Revenja

Què s’havia pensat aquell il·lustrador!.

Això s’havia d’acabar.
No ho podia tolerar ni un dia més.
O hi posava un límit clar, o ves a saber fins on podria arribar tot això.

S’ho hauria d’haver pensat dues vegades, abans de treballar amb algú que es guanya la vida dibuixant. Al principi sempre són tot rialles i bones cares, però amb ell, als pocs dies ja va veure que la cosa no girava rodona.

I va adornar-se que alguna cosa no anava bé arrel del dibuixos que en feia d’ell, l’il·lustrador. Ja als primers dies, hi havia quelcom que no li feia el pes, però no sabia ben bé què era. Fins que al cap d’unes setmanes, ho va veure clar: l’il·lustrador el feia cada dia més calb!.

L’aprenent a escriptor de relats era conscient que la seva densitat de cabells estava en números vermells, però encara considerava que complia els mínims suficients per a no definir-se com a calb. Per poc, però encara no.

I l’il·lustrador, conscient del mal que podia fer amb els seus dibuixos, amb aquella mala llet que només tenen la gent que va de bona per la vida, a cada dibuix el feia amb una calba més gran i lluenta. Amb premeditació i nocturnitat. I si no, com s’entén que en una setmana hagués perdut la meitat de la seva (escassa, això sí) col·lecció de cabells!


Va començar a planejar la revenja.
Una revenja freda, a l’alçada de l’agressió inicial.

Va sentir un “click” al cervell, i de sobte, ho va veure tot clar.
La revenja seria al mateix escenari que s’estava produint aquesta guerra subtil però cruenta.

I amb el “click”, l’aprenent a escriptor de relats, va entendre que com que era ell el que escrivia els relats, ell tenia tota la força per portar la iniciativa, i que, per tant, podia fer que l’il·lustrador dibuixés allò que ell volgués.
Només havia d’aconseguir que dibuixés alguna cosa ben ridícula, i així quedaria en evidència davant de tota l’audiència.
Però..., què?
Què deu ser el més ridícul per a un il·lustrador?
Difícil.
Ben pensat, costarà. Si aquesta gent no en té de vergonya!

I, sense esperar-ho, un altre “click”.
Solucionat.
El dibuix més ridícul és el no-dibuix.
És no saber què dibuixar.
El farà quedar-se en blanc!

A veure si així aprèn la lliçó! Potser, fins i tot, si l’escarni es prou intens, aconsegueix que al següent dibuix el faci amb una mica més del poc pèl que encara té!


Com cada nit, l’aprenent a escriptor de relats, s’estira el llit i comença a escriure l’escrit del dia següent, el relat que a l’endemà al matí enviarà a l’il·lustrador perquè hi treballi.

A diferència d’altres dies, avui comença pel títol (el té clar): Revenja.




Revenja:

L’il·lustrador professional, aquell que sempre ha sabut què dibuixar només llegir el text (i moltes vegades, inclús abans d’acabar-lo) té un mal dia. S’ha llevat tard, se li ha acabat la pasta de dents i mentre l’escurava s’ha guanyat una bronca de la dona (d’aquelles sense motiu que pillem de tant en tant, els homes).
Ha hagut d’anar a la següent parada del Bicing perquè, sorprenentment, avui no hi havia bicis a la parada de sempre. Com que estava nerviós, quan ha deixat la bici, no ha esperat a comprovar que la llumeta canviés de color i a hores d’ara el seu comptador segueix en marxa (això encara no ho sap l’il·lustrador professional, ho sabrà quan vagi a buscar la bici per anar cap a casa).
Arriba al despatx, obre el correu, i llegeix el relat de l’aprenent a escriptor de relats (a l’il·lustrador li encanten els seus relats, els troba genials, no n’ha llegit mai de tan enginyosos!).
El relat d’avui torna a ser fantàstic, amb un final que ni te l’imagines. Però ell es queda en blanc, sense saber què fer.
Se’l torna a llegir.
El torna a trobar fantàstic, però segueix sense saber què dibuixar.
De sobte, se sent buit per dintre.
De sobte, té la certesa de que ja ho ha dibuixat tot, a la vida, i que per
molt que hi pensi, el relat d’avui (i a veure que passa amb el de demà) es quedarà sense il·lustrar.

Aleshores, agafa l’ordinador on fa els seus dibuixos i hi escriu: “Has guanyat”, i li envia per mail