Retrat d'home feliç amb forat

Fantàstic! Hi ha gent que realment és feliç amb quatre coses, sense preocupacions. No sé si és que desconeixen altres sensacions més emotives o és que les han patit i no volen repetir-les. Més aviat crec que són així i punt. Tots en coneixem algun exemple. Però és que a més, el teu relat m'ha encantat com l'has escrit: sintètic , clar i directe descrivint el protagonista, una mica fredament, tal com és ell, amb frases breus, amb paraules precises, les justes. Només les has allargat una mica en la part final, on descrius la seva mancança, el seu forat. Llavors te n'adones d'aquest buit, d'aquest suc de la vida. Molt rebé Maite. Ara toca llegir i escriure més. He estat una setmaneta per Alacant (impactant en molts sentits) i acabar de gaudir els cinc dies que encara em queden de vacances. Espero escriure alguna cosa del que he viscut per allà baix. Una abraçada ben plena des d'aquí dalt. Ah, i pel que fa al relat de'n Rafel, simplement volia escriure un relat que fes por. M'encanten les reaccions que suscita.

aleix

De fet, ja persones tan rutinàries que no poden valorar un altre tipus de vida ja que en tenen prou amb l'entorn que s'han creat. No els hi cal sorgir el seu forat,. millor dit, ni ho saben que el tenen, son feliços i estan contents, no creuen necessitar res més.
De fet, cadascú té la seva manera de ser i és prou feliç en el seu món però, quan et pares a pensar en persones aixi, que no conèixen l'amor, l'amistat, el plaer i tot el que pot donar la vida en sí, sense voler sents una mica de tristesa i et preguntes, sería bo que s'el hi fés veure tot el que s'està perdent? - voldria la pena poder parlar-hi amb una mica de confiança i fel-si conèixer el món? - potser sí, seria un canvi de color total, llavors possiblement el primer que intentarien fer seria buscar un bon cabdell de fil i una agulla i procurar fer un bon cosit, no fos que es tornes a obrir cap forat, ni que fos una petita ranura!
M'agrada molt haver llegit aquest relat, no ho sembla però té molt mar de fons.

Hola!!

Quin retrat més ben fet! quan vaig acabar de llegir el teu relat, d'això ja en fa uns quants dies, vaig pensar que hi ha moltes persones així, molt a prop nostre.

Et felicito de tot cor per la teva facilitat a donar un color encertat a tots els teus relats. La teva "paleta de colors" dóna el toc precís als teus personatges per fer-los més propers a nosaltres. Ets la fada de les paraules que amb un cop de vareta transforma la lletra en sentiments.

Gràcies per guiar-me pel teu camí literari.

Una forta abraçada,

Materile

Hola Unaquimera!

El relat em sembla molt encertat! hi ha persones d'aquesta mena..... .. .. ;)

Potser més de les que imaginem...

Persones diferents potser, o no, en la varietat està el gust.

I és que en aquesta vida no es pot tenir tot! si tens una cosa no tens l'altre, no trobes?.

Penso que malgrat les circumstàncies personals de cadascú, el més important és ser bona persona amb bons sentiments. Si un fa les coses bé, molt malament les coses no li aniran.

Ara a per la Z !!!.

Una abraçada sense forat,

Sussu.

que oneja la bandera del plaer i la llibertat.
El més bonic de la vida, són els moments plaents,
les bogeries que fas i sents, el gaudi sense límit,
el sentiment d'estimar i ser estimat...
Jo entenc que cal arriscar, si algun somni vols realitzar.
I sort d'aquests moments, que són els que et fan créixer
o agafar força per seguir lluitant!!!!
Una abraçada sense forat i amb felicitat.

