Retinc l'esperit del teu penis

Així ho va escriure i així ho vaig llegir. Aquella dona en temps d'enyor i de celibat. Un celibat de més de vint anys.
Es dutxava cada matí, encara que fes fred. Si no, el fred era pitjor, per més que els llençols de franel·la, una col·lecció de mantes i una vànova peluda haguessin desfet qualsevol iceberg.
S'arreglava, s'havia d'estimar, obligar-se a fer goig. Havia descobert que era presumida i quan escombrava l'escala pensava posar-se un llacet al coll o als cabells i fer de rateta endreçadeta i casolaneta i si pogués trobar un dineret...no, no era un dineret el que li calia, per més que sempre anés bé.
Esmorzava sanament per mania. El fumar ho contrarrestava. Es liava unes quantes cigarretes cada dia. Aquells canalonets, explicava rient. I li venia al cap quan a l'Àfrica havia vist tanta quitxalla despullada i els nens amb la pirulina fosca i simpàtica. Ella que s'havia patejat mig continent...feia tant. Amb quatre xavos i l'aventura, el que realment propulsava, el que tenia valor.
Un parell de gotets de licor diaris també ajudaven. Escalfaven les cèl·lules reals i les imaginàries i allò era molt.

Havia ballat la vida i encara volia seguir dansant, tot i que el cos feia figa, invariablement. Un caràcter ferm o dèbil a trams cada vegada més constants i els anys esvaint-se com el fum del tabac, enrarint el cervell, evasió necessària.

Sempre que havia estimat havia estat amb una passió electritzant, amb una sexualitat extrema, però inaudita. Consumia hores de gaudi, practicava un kamasutra particular. Cada home de la seva vida la recordaria des de l'ànima i amb una erecció impactant. S'havia entregat, havia deixat un pòsit potent. En derivaven somriures en dolorosa melangia del fet i irrecuperable, si no és amb el record.

El record. Li havia quedat -i això no es podia escollir- el d'un home en l'edat madura, quan ella tenia trenta-cinc anys i ell cinquanta-nou. S'havien conegut d'una manera tan convencional com era anant a comprar el pa el dissabte al matí. Barra integral, tots dos. D'aquí un cafè. I l'atracció irresistible. I una mena d'amor, perquè cap és igual, va dir.

Ell, però, era un passavolant, no niava enlloc. Si es lligava moria lentament. El tedi domèstic el feria. Eren pors. No va trigar en buscar un familiar a la Guayana per anar-lo a visitar. Ella s'ho va creure de la manera que tocava creure-s'ho, pactes subtils i malparits. Ho entenia.

Sabia donar-ho tot, ell. Massa. Va marxar, decidit, amb les seves indecisions-dubtesofegaires i un establir-se lluny, imaginant que era el seu desig de no tenir responsabilitats ni obligacions. Allà on anava moriria devorat per un cocodril. El destí l'empenyia i l'ajudava sense lluitar.

Ella va sentir la mort de l'home. Una sacsejada punyent en la nit, un orgasme estroncat.

No entenia res. NI la jubilació que aviat tindria i que la gastaria explicant experiències a qui la volgués escoltar. Algun locutor de ràdio descobridor de personatges potser la trobaria com a mascota exòtica que es desfoga per a tafaners d'orelles dúmbiques. I vinga masturbades sanes i gratuïtes escoltant tanta canya i tan ben feta. Música de fons d'assortiment de gemecs i èxit assegurat, el poder de la suggestió afegit al de l'energia de la contaire amb les calces molles i el forat desocupat.

Retinc l'esperit del teu penis. Aquests mots no els usaria en cap emissió. Me'ls va fer saber a mi. Confidències de veïnes estenent al terrat a l'hora calenta. Li ho vaig fer escriure mentre una bugada s'assecava. Ho feia en un foli tenyit amb te -que fa antic i misteriós, va afegir i sí, una miqueta se li anava l'olla, deliciosament- i amb una ploma estilogràfica regal d'un tal que tal i qual -uf, el seu relatar excitava- va vomitar mots i més mots.

Rellegeixo el seu text amb obsessió com si li volgués prendre, l'enveja se m'ha corsecat i una admiració m'omple entenent la seva plenitud:

"Retinc l'esperit del teu penis, estimat.
El baix ventre el crida, mentre el meu conducte més vital batega, però no desesperat.
Hi és, fantasma contundent i plaent, servil i dador.
Hi és, el puc refer amb una mena de màgia de recreació del tacte, sense cap element substitutori, no, no em cal.
M'acarona el meu ser més primari, més autèntic.
Sento el refrec, l'envestida dura i la tendre, l'esquitx i l'escalf.
El menjo amb la boca oberta i sé que hi és.
El marejo i el porquejo amb un vici poètic.
El desgasto i me'l quedo.
Retinc el 'tu' de tot i tant en aquesta essència ancestral i pura.
Et retinc amb tot el que comporta:
tot el teu ser i com ets, que m'impregna i m'afecta.
Prenyada de tu i sense mai parir-te."