Ringstrasse (una mirada depressiva a Viena)

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

hipocrates i, també, risto2. Necessito contestar perquè sinó m'agafarà alguna cosa.
No crec que el tema de les puntuacions tingui més importància.
He revisat les meves ulleres, i segueixo tenint el mateix record de Viena. Però això tampoc no té importància: la meva capacitat d'estimar ciutats, segurament es va consumir a Lisboa, mentre em prenia un cafè tot escoltant un fado. Potser Viena sigui molt bonica. A mi em va decebre. I què? D'això en vaig fer un poema que no és res més que la transcripció de les meves percepcions. Risto2, si el que no t'agrada és el poema, accepto la puntuació, no passa res. Si el que et contraria és que digui que no m'ha agradat la ciutat i en canvi a tu sí, llavors, noi (o noia), tens un problema i aquesta pàgina no està feta per tu.
Una abraçada a tothom.

o pirats. Aquest tal risto2 (el seu nivell cultural queda palès amb el pseudònim que ha triat) s'ha dedicat a anar posant notetes baixes a tothom que té un cert nivell. No se si és enveja, o només tonteria. He estat veient que sou diverses les víctimes d'aquests "atacs", normalment els qui escriviu millor. Jo l'únic que puc fer és demanar que no es deixi puntuar a qui no doni la cara, és a dir als escriptors, i dedicar-li un poemeta a la meva modesta pàgina a RELATS, que t'agraïré que visitis, si és que encara no ho has fet.

diuen que l'herba sempre creix amb la sang d'aquells que ja han mort, que són la saba que fa brotar les llavors de les noves generacions i que sempre hi resta quelcom d'aquells avantpassats llunyans en cada pam de terra de cada ciutat.
Potser som els morts que ens habiten mentre passegem per ciutats alienes, durant un temps efímer que s'acaba com també davallem nosaltres.

Un plaer llegir-te, amb aquest lèxic meravellós i la tècnica que hi apliques.

una forta abraçada.

gyps

Un poema treballat paraula a paraula...

Es troba subtil un 'fr'ed 'gr'is que a més conecta amb el 'tempo' perfectament.

Felicitats !!

Un poema treballat paraula a paraula...

Es troba subtil un 'fr'ed 'gr'is que a més conecta amb el 'tempo' perfectament.

Felicitats !!

Els alexandrins li vénen com anell al dit a la solemne descripció d'una Viena que no conec però que, des de la distància, a mi també m'ha semblat sempre com a decadent. Anacrònica, diria. Aquesta pulcritud centreeuropea, gairebé insultant i una arquitectura recarregada, no s'avenen amb el meu concepte de ciutat ideal. La música sí, la música és una temptació massa gran per mi, i aquesta és una virtut que li he de reconèixer.
Però bé, ara estam parlant del teu poema, i aquest, lluny de l'objectivitat que correspon a altres gèneres literaris, constitueix una mirada personalíssima sobre una ciutat que, efectivament, crec que pot resultar depriment.
I el poema, el que importa aquí, és bellíssim.

al parèntesi del comentari que he posat abans hi manca un interrogant: poden ser d'altra manera, els imperis?
Si no ho aclareixo, queda coixa la frase.

Salutacions,
Hipo.

com molt bé diu algú tot depèn del moment i el temps que has passejat per Viena. I de la pròpia mirada. Si hi vas de través, només hi veus això: les restes d'un imperi tirànic (poden ser d'altra manera, els imperis), la mirada de Sissi, omnipresent, darrere les cortines, el neoclassicisme agobiant per tot arreu.
Però hi ha una altra Viena, nocturna, una mica gamberra, que gira al voltant de la famosa nòria.
Però en fi, si aquesta és la teva mirada, benvinguda sigui. Ens ho agafarem com una confessió i te n'absoldrem, només per la gràcia i l'elegància amb què ho dius.

Hipo.

Jo hi vaig ser l'any passat en ple més d'agost quan el sol brilla en tot la seu esplendor.
Els trenvies son preciosos, els ting en una foto i m'els miro tot sovint. Han sabut conservar-los en tans anys com el primer dia.
Els Palaus no vaig tenir temps de veurels tots, i son imponents.
Vaig assistir a un concert de Ôpera bastant bonet. El viatge pel riu de somni.
TOT AIXÒ AMB ELS ULLS NO DEPRESIUS
però es clar, tu has fet una descripció molt ven feta de una visió.

La depressió d'un paisatge... la fa la mirada de l'observador, o emana d'alguna forma subtil del propi paisatge?
Tramvies, racons rònecs, grisor... conviuen amb palaus i jardins esplenderosos dels quals, tanmateix, l'ull penetrant del poeta descobreix els rastres de sang amb què han estat edificats.
Tota aquesta crosta de sutze i excrecències sepultades sota els fastos de la civilització humana!

Caic en la temptació de posar-li el ritme del vals al poema de versos llargs, acotant el seu espai en compasos ternaris, i em funciona prou bé. Més si li poso la veu greu de Leonard Cohen, que va musicar el cant de Garcia Lorca a la mateixa Viena immortal. Imperial ciutat immortal bastida amb tanta mort.

Una abraçada,

franz