M'he oblidat de valorar-te.
Repeteixo l'abraçada
Joanalvol

El plantejament sembla innocent i no ho és gens. El protagonista és una persona rara. No és complert, li manca la part afectiva, la del sentiment. Però sembla que és feliç tal com és. Sense sentir cap tipus d’emoció. Diria que més aviat és un robot que no pas un ésser humà. Estaria d’acord si realment exercís un control absolut sobre els seus sentiments. Però no és que els controli: és que no en té. Els ha eliminat ell o n’ha nascut sense? És clar que el seu estat no és perfecte! Però el relat no diu que ell ho hagi triat així. Com pot ser feliç sense sentir l’emoció i el sentiment? L’antinòmia de “felicitat”, no és dolor, nitristesa, sinó “infelicitat” “desgràcia”. Ell no és feliç per haver superat el dolor, sinó perquè l’ignora. Aleshores, podem dir que la ignorància és igual a felicitat?
Tal com es planteja és un tòpic. On comença i on acaba la felicitat? Amb quin aparell es mesura?
L’ antònim de l’amor és: “repugnància”, “odi”. Felicitat és: el grau de satisfacció que ens procura rebre i donar amor. De ben segur que cada persona ho sent de diferent mena.
El protagonista no em satisfà gens, però els comentaris orientats a l’amor, el més pur dels sentiments, com un tribut que es paga amb dolor i patiment, tampoc m’han satisfet del tot. La vida no és un monstre que reclama tributs d’aquesta mena.
Sí, que els entenc, els comentaris, doncs són l’exponent de la gent que desenvolupa més la part femenina que la masculina, com a realitat intrínseca. La part femenina es la creadora per excel•lència, la que domina tant en l’home com en la dona.
Hem de convenir que cada persona és diferent tant en els trets físics com en els psicològics. No hauríem de caure en els tòpics, però hi caiem. No hauríem de fer comparacions i quasi sempre les fem.
Cal entendre que cadascú és una entitat indivisible i única, que vol dir que n’hi ha tantes com individus.

Una abraçada ben plena
Joanalvol

A mi m'agrada viure amb una certa tensió... tot tan programat, tan rutinari sí que dóna tranquil·litat, però és... soso. És unpobre home feliç, el que has creat.

Pregunto. La felicitat de l'home del forat consisteix, potser, en la manca de dolor, de neguit, de problemes, de diners. Però és això la felicitat? Jo crec que no. D'això se'n diu benestar, tranquil·litat, assossec. Però és això el que només volem treure de la vida? Hi ha res comparable amb el neguit de pensar si la persona de la que estàs penjat està pensant en tu en aquest moment? I si mira cap amunt quan passa davant de la teva finestra? I si es lleva de punta de dia per a poder escriure't, sense testimonis, missatges amorosos i dolços? I si et telefona només per a sentir el timbre de la teva veu?
Això no ho coneix l'home feliç d'aquest relat. La felicitat és una barreja de plaer i de dolor, de calma i de rebel·lia, de seny i de rauxa.
I l'autora del relat és una barreja de tot el que ha expressat en el seu escrit, perquè ningú pot manifestar allò que no sent.

Felicitats, bonica, pel teu extraordinari relat.

tant ben construït, tot ell és un forat!
Encara que tots tenim algun, foradet per ompli de tant en tant, desitjar, estimar amb bogeria, gaudir dels plaers, l'amor ens fa... ens fa... més ,savis?
Gaudeixo del teus relats, enhorabona.
Avant!

aquest forat és gran o petitet? i la seva felicitat és gran o petiteta, o és com ell la sent o....

en fi ho deixo córrer o caure pel forat jo també!

fins aviat
joan

Gràcies Unaquimera, pel teu comentari i per aquest relat... He gaudit molt de la seva lectura...

Veig que els "terratrèmols amb epicentre en la zona coronaria" sovintegen... ajjaj...
Jo diria que afortunadament... pq ens fan sensibles i ens marquen d'alguna manera el camí a seguir... El camí del cor... és el camí... Que s'obrin escletxes en el coret... és el primer pas per transitar-lo...

Aparentment la vida del protagonista del teu relat és feliç... monòtona i rutinàriament feliç, diria jo...

