Revelació?

Un relat de: Robert Paulson
Quan es que te n’adones? Quan veus què fas? Quan ets conscient de tot? No vols acceptar-ho perquè desanima, no és cert? Ja pots estirar la vista fins a l’horitzó. Ja pots ser al desert al mar però el que acabes d’entendre no canviarà. Defugir-ne? Tu somies. Pots ignorar-ho si et plau més que viure amb aquesta àcida conclusió. No et preocupis, t’esperarà fins que tinguis el valor de mirar-ho, d’enfrontar-t’hi.

Preparat? Ja deus notar la buidor. Fa mal? Com et sents? Arribaràs a sobreviure o et suïcidaràs? No et veig capaç de suportar-ho gaire temps més. Si et quedes quiet et sentiràs esclafat. Que faràs? Passa cap endavant i provar el buit o retrocedir i oblidar. Que què en pens jo? Jo he après a dur la càrrega, el buit et xucla cap a dins però t’hi acostumes. Si et vols quedar amb jo, seràs capaç de sentir el vent? Gaudiràs del temps que haurem de compartir? Dur és el camí que ens espera. Mai arribarem a un destí previst, mai tindrem una meta ni uns objectius. Només caminar. Tenir el coratge de posar un peu a terra més endavant que l’altre i veure el que trepitges. I si no pots aguantar més, reposa, descansa... en pau.

Creus que valdrà la pena? Tot el suor amb que regaràs la terra et farà sentir millor. Hi vols anar amb cotxe? Acabaràs cansat igual, acabaràs la benzina. Recorda que només tenim un dipòsit. I tampoc arribaràs enlloc. Les regles són que hi ha una sortida i zero metes. Però caminant... t’aterriràs o giraràs el cap a dreta i esquerra per veure si el que veus ets serveix com a meta. Però serà una meta fugaç, no et creguis. Has tingut nou mesos per preparar-te i ja comences a rodar per el circuit. Perquè el millor no serà la destinació inexistent ni el viatge. Seré jo.

Comentaris

  • Doncs sí, és la companyia[Ofensiu]
    touchyourbottom | 19-09-2014

    La que fa que la vida tingui més xispa, més plenitud. I tenim la sort de poder triar, o demanar-la i a vegades ve (el cosmos, però, sordeja, i en fot cada una!).
    Perquè estem sols amb nosaltres mateixos, som illes, som universos.
    La solitud, he llegit, està bé, per conèixer's un mateix. Amb tot, som sers socials i qui més qui menys necessita relacionar-se. Un exemple: relats en català, tot i ser virtual. Aquí la gent vomita.
    Que ningú s'enganyi: tothom cerca la companyia ideal. I aquí ja hi barregen efectes mirall, ànimes bessones, taronges partides en dos i naïfismes, segons com.
    Segons com.

    tyb

  • Explicació, intent de[Ofensiu]
    Robert Paulson | 09-06-2014

    El que va passar en realitat és que em vaig fotre mooooolt filosòfic (però d'aquells filòsofs barats d'emprar i tirar) i vaig anar estirant el fil de l'idea. En principi, volia ser un relat molt pessimista que volia mostrar la vida com una cosa sense trets peculiars, sense res que la faci especial.
    La sentència final és més comfortant. La idea és, bàsicament, que en la vida no importa ni el destí ni el viatge, sinó la companyia.

    No sé, a vegades m'escindeixo molt fort i em dedico a debatre interiorment sobre merdes d'aquest tipus. Penso massa, estic condemnat a filosofar.
    Filòsof de tot a cent, però filòsof al cap i a la fi.

  • Molt bo![Ofensiu]
    AVERROIS | 06-11-2013 | Valoració: 10

    ...Aquesta conversa entre el que ha de neixer i la vida, per un moment m'he pensat que era amb la mort. És tot un mostrari del que li espera. Sort que quan neixi no recordarà res i intentarà fer-ho el millor possible i gaudir del que pugi. En fi, no sé que em va dir la vida a mi abans de neixer, espero que l'hi hagi fet cas.
    Una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: