Retrobament amb el Quimet

El cofre verd. Fosc. Amb tots els escrits d'en Quimet. Havia començat com a exercici d'escola. Va esdevenir un esqueix de l'esperit d'aquell nen. No me n'havia recordat més des de feia segles. Tanmateix és allà. Com abans. I sense un bri de pols. Fins l'últim dia, la mare ha tingut cura de la casa, d'allò que havien estat les meves coses. El cofre és on sempre havia estat. És tancat. On deu ésser la clau? El primer calaix de l'armari de fusta clara ja no hi és. Ni l'armari. La cambra que recordo ha reduït les seves dimensions. Em sento com Blancaneus a la caseta dels set nans. Com Gulliver a Lil·liput. Malgrat tot, la mateixa olor. Potser hauria de forçar el petit pany. Però em sentiria sacríleg. No li puc demanar la clau a la mare. No em respondria. Almenys no la sentiria. Avui ja no.

- Mare, ets aquí? T'estimo i et necessito! Quant de temps sense tu, quant et vull ara. Quan ja és tard!

- Quim, ets aquí dalt? Així que aquí és casa teva. Saps, me la imaginava més gran! Aquesta és la teva habitació? Aquí podríem posar-hi la Xènia. Saps, m'agrada aquest lloc. Si descomptem el laberint que hem hagut de recórrer abans de fer-hi cap, és clar.

- T'agrada, Roser? No ho sé, ja en parlarem.

- Com estàs? Hauríem d'anar tirant cap a la funerària.

- Mama, el Jaumot m'ha tirat terra als ulls! Mamaaa!

- Ja baixo, ja baixo. Us embrutareu. Vens, Quim?

- Sí, sí, espera't un moment. Ara baixo!

Els poemes s'amunteguen en el petit cofre. Cants a la llibertat. A l'amor. A la felicitat. A la bondat. A la lluita pels ideals. La innocència del Quimet és tota allà. Encara no havia canviat la il·lusió pel desencís. La lluita per l'acomodació. Aquell nen esprimatxat havia crescut i havia trencat el cor de la mare. I de molts que l'estimaven de veres. I el seu propi cor. El meu mateix cor de nen. L'havia baratat per un múscul insensible, que bategava d'esma, sense sentit. Com podem trair aquells qui més hem estimat? Per què caiem a la trampa del dia a dia, material, ple de reptes estúpids, d'orgulls innecessaris, i oblidem el camí que ens havia encisat, la il·lusió de l'objectiu lluminós que ens espera després d'un camí més o menys costerut?

Agafo el cofre i me l'emporto. Ja veuré la manera d'obrir-lo. Qui sap si la mare, en tants anys d'absència, l'haurà obert i n'haurà llegit el contingut. Allà hauria sentit la veu del Quimet i potser l'hauria reconfortat. Qui sap si li hauria permès de perdonar el Quim, distant, fred, vivint la seva vida. Segurament només li hauria fet enyorar més aquell nen esprimatxat, aquella mirada tendra, aquella ànima pura. Hauria fet créixer la seva solitud i la seva sensació d'abandonament. Li era més fàcil espesseir la memòria si tenia ben present el Quim que li va tancar la porta als morros. El Quim que mai més li va adreçar un somriure, que mai més no l'abraçaria, que no l'estimaria.

- Quim, va, que farem tard! Veuràs els teus germans què diran!

Sí, farem tard. El Quimet va morir fa anys en passar pel llindar d'aquesta casa. Al seu lloc hi ha un mort vivent, infeliç, cansat, buit...