Salut... diners... Si ens falta l'ingredient pricipal de la triada com és l'amor... la vida resulta insípida...

Així que jo li recomanaria que s'arrisquès... que s'obrís... que s'enamorès... d'un somriure... d'una mirada... d'un arbre... d'una flor... d'un cel blau i radiant o d'un dia gris... per què no??

Un cor enamorat omple qualsevol buit...

Aquest el trobo interessantíssim. De lectura agradable, vas construint la personalitat d'aquest "home feliç" amb quatre maons que ja ens deixen veure clarament el seu tarannà. Trobo especialment brillant i gràfica l'expressió "sentia un terratrèmol amb epicentre al pit".

Però crec que, a diferència de la senyoreta Gertrudis, el protagonista és poc versemblant -tampoc cal que ho sigui. Perquè, hi pot haver algú que no s'hagi enamorat mai, ni que sigui d'una persona que no toca? Algú que no hagi fet mai cap disbarat, ni que sigui amb tota la raó? Algú que no hagi desitjat mai ningú, ni tan sols secretament? Hauria de ser "algú" d'un altre planeta…!

pel comentari i per recomanar-me aquest relat en contrapunt a "ànima milionària".

També hi ha moltes comes, com a l'altre, però la gran diferència és que les d'aquest relat no són tan detallistes com al que t'ha destacat darrerament - per cert, moltes felicitats i molt merescut!-. Em refereixo a això de imatge-adjectiu-complement-metafòra... per dir-ho d'alguna manera, que és el que em costa a mi una mica de llegir. Les comes, en aquest relat també separen, però ho fan de forma diferent; com si fossin frases senceres, com si entre elles hi haguessin cops de puny, encertades totes elles i sense intenció de seguir donant forma a una cosa que ja s'ha dit anteriorment i que a vegades, resulta una mica cansat - consti que a mi també em passa i MOLT -.

És una història narrada de forma senzilla - en el bon sentit - i clar, i això m'agrada molt. Crec que té molt de mèrit contar coses amb aquesta aparent senzillesa, perquè fer-ho, redactar-ho així, ha de ser molt complicat.

A més a més, en aquest relat i en aquest estil tan directe i clar, aconsegueixes el que per a mi és una regla d'or i que poca gent domina o aconsegueix: Que el punt i final sigui la bufetada en tota regla que li cal per fer valer la senzillesa de tota la resta. És a dir, que en una o dues frases, al final, es resolgui l'assumpte i no et quedis amb cara de "i què?". Vaja, tu ho fas fantàsticament amb aquest "forat" que a dins duu l'home aparentment feliç durant més de tres quartes parts d'història. És més, ho aconsegueixes d'una forma bella i alhora misteriosa i que a la vegada tanca i no tanca. Deixes amb el dubte, entretens i fas esperar aquell "final" que no defraudi i l'assoleixes. Tens molt bones mans i millor cap. No crec que sigui jo el primer que t'ho diu.

Genial, moltes gràcies per recomanar-me'l i també moltes felicitats!

No sé perquè no t'havia comentat encara el retrat -sorprenent, t'he de dir- de l'home feliç a força de no sentir, imperfecte per buscar la perfecte tranquil.litat.
No li falta de res, no té res de bo.

Segueixo endavant cap a la resta de retrats.

Ara sí !

Ho sento l'havia oblidat , ja se que no la necessites , però te la mereixes !
petons,

Retrat d'una gran part de persones de la nostra societat , malalts d'esperit , buits.
Sí, tu has trobat la causa , UN FORAT , però el forat se'l fan ells mateixos, primer es guareixen amb una cuirassa , però s'asseguren bé que tingui un forat , per poder buidar aquells sentiments que poden envair els seus pensament en moments de debilitat.
Aquest infeliç "home feliç" de tant en tant els sentiments el traeixen i són tant intensos que el fan emmalaltir. Un dolor al pit... un atac d'angoixar potser, pensarà.
En la seva incapacitat de sentir amor , mai sabrà perquè aquest dolor al pit li fa trontollar la seva buida felicitat.

Saps Maite, crec que aquest relat tindries que enviar-lo a algun diari. Podries ajudar a algunes persones a descobrir la causa de la seva angoixa.

Qui tenim la sort de saber estimar i saber-nos estimats coneixem l'autèntica felicitat.
Gràcies Maite per ajudar-nos a reflexionar gaudint dels teus relats.
una abraçada,
Núria

L'home forat també podria titular-se l'home imperfecte, tot i ser feliç i tan perfecte.
Una descripció molt ben desenvolupada sobre un personatge i que dóna pas a un tipus concret d'ésser humà que es guarda del dolor, de la por, de qualsevol patiment o angoixa. I l'amor també porta dolor, por, patiment i angoixa... És feliç a base d'evitar la vida (perquè sense amor no hi ha vida): quin gran forat! Has sabut trobat una paraula (forat) amb la qual ens dones a saber què opines sobre els homes (i dones, que també n'hi ha) que pateixen d'aquestes mancances.
Gràcies pels teus comentaris al meu home multiplicat. Hi he volgut trobar alguna semblança, però crec que en aquest cas no n'hi ha. L'única coincidència és que els dos relats tenen per protagonista a un home insignificant.
Com sempre, una abraçada sense forats, i fins a la propera!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

per l´home feliç que queia pel forat, i buscava una segona intenció, però en acabar he pensat, bé, ho he entés? suposo que sí però tal qual, no hi ha cap intenció més?. Ara tornaré perquè vull fer-te un comentari. I al llegir aquesta primera novel.la, ara li trobo més sentit. Caram , l´home que feliç que era no? jajajaja, sense els plaers de la vida, o millor dit, sense viure a fons la vida que tants plaers dóna. Noia ets genial, poca cosa puc dir-te després de tot el que et diuen, simplement que és un plaer llegir-te.

No vull acomiadar-me perquè de puntetes vaig cap el altre per a deixar quelcom......






..

Excellent descripció humana de l'home feliç.
I si els forats també els integrem en el joc de la felicitat ?
Jo no crec en la felicitat com estat permanent. Sí crec en els moments de felicitat... i els forats també fan el seu paper positiu.
Tot una pedagogia del dolor, la pèrdua.

Amb una sobrietat quasi clínica ens vas descrivint la vida d'aquest ésser que ha administrat amb cientifisme la seva vida per dur-la a una vida feliç. Una vida acomodada, acuradament construïda per evitar els vaivens, sotracs i tobogans de les emocions.
La felicitat, però, no és un estat, és una emoció, per tant construir-la amb la divisa de l'estabilitat és una vana il·lusió. Si fos un estat de l'anima, aquest home l'hauria aconseguit. El forat, però, és aquí el que compta.
Un forat descrit amb una pinzellada i prou. L'absent clau de volta d'una vida que, si no pot aspirar-se que sigui completa, sí pot aspirar-se que tingui els seus momentets. I els seus foradets.
Una abraçada,
franz

Tot ell és un forat! No haver tastat mai les carícies d'un infant, l'abraçada d'un amic o la follia d'una nit d'amor i, per damunt de tot, la joia d'estimar! Crec que és digne de compassió.
Si, algun dia,en una megatrobada, tinc el plaer de poder parlar amb tu, et demanaré consell sobre l'art d'escriure, art que tu domines a la perfecció.
Una abraçada.
Nonna_Carme

Avui torno a passejar per Relats, m'han tornat a comentar al cap de tant de temps, m'agafen ganes de tornar, he vingut fins als teus començaments i he vist que no t'havia comentat aquest relat, que és curtet i senzill però em deixa reflexionant en les muralles que construim entre el món i nosaltres.

Necessitem molta sort per obrir portes i deixar entrar els altres, saber quin és amic i qui no cal que passi.
Molta sort per a tu,
Txell

... normalment s'és feliç, precisament, quan un no n'és conscient de ser-ho. No serà més aviat tranquil, venturós, consolat...
De totes maneres és un relat àgil, que es deixa llegir amb felicitat... vull dir facilitat!
Fins a la propera lectura!
-Joan-

Una vida plena de coses buides és una vida buida, un forat de vida. Ho reflexes excel·lentment en aquest relat.

M'ha agradat en especial la part en la que detalles la total desvinculació emocional del protagonista envers les altres persones, però alhora, com manté el tracte estrictament necessari per a no semblar mal educat, per aparentar. Això ho diu quasi tot d'una persona.

Reitero el meu agraïment per haber-me recomanat aquest relat.

Una abraçada.

...te'n vas sortir prou bé, no?

Descripció acurada, bon ritme, pausat com el protagonista. L'absència de passió o enamorament es plasma al 100% en la teva prosa carent de sentiments. Res de subjectivitat.

Perfecte. Gràcies per la recomanació, d.

(PS: no maltractis l'Úrsula, que és la meva princesa jej)

...pensar i pensar, gràcies per recomanar-lo. A vegades no volem veure més enllà perquè la veritat fa por i pot fer mal, a vegades és bo conformar-se, a vegades és mortal. Saps, hi ha una frase que m'agrada molt: "Qui no arrisca, no pisca" i aquest pobre home és tot el contrari! Però ben mirat tot és molt relatiu, doncs si em preguntes si sóc feliç et diré sense cap dubte que Sí, però potser un altre tampoc entendrà la meva felicitat i així infinitament!

Apa, una abraçada i mil gràcies pels teus comentaris, les teves recomanacions, ...

tristesa saber que hi persones així, que passen per la vida i que mai s'han compromés emocionalment amb ningú, ni han sofert desenganys, ni el cor se'ls hi ha accelerat al sentir una passió que els desbordava... És clar que és lluny del dolor, però a quin preu! És com si la vida l'hi passés pel costat i ell s'ho anés mirant tot des de la finestra, sense gaudir ni patir. En fí, en tot cas i com sempre, la teva manera de descriure-ho m'ha semblat fantàstica. Bon relat i bona reflexió també.
Una abraçada

Gràcies pel teu comentari i per fer-me referència al teu relat.
Es tracta del retrat d'un personatge fred, que es vol mantenir distant per tenir l'aparent control que li dona la vida asseptica. Què trist buscar la seguretat a costa de la manca d'emocions, no?

No és feliç. Ho pensa. Té por. No sent amor. No sent desig. No s'ha enamorat. Té un forat gran.¨
És bon relat aquest!
m

com sempre, magnific!
vaig a atacar l'altre que m'has proposat amb molt de gust!

un petó

metòdica i precisa d'algú que coneix... anava a dir la felicitat, però diré la tranquil·litat. Una persona tan "normal i corrent" que defuig, precisament, del que acabem essent la majoria de les persones: humanes, amb viruts i defectes, passionals (amb passions viscudes a diferents ritmes i velocitats), sorprenents.

L'home del relat il·lustra la imperfecta perfecció d'ésser... sense arribar ben bé a ésser, és a dir, a viure. Perquè viure és molt més que programar i acatar el programa. Viure moltes vegades és, precisament, no acatar el programa.

Gràcies per brindar-me aquesta lectura, amena i reflexiva, d'un relat com aquest, ben portat i concís. Els relats curts no sempre són fàcils d'elaborar, i aquest és un d'aquells exponents que deixen bon regust de boca. Ni li sobra ni li falta res.

Gràcies també pel comentari! Sempre són ben rebuts ;-)

Una forta abraçada, Unaquimera!

Vicenç

Primer de tot dir-te que ha estat un plaer porder-te tonar a llegir després de dues setmanes un pèl boges.
Segur que moltes persones quan hem llegit aquest conte hem pensat: i tant que n'hi ha de molts homes i dones així! Sense preguntar-nos quins són els nostres forats, o si, per contra, ens sentim còmodes amb els nostres forats... Anyorem les bogeries, però tenim tant por a fer-les!

