies per tot, Unaquimera.
Una forta, forta abraçada.
Nonna_Carme

Per fi!
Us agraeixo, a tots els implicats, la vostra col·laboració: de veritat, sou un encant!

Abraçades a dojo,
Uq

t'envio el comentari que et vaig fer. Sé que te'l devia...
...És un relat per a degustar, per a assaborir, a més de llegir, amb unes descripcions tan precises i acurades que semblen dibuixades amb pinzell ... "El nostre esguard recorre els cossos lluents i esvelts untats de mantega, els cabells impregnats d'oli i argila, els rostres embetumats d'ocre i cal". Explica amb deteniment i força un ritual, que la protagonista respecta, però que no compren. No es limita a exposar, sino que s'hi involucra intentant conscienciar de la cruesa dia a dia a Etiòpia... " o és resistent, o sucumbeix". Molt bon relat, moltes gràcies per participar.

Una abraçada ben propera.

Un relat magnífic que ens apropa a aquest mont desconegut per molts de nosaltres i que a traves de la teva experiència ja podem veure més proper. Sembla mentida que existeixin aquets rituals de dolor. De totes maneres entre el que en diem món civilitzat potser encara se'n pateix més de dolor, encara que no sigui en cap ritual
M'ha encantat la descripció tan acurada que has fet d'una experiència única.
Una forta abraçada

Una altra cosa en la que coincidim, perquè jo també il·lustro les meves resenyes amb fotos. Tinc una cinquantena d'àlbums de viatges. Quan a la descripció que fas, tan bé com sempre, m'ha horroritzat Els fets que expliques vull dir. Ja sé que no es pot jutjar altres cultures amb la pròpia mentalitat, però... això, que m'ha fet esgarrifar.
Em sembla que l'unic viatge que he publicat a relats és un titulat "Una nit màgica" i és totalment divergent del que estem parlant.
M'agrada molt llegir-te i que em llegeixis.

Una excel·lent crònica d'uns ritus ancestrals, amb el testimoni de les fotografies i l'excel·lent prosa que et caracteritza.
Molt bé tot.
Una abraçada.
Ramon

L'experiència que vas viure, aquest ritus que descrius pas a pas, junt amb aquestes imatges tan precioses, t'aporten una visió àmplia del món.T'adones del gran contrast entre el paper de les dones segons el lloc on els ha tocat néixer. La meva senyora Colom, que viu com una reina, no té res a veure amb les "teves" dones etíops. El tema convida a fer una reflexió profunda.
Llegint-te m'has fet pensar amb l'Ebrahim, un nen de set anys que viu a Doba (Etiòpia) amb la seva família molt pobra i que fa cinc anys vaig apadrinar. D'alguna manera tornem a tenir un punt de coincidència.Potser m'hauré de replantejar algun dia d'anar capa Etiòpia. La veritat és que, amb el teu relat, me n'has fet venir ganes.
Sense cap mena de ritual, de forma ben planera, t'envio una forta abraçada, Unaquimera.
Mercè

Aquí el que es comenta és la narració.
De tradicions, senzillament no puc opinar massa, ja que sóc del que creuen, que n'hi ha moltes que es mantenen -bastant salvatges-, en un món, suposadament civilitzat.
Descripció acurada, com totes les teves
- Joan -

Es difícil d' entendre aquests rituals
en la nostra perspectiva, però per poc
que s'hagi viscut a prop d' ells,
amb tot l' ordre de valors tan diferent...

Demostrar fortalesa i valentia, es una raó de viure, i no demostrar-ho, converir-se en un ser indigne, repudiat, covard.

Avet

de ser el comentari 27. No hi ha volta de full, no podré ser mai el primer. Ni l'últim, perquè segur que algú se'm posarà a sobre. Que trist. Que penós.
I ara posa't mirar que han dit els 26 anteriors per no repetir. I posat a pensar en alguna cosa diferent. Preferiria ser introducció, miraquetdic. Més val ser cap d'introducció que cua de comentari.

Ara que ho penso...
Puc dir una cosa! Puc dir una cosa!
Les trompetes de llauna que porten les hammer són igualetes a la que portava el Prudènci, l'agutzil del poble del Màndalf, quan feia els pregons. Després de buidar els pulmons en un solo de corneta, cridava:
"Per oooodreee del senyooo alcaldeeeeeeee...!!.... Se faaaa sabeeeeeeee !! Que la Quimeretaaaa es mereix un deuuu com un cabaaaaasss!!!!"

