Retrobament

Un relat de: Nyaelven

Ella s'ha acabat de comprar el vestit de núvia. Però no està contenta, s'ha capficat perquè mentre el comprava no estava pensant en el seu futur marit. Estava pensant en "ell", l'amor de la seva vida, l'única persona que va aconseguir que ella oblidés la por a estimar i a ser estimada. Fa tres anys que va marxar, que va desapareixer. Ella no l'ha oblidat, i no ha tornat a estimar mai més. En poc temps estarà casada amb un home que no suporta i sap que aquest tampoc pot aguantar les seves tardes tristes.
El vestit de núvia és preciós, però ella el veu com una gàbia que li tancarà el cor per sempre. Mentre passeja per la rambla no pot deixar de pensar en "ell", ara que ja ho creia superat li entra la por.
Arriba a casa després de tot el dia i una sorpesa li fa caure les coses per terra i es posa les mans a la boca. És ell, està assegut a l'escaló de l'entrada, està igual que com se'n va anar. Ell l'ha vist i se li acosta:
" Anna? Com estàs? Tenia ganes de veure't..."- Ella s'aparta encara amb les mans a la boca, els ulls se li emplenen de llàgrimes:
" Que fas aqui? Vull que t'envagis! Veste'n!" - li diu que se'n vaig sense mirar- lo a la cara, s'ajup per recollir les coses, esprant que ell se'n vagi, però ell li diu amb veu molt baixa:
" Perdona, estic al meu pis de sempre si vols que parlem, no et volia molestar" - Ell s'allunya i ella el veu marxar feta un mar de llàgrimes sense esma per dir-li que es quedi.
Un cop a dins a casa ella no pot deixar de pensar en totes les explicacions que ell li deu:
" Perquè va marxar? On era? L'estimava? L'estima? Perquè?"
Al final decideix anar-lo a veure, amb totes aquestes pregutnes rondant-li pel cap, toca el timbre de casa seva, ell pregunta qui és i l'obre de seguida. Ella puja les escales lentament, encara és a temps de marxar, li fan por les respostes que ell li pugui donar, però té més por d'ella mateixa, del que sent, de la petita ilusió que ha sentit al veure'l, com una petita claror que el seu sentit comú ha impedit mostrar.
L'Anna s'ha proposat estar serena, no vol muntar-li una escena, però a mida que s'acosta al seu replà sent que no podrà fer-ho. Ell obre la porta, les seves mirades es creuen i ella sent com una ràbia acumulada fa intents de sortir.
" Hola" diu ell amb la veu aparentment tranquila "passa siusplau." Ella entra sense dir res, s'està aguantant les ganes d'abraçar-lo i d'oblidar el mal que li va fer. Quan són tots dos dins la sala ella està tremolant, ell se li acosta i li diu " Vols que parlem?" Ella aixeca la vista del terra i mirant-lo als ulls amb els seus plens de llàgrimes i diu amb veu tremolosa " Perquè has tornat?" Li ha costat de dir però ara sent que li ha de dir tot el que pensa " Merda, perquè has hagut de tornar?" Ella s'enfada i l'empenta amb ràbia "Penses que pots marxar i tornar al cap de tres anys!" Ell li diu amb mirada trista i intentant ser comprensiu "Sé que no et puc demanar res, que ja has refet la teva vida..."
" Jo no he refet res!" - diu ella plorant " Jo no tinc vida! M'he limitat a fer el que se suposa que sha de fer! ja no sento res! Visc els dies com somnis que passen un darrere l'altre, sense sentit! I tot per culpa teva!- Ella desfogada es deixe caure a terra, no s'atreveix a mirar-lo. Ell s'agenolla amb ella al terra li aixeca la cara amb les mans i ella veu que ell també plora i ell li diu:
"Ho sento, he tornat perquè t'estimo, m'he adonat que perseguia un somni absurd i he tornat, perquè tú ets millor que qualsevol somni".

Comentaris

  • m'hagués agradat...[Ofensiu]
    Fiona | 04-04-2006 | Valoració: 8

    Enhorabona!
    un relat interessant i apassionant que m'ha anat intrigant a mida que passava i realment no m'ha decebut. L'unica cosa que...és que no m'agraden els finals oberts..i potser haguessis pogut allargar-lo una mica més..o explicar-ne alguna cosa més!
    res, que a vegades som una mica tafaners...:P
    Però crec que has aconseguit el que buscaves!

    Aps..ja que estem..molt bona la "biografia"!
    Sort i endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nyaelven

Nyaelven

26 Relats

84 Comentaris

31273 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Una vegada la gran escriptora Maria Mercé Roca va dir en una trobada: " Quan estàs bé no escrius". Aixó vol dir que tots els que escrivim encara que podem sentirnos "moderadament feliços" sentim que ens falta alguna cosa.
Jo vull que algú em digui " deixa'm ser el que et falta"
( porca miseria 25-12-05)

M'agraden aquestes frases, sóc feliç la major part del temps tinc molt bons amics, estic fent una carrera, però hi ha moments en que amb aixó no en tinc prou. Sóc massa exigent amb mi mateixa? O potser ja m'està bé ser moderadament feliç?