Retrat en perspectiva

Situem-nos a l'espai com si el nostre ull pogués contemplar tota l'esfera del planeta des d'un lloc privilegiat. No hi percebem cap so, el silenci absolut ens ofega i una sensació de profunda pau ens persuadeix. D'entre les infinites possibilitats d'exploració que ens ofereix aquesta esplèndida vista, ens acostem cap a la mar Mediterrànea i, mica en mica, veiem aparèixer el relleu del litoral Català. Ens seguim aproximant fins reconèixer l'abrupte perfil de la costa Brava i, quan ja per fi tenim precissió a escala humana, ens centrem en l'observació d'un luxós xalet, construït entre pinedes que s'han vist obligades a creixer fent equilibris impossibles sobre el rocam. Ens crida l'atenció el contrast entre les maneres salvatges de la natura i la finor dels acabats que ha llaurat la mà humana. Però el nostre ull encara és més observador i s'acosta, un xic més, fins capturar la figura d'una persona que, sense ser-ne conscient, entra en escena.

El Carles s'ha estirat una estona per a pendre el Sol i meditar. Meditar, en diu ell. En realitat, però, no fa altra cosa que exercicis d'autocomplaença. Li agrada -més aviat hi té delit- assaborir, un i altre cop, els resultats i les fites empresarials aconseguides en el món dels negocis. Amb poc més de quaranta anys ha arribat a seure al capdemunt d'una important empresa d'àmbit mundial, i això, se li representa com la màxima que un home pot aspirar a la vida. Aquest pensament, força recurrent, el fa sentir una persona de vàlua, se sap influent i poderós i, a mesura que hi torna s'agrada, es reafirma i engreixa més el sac de la seva autoestima. Però aquest creixement de l'ego no és tan tangible, ni molt menys, com el que ha experimentat, en els darrers anys, el seu abdomen. Quan els metges li assenyalen aquest punt ell pensa: qui té temps per a perdre amb foteses quan en ell recau la responsabilitat i el privilegi de dirigir una companyia capdavantera?

De tant en tant, per a certificar el benestar del seu estat anímic, el Carles s'empassa glopades del seu whisky de reserva preferit i recorda, amb un somriure als llavis, les diverses estratagemes que ha maquinat per aconseguir enderrocar a cadascun dels seus adversaris. Com si de simples partides d'escacs es tractés, ha estat capaç d'enfonsar companyies senceres, ha imposat i destituit directius a caprici, ha especulat amb el destí de les d'empreses i ha manipulat els seus resultats. I, tot plegat, únicament per aconseguir un grapat dels seus propòsits personals.

De sobte, però, de forma totalment inesperada, un petit remordiment ha tingut el valor de manifestar-se i aquest senyal, que ell interpreta com un signe d'extrema debilitat, el molesta i el fa revoltar. -Arribar al cim no ha estat una feina gens fàcil. He treballat molt dur i ningú m'ha regalat res-. Mentre recita pensaments d'auto-engany tanca, encara més, el cor, per a no permetre ni la més mínima escletxa per on s'escoltin les veus de la gent a qui ha trepitjat, ni les raons de les persones a qui, de forma directa o indirecta, ha fet tan de mal. Però, per molt que les vulgui obviar, per molt que les vulgui ocultar en el lloc més recondit del seu subconscient, sempre hi queda encesa petita flama que li recorda que hi són.

Un calfred li travessa el cos. Fins a la data ha aconseguit espolsar-se qualsevol ombra de culpabilitat, sense més, però, avui, estranyament, no pot. Ni tant sols els efectes de la cocaina li otorgen l'habitual sensació d'eufòria. No sap molt bé que li passa, se sent dèbil com en els temps de l'escola quan els companys s'en reien d'ell i li deien que era el més ruc de la classe. Les pulsacions se li acceleren. Està furiós. Ell és un home poderós, s'ha forjat un estatus i ja no li pertoca viure ni un instant de feblessa. -pensa-. Té al seu abast tot allò que desitja. No ha de tenir temor de ningú ni de res, de res…

Amb un rampell d'ira, el Carles llença el got esbocinant-lo contra la pared de pedra, però, en fer el gest, violent, sent una intensa punxada al pit. Ràpidament, com una amenaçadora tempesta que s'obre pas sobre el cel blau, les ombres de la seva debilitat es converteixen en tenebres amarades per la por. Por, ara sí, d'abandonar la divinitat de l'Olimp per sentir-se terrenal i vulnerable.

Noves fiblades al pit es converteixen en un dolor insoportable que s'obre camí fins el braç. Es reincorpora agafant-se el cor, amb la cara desencaixada, suplicant ajut amb la mirada, però no hi ha ningú a la vora. La buidor el correspond amb el mateix silenci indiferent amb el que ell ha submés als altres. Dona tres pases fatals, trepitja una masa cristal·lina, barreja de gel i vidres del got esmicolat, trontolla i, finalment, es desploma dins les adormides aigües de la piscina.

Els nostre ull es retira de l'escena i recula poc a poc, desfent el camí abans recorregut. Novament, comtemplem la immesitat del planeta i no podem obviar la sensació d'harmonia i calma total que ens envaeix. La Terra continua normalment la seva orbita, com ho fet des de temps immemorables i, de ben segur, el Sol la tornarà a escalfar a l'endemà. Ens enretirem, encara més, per perdren's en l'espai infinit i quant més ens allunyem, quanta més distància ens sepera de l'esser humà, més ridícula i evident se'ns manifesta la seva estupidesa.