Un petonarru

Si no arriba a ser pel teu comentari sobre "En Joan, la dona del bosc i tot plegat un conte" potser mai no m'hauria assabentat de la teva existència -hi ha tantíssims relats i relataires. I quin descobriment ha estat! He llegit un seguit dels teus relats i veig que res no t'atura: poesia, narracions... També m'he adonat, obviament, de la gran qualitat literaria de tots els teus textos. Ara li dono encara més valor al teu comentari.
Pel que fa a "Rituals", deixant de banda la riquessa del lèxic -mai, però, embafós-, el domini de la llengua i les excel.lents fotografies, trobo que has aconseguit comunicar d'allò més bé la contemplació del ritual en aquell racó de terra africana. El teu relat va traspuant percepcions, però la veu narrativa -tu mateixa, potser- es manté a una distància escaient, ni amb l'allunyament d'un "farengui", ni abocada al bell mig del ritual amb pretensions d'entendre'l -la teva descripció és prou discreta, però mai no és freda-, i la interpretació al final és més aviat una reflexió -sense imposicions. Perfecte.
Ja tens una nova lectora, sí, sóc una dona; com que dubtaves.
Una abraçada,
Shaudin

Has assistit a algun d'aquest rituals o bé ho has llegit en algun lloc? Sigui com sigui, la teva crònica és perfectament descriptiva i mostra la teva sensibilitat davant d'uns fets que són culturals en una part del món, però que tu consideres censurables des de la teva perspectiva occidental. Tu i tots els que et llegim. Gràcies per la teva crònica.
Petons.

Els rituals serveixen per reforçar la cohesió del grup, tribu, poble, comarca, país, etc... La litúrgia catòlica és un gran exemple, doncs, va amalgamar totes les tradicions, celebracions i ritus anteriors al seu domini. Fins i tot, els llocs de culte, déus pagans i festes foren assimilades, ja que tenien al seu favor el que les gents ja estaven acostumades, i així no calia un trencament traumàtic amb el passat...
Potser, ens crida l'atenció per l'abisme cultural, el que a nosaltres ens sembla inhumà, però potser hi ha coses que nosaltres trobem tan normals, que a ells els semblarien també aberrants. Fins ací la meua opinió, ara, parlant del relat i de les fotos, les he trobades genials, i si (com pense) ha estat un relat biogràfic, haig de dir-te que tinc enveja (sana), doncs ja m'agradaria poder presenciar actes tan impactants com els que relates.
Una forta abraçada!
FRANCESC

I properament, espere poder acabar d'enllestir la Crònica de la Calçotrobada, on tu ets una de les més "ortodoxes" menjadores del ritu de les cebes grillades (calçots).

No crec que al segle XXI tinguem la necessitat de passar esta mena de proves. De totes maneres, m'agrada't força el relat i les fotos molt adients. Un petó maca

Vaig ser agosarada quan vaig penjar el meu relat al mateix repte, després d'haver llegit aquest teu.

Torno a ser agosarada ara, quan intento comentar-te aquest text, després de tants comentaris.

Un text descriptiu ple d'imatges, de sons, de colors, de sensacions... que una veu narradora en primera persona ens va detallant.

El parell de fotografies adjuntades són molt il·lustratives.

Et felicito per aquest relat guanyador del repte!

Núria

mai he entés per què el dolor físic ha de ser una condició en les nostres vides, el dolor provocat vull dir. Avancem, no avancem. Hi ha massa cultures amb aquest tipus de ritual. És molt sorprenent per nosaltres una cosa així, però també tenim tradicions impressionants. No sé noia, de totes maneres una bona descripció, què ens fa acompanyar-te
en aquest viatje ple d´emocions.

Enhorabona!!!

Un petó molt gran i suau per guarir les farides

però també les paraules que expliquen una realitat molt llunyana a la nostra. Ignoro si el fet de ser observats per estrangers hi afegeix dosis d'epectacle, però en tot cas no crec que aquest fet fos rellevant. El que verdaderament m'impresiona no és en sí la cerimònia si no la constatació de la duresa de vida i d'uns rituals que probablement reforcen encara més aquesta valentia amb la que forçosament han d'afrontar el dia a dia i la seva supervivència.
La descripció m'ha semblat molt real, molt autèntica, i la reflexió final molt encertada.
Una abraçada ben gran, Unaquimera.

Està clar que les mirades dels altres, dels forasters, "perverteixen" -cito un comentari del lluisba- els rituals i els costums, i etc. de tots els pobles.I que ens "contaminem" mútuament. No fem també nosaltres espectacle del nostre floclore?
Segurament queden vestigis de temps pretèrits i segurament tot s'ha alterat amb el temps, i més en aquest "temps global" que vivim.
Magnífic relat molt ben narrat.
I em quedo amb la conclusió, una acerada reflexió sobre el que en definitiva queda darrera tot el tràfic entre turistes i nadius.

Una abraçada,

franz

El relat franc i eloqüent junt amb unes imatges expansives composen un combinat gustós que he tastat a consciència.
Mai millor dit.

El relat impressiona.
El repte diari continua allí mentre nosaltres ens queixem de tot.
Les fotos són molt adequades.
m

Si les persones entenguéssim i valoréssim realment la maternitat. Parir, i sobretot parir lluny d'aquí, no caldrien demostracions de valor.
Has aconseguit que des de la feina em senti una turista dins d'un 4x4. Moltes felicitats i una abraçada!
Laia

Sobreviure en un medi hostil és una situació límit que es viu dia a dia.
El drama té representació diària al teatre d'àfrica, i també en altres més a prop nostre.
Un bon relat digne de ser guanyador del Repte com les dones de qui parles son dignes sobrevivents del seu.
Una llepadeta que no fa mal ni cou.