Una mica trist aquest home feliç amb forat, però realista, n'hi han més dels que ens pensem de persones grises, em vides apuntalades, que és creuen que si no surten de la rutina res no els passarà. Tan feliços que serien si sortissin a estimar, desitjar, ser humà
divertir-se, riure i plorar. M'alegra que t'hagi agradat la meva visió de Paris. Cada cop que hi vas, fa venir més ganes de tornar-hi oi que si?

Una forta abraçada

Naiade

però a diferencia d'aquest home, no té per que estar buida.

massa perfecte tot.. per ser feliç

Un altre comentari teu, encantador com sempre... Gràcies a tu, noi, per enviar-me'ls!
Normalment, jo sempre en responc als que em fan... més aviat o més tard...segons les circunstàncies... però en el teu cas, és un plaer fer-ho, sincerament ( si no ho faig en tots i cadascun, és per no repetir-me, d'acord?, però t'agraeixo cada paraula, totes elles ).

Una abraçada i un desig: Bon estiu!
Una quimera

Ara que l'he llegit, aquest retrat, entenc millor el seguent relat, amb tot aquells retrats!
Un bona exposici'o sobre una vida aparentment plena i tranquila que de tant en tant tremola...
Ben aconseguida aquesta descripci'o breu!

Gracies per contestar als meus comentaris, m'ha fet molta ilusi'o de veritat.

Un relat fantàstic. Un estil directe que el fa més colpidor quan descobrim el forat del bon home aquest.

Potser alguna gent firmaria tenir aquest vida, no creus?

Ens seguirem llegint!

Tonalitats grises per a un retrat suau que no vol ferir a ningú, ni a l’home foradat, a qui defineix però no jutja ni condemna.
M'ha agradat la seva lectura, una pinzellada afectuosa
Aquarela

Quin plaer tornar a rebre un comentari teu, companya per part de mar!
He rellegit el primer que em vas fer i efectivament, ja coneixes el meu repte, el somni i el triomf; et manquen el plaer i el desig... No sé si s'ajusten exactament a aquest ordre...
Però sí que he de reconèixer que escriure un altre i un altre relat és com una vida, que transcorre dia a dia, setmana darrere una altra, un mes després que l'altre, i cadascun d'aquests moments en ensenya quelcom sobre nosaltres i qui ens envolta.
I una lliçó a aprendre és que tots tenim forats i foradets, però cadascú d'un tipus i una mida diferent... i unes paraules que ens sotraguegen, i un poema que ens roba el cor, i una cançó que ens esborrona i un llibre que ens apassiona, i terratrèmols que ens maregen. Tu no?

Una abraçada com una onada,
Una quimera

Quin plaer tornar a llegir un relat teu: ja el tercer.
Com et deia, i preveia, al comentar el teu primer relat "un tercer relat ja és un triomf", i veig que no s'acaba amb aquest, ja en tens penjats dos més!! Que bé!!
He estat un temps sense poder entrar a internet i a relats, coses que passen amb la tècnica i amb la feina. Avui ho puc fer i em sorprens deliciosament amb tres relats nous.
Llàstima de forat, doncs semblava que aquest home feliç ho tenia gairebé tot, però li quedava descobrir el que significa viure, experimentar i gaudir d'uns aspectes que podrien omplir el seu forat amb més felicitat, podrien omplir tants forats de tanta gent que també té tants forats, o més, que el teu home feliç del relat.
Felicitacions per la teva producció. Et comentaré els altres relats, si tot acompanya.
Tu també tens algun forat d'aquesta mena, Unaquimera? Segur que no.
Un petó salat.
Aiguasalada

Baja, és, la d'aquest home que descrius, una felicitat de gat.
M'ha agradat molt (tampoc sé si era la teva intenció però jo les veig per tot arreu), m'ha agradat molt, deia, com caricaturitzes, exagerant amb cura, un tipus de persona amb el que potser es simbolitza la nostra societat. Així doncs deixa de ser un relat sobre aquest home feliç en concret, per ser-ho sobre la societat.
M'ha agradat moltíssim.
Vas guanyar el repte? Quines paraules mes estranyes fiquen, no? Tu les has inserit amb molta experiència, casi ni es noten.
En fi, poc a poc, arribo al final dels teus escrits (i ja m'ho faig durar), només me'n queda un... hauràs de fer un pensament. Com a lector fidel t'ho demano.

Bé, una abraçada molt forta.

Arbequina.

Fins aviat, veina.

Hola veïna.
Per fi m'atreveixo a comentar, no criticar un relat teu.
Primer que tot desprès de llegir tots els comentaris, he notat dos coses, la primera, es que hi ha només un home, bé jo seré el segon.
Segon tots els comentaris inclòs el d'en Xavier, lloen o ressalten la pena del forat d'aquest home "estimar i ser estimat, mai s'han enamorat, aquella que et permet estimar i ser estimat, etc.…".
Jo com que de fet soc una mica "raret", tiraré cap un altre costat. Perquè una persona no pot viure sense aquests sentiments, si es la seva elecció, com si vol viure de cap per avall, i que, si ho ha triat ell, perquè no pot ser feliç, jo crec que si que s'ho pot ser feliç, aïllat, es que potser es considera egoista o diferent a les formes preestablertes per la societat. El motiu pel que no vulgui compartir res amb ningú no vol dir que no ho te tot, només que podria ser, que ho vulgues així.

Un angelet volador

PD. De fet jo crec que aquest home te un forat com un cabàs i no sap que es per no estant acompanyat. Però tenia que dir alguna cosa eh veïna.
En quant al relat m'agrada't molt i ha sigut molt amè de llegir i m'ho he passat molt bé. De fet l'he llegit unes quantes vegades.
Un petonet amb gust de rovelló (sense all)

Josep Mª

Magrada molt aquest relat, és curt, fàcil de llegir, sembla senzill, pro diu moltes coses d'aquelles que fan pensar en que és realment important, per exemple, els dines que fan la vida mes comode pro no mes feliç, els disbarats que hem de fer per aprendre...

Quin retrat mes bo has conseguit fer!
No és dolç pro té bon gust!!

xocolatina

Avui mateix he llegit el teu comentari, i avui mateix et comento jo. Moltíssimes gràcies nina per tot el que em dius. No sé si m'ho mereixo...
Veig que compartim gustos musicals... I just has posat una cançó que podríem dir que és... com t'ho diria... com el meu hímne. Saps? És de Rosana: Sonrie. És una cançó tan plena de màgia, força, vitalitat, alegria... M'encanta. Igual que m'encanten els teus relats! Només hi trobo una pega... En tens 4!! Perquè no n'hi ha 50.000?? Amb el talent que tens, no crec que et suposés cap problema... Així doncs, espero poder trobar molts més relats teus per aquí. Apa.
Cuida't moltíssim sempre ninona, i si mai necessites res, no dubtis en dir-m'ho, i si puc ajudar-te serà tot un plaer. Encara que et sembli una bajanada, tu comparteix.
Vinga nina, jo marxo ja, moltes gràcies un cop més pels teus comentaris, per llegir-me, per ser-hi...
Mil besades i una infinitud de somriures per a tu!!
La teva Queca.

Bon relat i resulta molt creïble.
Segur que hi ha moltes persones que mai s'han enamorat i potser no enyoren res que no han tingut abans.

Jo no enyoro un palau a les Maldives, com que no l'he tingut...

Potser el problema li sorgeix quan estableix comparacions amb els altres: els veins, companys de feina, botiguers.. Potser veure que els demés tenen dona, fills i amics el fa sentir estrany.

