Rip 10.10.05

serais posible alors...
(quelque'un m'a dit...=))
és curios, jo, a classe de frances( tot iq eu si parteixes de la meva ortografia en frances no ho aparento gaire) també em van posar aquesta cançó...i em va encantar....la recordava de l'anunci del nescafé. Però és una d'aquelles cançons d'anunci que...t'embruixen i després no pots fer gaire res per trobar-les a l'emule..o bé...no en recordes el titol...o simplement, cauen al l'oblit.

Encara que fugi...encara que el record començi a fer-se menut i petit dins la teva ment... Sempre s'ha de tenir forçes per recordar-ne les coses bones...aquells instants de pessigolles....instants de mirades.

He passat 2 cops per això que expliques...sé molt bé, el que et passa pel cap..i..la rabia de no poder tornar mai a agafar la seva ma...
és trist si...pero...

Les roses, només viuen el dia que les descobreixes.
Apartir del dia següent , comença la seva mort.

Molts molts molts raaaaams d'anims....molteess galledes de foorça....
i encara que no et conec...tot just et descobreixo...molts petons i abraçades....i un t'estimo per cada dia de la teva vida.

només s'he m'acut fer un silenci, en record del teu amic.

Anims.

Lecram

sento comentar-te aquest relat que per tu serà recordar una altra vegada, però simplement volia dir-te que fa temps que no sé res de tu, i que no pot ser!

a veure si em dius alguna coseta...

petons,

annna*

hola,
jjjjjjjjj
ja l'he enviat, només és qüestió que el publiquin.

m'agrada molt el teu estil, com comences el relat i a partir d'aquest punt es desenvolupa amb molta sensibilitat i força.
molt original i amb estil propi.

ens llegim

a llegir prosa, però la teva és poètica, ho sento molt i no facis cas de les models poetes trobadores. la vida val molt, és el que més val i quan marxem deixem moltes coses
hi ha molt d'ell en tu, pens que et continuarà protegint com quan eres a parvulari

que ens mata. però és l'únic que tenim.. així que s'ha d'aprofitar mentre hi siguem..

és una veritat com un temple, entre el naixement i la mort tenim un munt d'històries i coneixences i vivències, unes bones, d'altres no.

T'acabo d'enviar unes paraules i un petó.
Glòria

Un relat molt bonic i ple de sentiments cap a un amic que no hi és físicament, però que sempre perdurarà en el teu record!
Estic convençuda que seràs prou forta per continuar endavant i recordar els bons moments passats junts, amb un bonic somriure!

Petons wapa!!

Gorwilya

però hem d'aprendre a superar-los, ja que per desgràcia la nostra estada a la terra és efímera, i em d'acceptar-ho, encara que a vegades ens costi saber-ne el perquè.
Saber que ja no podràs estar amb una persona estimada que sempre has tingut al costat és molt trist, però mai hem de deixar de lluitar, ja que nosaltres encara som aquí, i segur que sempre et donarà ànims facis el que facis, sigui on sigui. La vida continua, però mirar enrere és una necessitat, per a no oblidar el que van fer ells per a nosaltres. per això, cal seguir lluitant.

Ànims

No t'aturis

Juseph

k..pff..toka molt..nse k dir..
nuse..lu d sempre? smp k ulguis algu..sempre k tagis d desfogar..sempre, sempre i pel q vulguis..cridam i vindre, sigui on sigui vale..?
ke ets fantastica, i em tens pel k ulguis sigui bo..o dolent..
inga..molts petons..k awi..no stik.."inspirada"
t'estimo!

PauLa*

precios... po not rendeixis mai dakor? aki estic, x el q sigi...
no pretenc omplirte cap gran parrafada x dirte tot el q ja sas...
simplement testimo mol, i aki em tindras, smp, dakor?
anims vida, no et rendeixis mai, xq si tu caus, jo darrera...
Algu q testima,
NoKia*

Quan algú que ens estimem ens deixa, ens sentim com si ens hagués arrancat una part de nosaltres, i aquest buit no s'ompla mai. De fet, es com una patjada que ens ha marcat la vida. RainBow_CoLouRs, el dolor que sent, no es causat per la mort ... sinó pels records que et va deixar aquesta persona. I això, és el més preciós de tot, els records.
Un petó.