Sempre va bé aprendre alguna cosa, saber coses d'altres cultures que existeixen (alguns nomès vivim en la nostra) però si sempre sabessim el mateix i no aprenguessim coses noves el món seria molt avorrit.
Trobo aquest relat molt ben fet, fins i tot sembla un documental d'aquells

Record i salut fins a Valls :)

ullsblaus1

Realment estem farcits de bestialitat per arreu. Si cal fuetejar persones per demostrar no sé qué en un ritual ilógic com tots els rituals, ho trobo brutal.
I si cal fuetejar persones coma medi de subsistència no ho deixo de trobar una salvatjada.
Moltes gràcies pel relat: cru i punyent com l avida mateixa.

Guapo Relat i enriquit amb imatges.
De tot el que aporta, assaboreixo la frase: "cerimònia de valor". Gràcies.

A partir de la lectura, jo també em regunto quin sentit té en mig de la globalització, el contrast tant fort, tan dur, tan questionador.

Feina feta, a veure el resultat.

Has aconseguit un bon retrat i has fet un bon "escombrat" sense agafar la càmara.

He intentar fer suport, a veure si el resultat és el desitjat i arriben nous relats.

M'ha semblat una terrible paradoxa la que has relatat.
Els occidentals es queixen del "trajecte per les pistes abonyegades" i pensen que " ha estat un càstig important per a l'esquena, les cervicals, les lumbars... "
Els africans viuen en condicions dures de veritat i al damunt la festa els castiga físicament.
La vida no és fàcil i en alguns llocs és una odissea!

Ja ho he fet en el teu relat, ho he intentat en el meu i no em deixa. Demanaré ajuda.

Ben descrit el Ritual, també les persones, l'ambient, la tradició, els sentiments, la situació de perill en l'entorn africà dur i cruel.
Les fotos són molt apropiades.

T'envio un correu i parlarem del relat llarg.
Jo també ho provaré, a veure si em fan cas.
Sort en tots els rituals!

al nostre país amb els nostres grans defectes i mancançes , potser un enorme privilegi ,sobretot si s' ha voltat una mica pel món .
Està clar que sempre s' ha d' intentar de millorar . Cru i bon relat etnic .
Endavant !

Ens fas una descripció d'un ritual detallada i emotiva , on deixes palès que no entra en els nostres esquemes que la dona ha de esperar ser fuetejada per sentir l'orgull de ser forta.
Una gran demostració d'amor als seus fills , el d'aquestes mares, suportant dolor amb alegria per demostrar un llinatge fort.
Presenciar-ho en directe ha de ser molt impactant. Estem molt acostumats a veure documentals, però tu ens dones una visió del ritual des del teu cor.
Les fotografies són plenes de vida i energia , si ho fan com ho diu en "lluisba" , només com una
representació per als turistes, quina importància te , si ho viuen i ho senten.
Caldria pensar en les nostres representacions, que tants turistes atrauen, els Castellers, les Falles ... i tantes més, és que no les vivim intensament ?
Enlariem els braços, encaixem les mans i ballem la nostra dança !
una abraçada,
Núria

Em fan pensar amb un cert rubor amb en Fréderic Beigbeder, que narra el mateix que tu però ens en descobreix el secret: els turistes arriben paguen i se'n van. Quan els 4x4 dels occidentals són lluny, la gent del pobles es torna a calçar els texans i les wambes Nike que s'han comprat amb els royalties que han deixat els inconmnesurables turistes, el qui s'acaben d'empassar que han vist un "autèntic ritual".

Els occidentals, comprimits al seu 4x4, celebren la immensa fortuna d'haver vist un bon documental antropològic en directe. La gent del poble riu. Els oocidentals hem assolit el major punt d'estupidesa i de passada els hem hem perverit una mica a ells, però tots contents.

Després, encara ve algum comentari que s'ho creu i se'n fa creus: ooooh, que bonic! Que autèntic...!

L'invent el va parir Nouvelles Frontières, una agència que va fer figa però que ha creat escola. I si no, mira.

Les teves narracions de viatges enganxen sempre. No pots deixar-les fins al final.
Enhorabona altra vegada.

Avui sóc el primer, jeje! Felicitats per aquest REPTE ben merescut, que ens trasllada a una situació quasi de drama quotidià: el de la mera supervivència en un context hostil. No em refereixo tant als rituals, sinó al fet que s'exterioritzi el dolor per haver de demostrar la duresa i ésser acceptat comuna persona més dins del grup. Realment, tal i com conclous, no cal demostrar que s'és fort, per sobreviure. Si se sobreviu, s'és fort.

Tot plegat són reflexions fetes des d'uns ulls occidentals, que intenten comprendre aquella realitat sense entrar-hi.

Gràcies per aquest tast d'una part de la mare Àfrica!

Una abraçada ben forta, Unaquimera!!!

V