Retalls (Improvisacions)

Un relat de: deòmises

-
I

El tempteig del piano em desperta
L'ànima deserta mentre visc de nou
Enmig de l'enrenou constant, etern
Amb l'infern de l'eixordador xiuxiueig.

II

I el cementiri cada cop és més proper,
Com l'ombra que s'arrapa al saltador
Quan veu que el terra s'acosta mica en mica.

I l'esborrany de tota acció dirà que replica
La definitiva per a imposar el seu dolor
Com si l'existència de Déu fos el primer...

III

I sabem que les paraules només poden pronunciar-se
Una sola vegada si les oïdes no volen escoltar-nos,
I sabrem que el món ens empara quan creguem
Que la salvació només pertany als escollits.

Dorm, astre de la matinada, on la llum s'avesi
A ser cega, on el temps sigui una penyora del passat:
Sabrem quan plora la tristesa si som sords una vegada més?

IV

I coneixeré l'anunci de la teva mort
Com si dins meu morís quelcom de personal,
Com si les teves paraules omplissin
Cada racó de la meva solitud eterna.

I coneixeré el teu nou nom, fèmina
Ambulant entre els dits de la brisa,
I et recordaré amb la perpetuïtat que no acaba...

V

I els llavis de la mar m'amaren amb el seu onatge
Perpetu, endins, ben endins, com si la sina
Pugués omplir-se d'eternitat mentre el viatge
Cap al morfeic bagul dels records que endevina
Nous mons per a descobrir enllà de l'horitzó.
Somnia, poeta, que trobes la inspiració entre la foscor...

VI

I l'insomni és l'única arma que em separa de la realitat,
I no calmo ni l'espera ni el dolor del silenci
I tot esdevé ombra i esbós d'un mateix
I lluito sense forces i escampo pertot arreu
Les despulles d'un cos desconegut que em pertany
I dormo despert i somnio que somnio sense saber
Quina nit serà la darrera per a veure la lluna

VII

I sabrem que el teu esperit forma part de l'onatge,
Que modeles amb els teus dits aquella platja
Que ha quedat deserta un cop que els somnis han acabat?

I sabrem que la llibertat és el preu més elevat que paga
Qui obre el seu cor a les paraules alienes i en fan llaga
Amb la daga de la crueltat? I sabrem que ets soledat?

VIII

Traspuo les hores i les faig meves per sempre,
Les cuso als meus vestits, que s'esfilagarsen
Cada com que intento refer el camí errat.

Vindrà algú amb mi? Tinc por, l'ànima poruga
Tem els moviments que duen a la llum, a les boques
Que amb zitzània enverinen fins i tot els mots més purs,
Que mosseguen i apedreguen el cristall de l'ànim,
La carn més tendra, i en fan trencadissa i menudalla...

Comentaris

  • Constant[Ofensiu]
    Jimbielard | 22-05-2008

    no faré cap valoració de les teves "improvisacions" ja saps que en penso del que fas, no descubrirem res de nou.. . només una pregunta:

    Quan em demanes per canviar la pintura del CRIT per posar-hi el logo de l´empresa del meu pare? N´estic segur que demanis el que demanis no hi haruà publicitat més eficient que aquesta!!


    Una abraçada amic meu!!

  • perdó...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 22-05-2008

    he fet alguna errada en l'escriptura, però no passa res, oi? és aquest teclat diminut que faig servir, i que no deixa escriure ràpid...

    Una abraçada.

    Ferran

  • quan em pensava...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 22-05-2008 | Valoració: 10

    que havies assolit un nivell més que alt de poesia, em surts amb que encara et queden més nivells per superar. Perquè aixó és el que ens dius amb aquest "retalls", de malnom; improvisacions. Doncs no ens deixis sense les teves improvisacions, segueis escribint, que naltros volem seguir gaudint dels teus poemes.

    Jo no sóc crític de poesia, ni en sé gaire de fer-ho. No s´ñoc ni poeta, sols faig allò que en dic, transcriure ideas, pensaments, i no sé si son bons o no, em dius que sí, però quan veig els teus treballs... no sé criticar-los, perquè no sé criticar allò que m'agrada, em quedo amb el ritme, que jo he intuït trepidant, dels teus mots.

  • F. Arnau | 18-05-2008 | Valoració: 10

    Amic!
    Trobe aquest retalls força bons. Crec que les improvisacions que surten al moment i, sense cap abillament "a posteriori", són l'essència del fet poètic. Ho dic per la meua experiència personal, i fas molt bé en anar recopilant tot aquest material per fer-nos gaudir a tots aquells que ens agrada la teua Poesia (crec que en som molts...).
    Salut!
    FRANCESC

    PS M'agradaria que m'aclarares (si vols) aixó que diu la gypsy al Fòrum de la teua feina i de Premià...
    ACÍ

  • deomises[Ofensiu]
    gypsy | 18-05-2008

    davant d'això no sé què dir-te.
    Només que tu ets la poesia en la carn d'un home.

    Quin miracle, quina estranyesa en resta endins, la bellesa que fuig, copsada al vol.

    !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    (amb poemes com aquests, em costa d'entendre com hi ha persones que no els agradi la poesia. Ho entenc, però he de canviar el xip per fer-ho).

    gràcies, gràcies

  • Estil i força...[Ofensiu]
    Epicuri | 17-05-2008

    Trobo que tenen les teves" improvisacions" Deo. Llegeixo a sac les lletres de la plana d'RC i Sempre aturo els ulls, als teus poemes(els ulls del cor, vull dir)

    ¿I quan l'ombra COINCIDEIX, de ple, amb el saltador; llavors¿¿¿¿QUE????....

    (EL CRIT).

    Com els nens que gaudeixen les les cosses "de sempre" les repeticions. M'agrada retrovar de nou la pintura "de sempre" (el crit).

    Em quedo amb allò de que ,hi pot haver vida...ABANS de la mort.
    a rellegir, Deo!

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306002 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978