M'he quedat amb el dubte de si aquest forat o buit intern que té, és intrinsec a ell mateix o es provocat per la simple comparació amb la vida d'altres éssers que no són ell.

A mi m'agradaria que fos intrínsec a ell, seria com més existencial, oi?

M'ha encantat!

Una abraçada molt forta!

helena

... s'omplen els forats de goig i desapareix el vertigen!
El batec més sincer del meu cor, escoltat o llegit, tant fa, és en aquest moment per a tu, per dir-te: gràcies, Glauca!
I per fer-te arribar una abraçada molt i molt bona de donar,
Una quimera

Un forat, eh? Un bon forat, si senyor! Qui més qui menys se'n ha sorgit un amb fil d'embastar somnis escardats, amb sedes sobreres de mocadors sobreeixits per plors eixuts, inconfessables. Un forat en un home feliç, per on li fuig l'excés de llum que no li permetria portar una vida « discretament feliç » Aquesta coïssor al bell mig del buit que sovint tapem amb soroll, amb més soroll fins enterbolir els sentits, fins trobar el punt just de tibantor de la corda que ens doni l'acord més còmode.
Un « feliç ? sí, gràcies. » i de sobte l'invent se'n va a norris i la nuesa queda exposada a la intempèrie del batec més sincer, aquell que en escoltar-lo ens fa estremir, aquell del que fugim per no sentir el dolor que sens dubte ens portaria a furgar en la ferida i esmerçar-nos en guarir-la; aquell que ens ennuegaria d'una por propera al vertigen.
Un bon relat, unaquimera. Un bon començament per tota una història. M'afegeixo el suggeriment de la Laia, potser… una segona part ?
Una abraçada, forta, molt forta.

m'encanta!

tot i que si el text fos meu, hagués aprofundit una mica mes en el buit que sent l'home del forat...

pero de debò que m'ha agradat molt!

ptons

Yas

Quin éxit!! tot just m'acabo d'adonar que només tens tres relats penjats, i quin éxit! Escriu molt bé, bé com a mínim a mi m'agrada. Aquest repte no l'havia llegit i m'ha semblat molt bé. L'única 'crítica' que et podria fer seria: Dona, això de que per ser feliç has de tenir amor ja està molt vist! Però no! Tu ho has sabut portar d'una manera genial, amena, treballada... A més, el títol del relat em sembla boníssim. En fi, un petó!!

Un relat més que bo. Impecable en la forma i fantàstic en el fons. Perquè és ben cert que el protagonista del teu relat és un home feliç, té de tot, no ha de patir per res: feina, situació econòmica estable, coneguts, familiars, però ..... ai! Emocionalment està buit. Li falta aquella part tan important, aquella part que supera totes les altres... l'estimació veritable d'algú, aquella que et permet estimar i ser estimat. Sense aquest sentiment, no hi ha altra cosa que valgui, ni diners, ni salut, ni amics ni coneguts. Evidentment, són importants, en especial la salut, però sense amor, aquest forat que tan encertadament has posat en el títol, és fa un pou negre, fosc i profund.

M'estàs fascinant, amb els teus relats, Uq! Per cert, aprofito per felicitar-te per l'èxit rotund de "Amb les cames separades".... vaja estrena la teva, 41 comentaris en aquest moment! I no m'estranya perquè realment és un altre bon relat que val, molt i molt, la pena.

Un petó, Unaquimera. M'agrada això de poder posar cara a un nom... em va encantar conèixer-te diumenge passat!

Fins la propera.

Ben portat, noia! M'ha agradat com l'has desenvolupat i al final has arribat a fer el gir, el motiu real del relat.

I sí... tens tota la raó: aquest home tenia un bon forat. I ben buit!

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- Em va agradar conèixer-te, ahir. Fins la propera!

... Em sembla que t'has quedat curta amb sosl un forat. L'home aquest està completament ple, de forats; sembla un formatge 'emmental', de tan foradat!
Molt aconseguida la paràbola, de debò.
Salut i rebolica!