Reviure de l'Anorèxia

Va anar cap al lavabo.
S'anava a dutxar.
Va desar la roba amb cura a sobre l'armariet.
Va treure's la que duia posada i la tirà al cubell de la roba bruta.
Es va acostar al mirall i es mirà detingudament.
Tot i que havia perdut 10 quilos encara no es veia del tot bé.
I això no li agradava gens.
Perquè sabia que tornaria a fer-ho, sabia que tornaria a ficar-se els dits per vomitar.
Ho sabia...
És dutxà amb aigua ben calenta per intentar allunyar aquells pensaments del seu cap.
Però no ho va aconseguir.
Seguidament es vestí.

-Maria! - cridar la mare - a dinar!
-Ja vaig mama! Un momentet!
-Afanyat filla que sinó se't refredaran els ous ferrats!

Ous ferrats?...va pensar.
Uf...grasses i més grasses.
Millor no dino. No m'ho puc permetre, sinó m'engreixaré més encara.
Anava errada, però ningú la podia fer canviar de pensament.
En arribar a la taula digué:

-Mama, avui no dinaré, no tinc pas gana!
-Però filla, si els ous ferrats és el teu plat preferit! - va dir tota preocupada.
-Ja mama però avui no tinc gana! Ai! Deixa'm!

I així va fer.
Va anar a la seva habitació.
Era correcte el que estava fent?
Volia acabar en el llit d'un hospital amb aliment ficat per la vena?
S'ho va rumiar durant varies hores.
No, no valia la pena.
No valia la pena ficar-se els dits per vomitar si havia menjat massa, no valia la pena no menjar per mantenir la silueta.
D'ara endavant menjaria el que volgués i quan volgués.
No volia acabar en el llit d'un hospital...