Gemma34

Amoor! Fa dies que no parlem... em fa molt de mal aquest escrit... ens transmets tot el dolor que sents, i això demostra que és un bon escrit. Ple de sentiments, de pena, de tristesa i angoixa... molt bonic, neni... de veritat.... és d'aquells que quan acabes de llegir-lo notes que se't regira alguna cosa al teu interior... flipant com podem plasmar amb lletres realitats tan crues com aquesta...

gràcies per escriure, andrea!

grans frases les de la biografia, gran foto....

i si, "somos un ángel jugando a vivir..."

Petons,

AnNna

po re noia... no hi han paraules nomes que anims i per el que vulgis aki estic

Ja saps... una abraçadota d'aquelles màgiques i un petonàs.

Instants

Quin escrit.. m'has recordat a que farà casi un any vaig perdre a una apreciada amiga.. la meva Mariona..la trobo tan a faltar.. :( xo enu que vols feri, resignarte i poca cosa mes...
li he dedicat algun que altre escrit i stan penjats...si vols feri una ullada... ;)
I se com et sents.. tots ens hem sentit axi algun cop o ens tocara.. la mort forma part de la vida.. stan interelacionats, snse vida no pot existir la mort..
el sufriment, la desesperacó, el dolor, la tristesa q tenvolten... i ara que és tan recent.. ains.. suposu que res servirà de consol però almenys ho intentaré...
sas?en la vida hi ha moments en qet fayen les forses n veus kom tira endavan...la vida es un constant dolor i sufrimient pero tb ia moments agradables, nos cada un de nos te la kapacitat d ferse fort, poder controlar aket dolor i augmentar akets moments agradables, podem lamentarnos eternamente una perdua, o axekarnos i mirar al futur, am un nou dia, comensar una nova vida on tindrem rekords dakesta gent, pero no trnarem a sufrir pensant en ells sino qe els recordarem com una experiencia enriquida, tas de kedar am els bns muments q vas viure am ell!sigues forta que segur q ho ets molt!inga q algun dia prope podras mira enrere i n plora kuan pensis am ell!sera dificil pero podras, ya vuras!^^ ell n us voldria veure axi... not dmanu q stiguis 100% felis ni tan sols q somriguis xo no q tnfonsis pq et keda moltisim per endavan!anims makisima!
si necessites res ja sas on trobar-me!
una abraçada enorme! Cuidat mol! (k)

El setembre va fer un any que vaig perdre una gran amiga...
La típica frase: El temps ho cura tot..., sé que ara sembla que mai és farà realitat, i que també en el fons no vols que s'hi faci, per què sembla que si el dolor és ben present mai no oblidaràs aquesta persona...
Però no és així...
D'aquí uns mesos podràs mirar enrera, i recordar el dia, les paraules que et van dir... però els teus ulls no s'ompliran de llàgrimes. El cor encara se t'encongirà en recordar moments viscuts, però et veuràs amb forces de seguir endavant, i fins i tot dels teus llavis naixeran petits somriure en recordar rialles compartides.

Tranquil·la.

Un petonet ben gros, i una abraçada molt forta!

PD: Tinc dos escrits penjats de com em sentia després d'uns mesos, i de com em sento ara que ha passat un any. Si en tens ganes, els pots llegir, pot ser t'ajudaran a veure que no estàs sola, que com et sents és ben normal.

Des de lluny o des de prop t'acompanyarem, Rainbow. Compartirem les teves emocions, les tristeses i també les alegries.
Tu ets una escriptora que ens comuniques els sentiments, tu ets unes línies a la pantalla que ens mostres com és la vida. Però per damunt de tot ets la noia sensible i bona, que té amics.
Si som amigues, quan expressis la pena la compartirem i et serà més lleugera.
Des d'aquí m'afegeixo al teu dolor, que tan bé ens has comunicat, amb el desig de en el futur afegir-me a les alegries, de compartir sentiments i d'avançar cap a una més humana, on l'amistat i l'amor siguin fonamentals.
És el que vull oferir-te, no sé si en sabre, si podré o si no em guanyarà l'egoisme o la indiferència. Però vull que el meu pobre cor estigui en tu en un moment difícil.
Una abraçada ben llarga i forta d'amiga.