Ressona el silenci

Un relat de: Montseblanc
L’Antonieta aparta una mica la cortina estampada de roses blanques, esgrogueïdes més pel pes del temps que no pas pel sol, i observa.
Qui ho havia de dir? Tant demanar que l’ajuntament fes alguna cosa amb les onades de turistes que envaïen Ciutat Vella i ara la visió del carrer desert li fa posar la pell de gallina.
Disset d’abril, ja passa d’un mes de confinament i la cosa va encara per llarg. Al menys per l’Antonieta, que ja té seixanta-nou anys i està en el grup de més risc.
Al seu piset del carrer del Duc hi està tranquil•la, encara que sola. El seu home va morir fa tres anys i el seu únic fill viu a Paris. La seva trucada vespertina és el millor moment del dia. L’Antonieta es prou destre per fer anar un ordinador portàtil que li van passar els reis fa cinc anys. S’entretén, amb el facebook, amb el grup de relats en català, llegint el diari...
Però de tant en tant ha de sortir a comprar menjar. Són els pitjors dies. Totes les botigues del barri són tancades, ha d’anar al Carrefour de La Rambla. Sense els turistes ni els comerços, el barri es com si fos un decorat de cartró pedra.
El dia abans de sortir, com a molt un cop a la setmana, l’Antonieta ja posa a punt la mascareta, els guants, la targeta de crèdit, la llista, el mòbil i el carro (que després haurà de pujar a un segon sense ascensor).
Torna a posar la cortina al seu lloc, no ha vist ningú. Sembla que el dia és gris però no s’arriba a veure el cel des de la seva cambra.
Va, sospira, es posa la jaqueta. Obra la porta i la tanca per fora. El mecanisme del pany fa un soroll metàl•lic que ressona al replà.
Baixa les escales a poc a poc, li fa mal el maluc esquerra. No se sent ningú. És que no hi viu ningú més en tot el bloc de dotze vivendes més els baixos. Tot són pisos turístics, legals o no. L’Antonieta encara recorda quan es va casar i van venir a viure a casa del seu home, aquí, amb els sogres. Llavors tots els pisos estaven habitats per famílies “normals”. Com han canviat les coses... Als baixos ara hi ha una botiga de queviures d’un noi pakistanès i un taller de tatuatges. Closos tots dos i mira que li hagués anat bé la botigueta de queviures per aquests dies. Però sense clients el noi la va tancar des del primer dia de l’estat d’alarma. L’escala fa olor de resclosit, de pols vella, de vides que passen i no s’aturen. Ella fa saltar el carro d’un esglaó a l’altre i la soledat s’escampa amb cada gemec de les rodes.
Surt al carrer. Més silenci. El Gòtic sense guiris fa por. Ni veus en vint idiomes diferents, ni motors de cotxes. Tot tancat i barrat. Ni prostitutes, ni pidolaires. Camina ràpid. Els murs antics i ennegrits, els carrerons estrets, li fan l’efecte que ha viatjat en el temps, segles enrere. És curiós però al carrer també fa olor de resclosit i han marxat les ferums de vòmits i pixarades. Només roman un aire antic, que porta anys i anys surant però que ara ho fa tot sol, l’alè de la ciutat torna a voltar, fregant-se juganer amb les parets, retrobant-se amb la història.
Li sembla sentir unes rialles. Es gira i veu al final del carrer un grup de quatre o cinc adolescents. Accelera el pas. Ells comencen a córrer cap a ella. Arriba a La Rambla, travessa i es posa a la cua del supermercat, acalorada, deixant uns dos metres de distància amb qui la precedeix. És gira i no veu ningú més, tant de bo aquells nanos no l’estiguin esperant quan torni. Comencen a caure gotes, poca cosa. A La Rambla encara s’hi veu algú, passejant el gos, fent la compra. L’Antonieta es treu les ulleres perquè no se li esquitxin i les guarda a la borsa que porta creuada sobre el pit. Se li condensa l’alè sota la mascareta i ja té els guants enganxats a les mans per la suor. Pensa que no ha d’omplir massa el carro sinó serà un suplici pujar-lo per les escales. Sobre el seu cap, els plataners ja treuen les fulles noves, d’un verd rutilant.

Comentaris

  • Gràcies...Montseblanc[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-05-2020

    Gràcies Montseblanc, pel teu amable comentari i per les teues paraules: Erotisme dolç i delicat, per al meu poema. Me n'alegre de que t'haja agradat.
    Una abraçada.
    PERLA DE VELLUT

  • L'Antonieta[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-05-2020 | Valoració: 10

    Molt bona descripció de l'ambient de la Rambla de Barcelona, i les peripècies de l'Antonieta que són molt vives en les circumstàncies del confinament, que portem per aquests dies, per la conseqüència de la pandèmia pel covi19.
    Salutacions. PERLA DE VELLUT

  • Foscor i esperança[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-05-2020

    Està molt ben descrit un ambient que sona a opressiu, una Barcelona insòlita, una aire com de Badle runner, que diu el gran Kefas. Més que la història en ella mateixa m'agrada la descripció de l'ambient.
    Tot això desapareix amb la frase final, un indici d'esperança.

  • I SI DURÉS MÉS?[Ofensiu]
    Ravegal | 01-05-2020

    Com esmola la imaginació el confinament. Si durés més gaudiríem de més relats.
    Anant al text. És la fotografia que, amb enfocaments diferents, veiem tots cada dia. Més que el que diu, és grat el com ho diu. I em repeteixo amb el comentari precedent. Aquestes frases tant ben trobades que deixes anar de tant en tant, però sovint, són un regal pels sentiments.

  • Tots som Antonieta[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 01-05-2020

    Aquest relat és un mirall a Ciutat Vella de Barcelona. I ben actual, desgraciadament. L'he acabat de llegir amb un nus a l'estómac. Cada frase curta (que potents que són les teves frases curtes, Montseblanc!) és un cop de puny al lector, que el desvetlla a una realitat colpidora. La vida dóna moltes voltes, tots podem trobar-nos com l'Antonieta. Si mai arriba el cas, els textos de Montseblanc ens faran de vincle entre tots els que la llegim, i això ens farà més forts, no en tingueu cap dubte.
    Agraït de nou!

  • Blade Runner[Ofensiu]
    kefas | 30-04-2020

    Dibuix en blanc i negre d'un present ombrívol i plujós. Només hi falten els policies que identifiquen el personal per retornar a la reserva  els androids que se'n han escapat. Encara no han rebut ordres de retirar-los definitivament. La demanda de víctimes és alta. Els malfactors no minven.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: