Rierols

Un relat de: nariananthi
De vegades percebo les setmanes comprimides com si fossin dies, les hores desordenades apilades amb els minuts, l'estiu sobre de l'hivern, el ram de pasqua, el raïm de cap d'any més els petards del solstici en el mateix instant, o els canelons, galets, panellets, banyadors, para-sols i l'estufa de llenya barrejats, i un que et diu que et posis guants que et constiparàs i l'altre que què fas tan abrigat si encara no pica la freda, així tot concentrat fins que igual que com quan comença a ploure que escoltes els trons els quals fan que s'obrin les tavelles dels fruits dels arbres simultàniament a les llavors que enceten el primer brot, semblant a quan al venir un fort vent dispersa el cúmul de núvols amuntegats al cel, o sinó com rebre un petó o una abraçada, doncs de sobte em poso a plorar sentint-me en certa manera alleugerit, aleshores em frego el cap i miro el terra tancant els ulls en el moment que penso que arribarà un dia en què ho faré sense parar, que de les meves pupil.les sorgirà un rierol petit, un brollador tal els que hi ha a les escletxes de les roques, el qual com ho fan els rius de les muntanyes buscarà el desnivell més senzill per descendir, i em regalimarà per la galta, el coll, sinuosament baixarà per les potes de la cadira, sortirà per sota la porta, rossolarà les escales del pis, anirà pel carrer Major, travessarà Santa Eugènia rodejant els tristos arbres de vorera, segurament en el rieral algun peixet hi farà vida, algun ànec s'hi veurà reflectit mentre emigra, imagino que hi haurà salamandres, molsa, bardisses, un o dos gorgs, canyissars, llimacs i flors, que tindrà còdols arrodonits, que a la llera hi creixeran alzines, pollancres i tamarius, que un nen aguantarà la respiració a sota, i probablement es convertirà en un menut afluent del Güell, del Güell el sospir anirà a parar al Ter ajuntant-se amb els que porta l'Onyar, després passarà el congost de Sant Julià, el cel ras de Celrà, el pont ferroviari a Sobrànigues, la platja de la Fonollera, veurà el castell de Montgrí, també la gola de l'Estartit on hi ha els troncs arrossegats des de l'ull del Ter i les fulles de tardor del seu llarg llit, per finalment aconseguir arribar al mar, a aquest mar de llàgrimes que és el nostre Mediterrani.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: