Retorn a enlloc

Un relat de: DoctorWho

Em guaitava amb els seus ulls profundament negres i repetia que ella mai no em mentiria. Li hagués volgut dir que aquells mots em sonaven caducs, que estaven fora de lloc, que em parlava en un idioma que ja no era el meu. Que eren paraules que, en aquells moments, jo ni tant sols podia comprendre.
Però no ho vaig fer. Per ella era important dir-me allò, es refermava en la seva personalitat impertorbable i segura davant d'un món que feia segles que trontollava. Per a mi tant sols eren paraules agudes que volien introduir-se dins meu i que em recordaven la sequedat a la que havia arribat, l'agror de la meva vida després de tots aquells viatges.

La única certesa era que no hi havia certeses, i em dissolia en una espiral eterna de la qual mai en podria sortir.

A fora, s'estenia una nova etapa d'angoixes humanes. Tant sols l'havien disfressat lleugerament. No feia falta escarrassar-s'hi massa: noves generacions, la manca de memòria i la ignorància conscient i creixent eren suficients per enganyar-nos de nou.
Però havia viscut prou per adonar-me que, sortosament, aquell cop tot s'acabaria. Estava cansat de la repetició, dels cicles, de consignes i premisses reiterades i de somriures falsos, esperançats i vitals que, en el fons, creien que la vida humana seria eterna.

Els ulls dels nens brillaven, maliciosos. Ells podien esmunyir-se per escletxes ínfimes i respirar un aire diferent. Jo ja no.

Vaig passar-me el dia donant voltes a com dir-li adéu. Deixava una part de mi en aquells ulls foscos com la nit. Poc a poc m'anava esmicolant. En els meus malsons desapareixia, disgregat en petites partícules d'energia en un univers etern que mai es contrauria.
Però em vaig adonar que no calien paraules quan amb les mirades ens havíem llegit la ment.

Els sorolls nocturns omplien les nostres oïdes: el frec de metalls ocults, el gotejar de dipòsits esquerdats, el udols d'alguns animals que havien sobreviscut quan potser s'haguessin estimat més morir.

Aquella nit ens vam fondre per darrer cop. Ella m'havia abraçat amb aquells braços llargs, prims i torrats pel Sol fins fer-me mal, i havia gemegat i ... m'havia mentit. Sabia que jo ho havia notat però era precisament el què jo necessitava en aquells moments. Les mentides em refermaven la meva personalitat, em donaven forces per marxar d'aquell lloc que m'ofegava. Les paraules certes m'haurien encadenat falsament fins a destruir-nos. Es va aixecar subtilment del meu costat i vaig poder veure per darrer cop el seu cos nu, làngid, eteri i extremament bell.
Però aquella nit no podia entretenir-me. Uns segons més haurien estat fatals. Havia de marxar i els dos ho sabíem. Tant sols seria un bonic record que perduraria mentre fossim vius.

La nit era freda i el cel nuvolat havia esborrat els estels. Vaig destorbar el silenci amb les meves passes sobre l'asfalt moll, petjades solitàries i àgils cap a un nou destí per descobrir. Feia molt fred, i em vaig embolicar la bufanda al coll.



Comentaris

  • Impressionant...[Ofensiu]
    Puça | 20-05-2006 | Valoració: 10

    dur, colpidor, amarg però realment un relat genial...

    on vas, d'on vens? qui sap... potser en un altre relat sabrem més.

    "Els ulls dels nens brillaven, maliciosos. Ells podien esmunyir-se per escletxes ínfimes i respirar un aire diferent. Jo ja no. " (genial)

    Petons de puça

  • un relat...[Ofensiu]
    Capdelin | 22-07-2005 | Valoració: 10

    en aparent abstracció, intemporal sembla, amb una boirina d'intriga psicològica, però... dur, colpidor... escrit amb serenor, però toca fort i no et deixa indiferent...
    escrit amb una correcció escandalosa, bell i sobretot amb un pensament original i poètic:
    "els nens podien esmunyir-se per escletxes ínfimes i respirar un aire diferent" (boníssim)
    "les mentides em refermaven la meva personalitat i em donaven forces per marxar d'aquell lloc" (bestial)
    avui t'he conegut i et seguiré llegint...
    gràcies pels teus comentaris tant generosos i comprensius...
    una abraçada!

  • Misteriós[Ofensiu]
    boigboig | 11-07-2005 | Valoració: 9

    Un relat misteriós. D'on bé el protagonista? On va? Perqué marxa?
    Sembla que sigui algú que no vol compromisos, rodamón perdut que només cerca, sense trobar... Ella li dòna molt, però ell no vol res. Desenganyat del món. Quina tristesa.....
    Potser estic una mica BOIG però no creus que no es pot fuguir sempre? S'atrevirà a fugir del fugir sempre?
    El relat molt bé. Una mica confús, potser és el que busques. El ritme adecuat. El llenguatge ric. Algunes frases tòpiques de més, potser......
    Au, va, penja més coses!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de DoctorWho

DoctorWho

5 Relats

20 Comentaris

7791 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
L'any que vaig néixer li van donar el premi Nobel a P. Neruda i em van dir que la meva missió era viatjar a traves del temps.

"Mor lentament qui no viatja, qui no llegeix, qui no escolta música, qui no troba gràcia en si mateix"

La màquina que em van donar no era massa sofisticada però em portava a móns virtuals meravellosos.

"Mor qui no arrisca allò cert per l'incert per anar rera un somni"

Fa uns anys, amb l'aparició d'internet, vam patir uns moments de crisi perquè algú va dir que potser els vitjants del temps despareixerien en desaparéixer les nostres màquines.

"Mor lentament, qui abandona un projecte abans d'iniciar-lo, no preguntant sobre un assumpte que desconeix..."

Esta clar que tots anaven errats: amb aquest nou format encara es pot viatjar a distàncies molt més llunyanes.

"... estar viu exigeix sempre un esforç més gran que el simple fet de respirar"