Cercador
RES
Un relat de: Ravegal- Compartir:
RES
El mar està en calma. La sorra, blanca. L’aire està quiet. El cel és blau. A l’horitzó, una lluïssor groga. L’esperit, temorós.
Lentament unes barques fan via de tornada a la platja. A poc a poc, apareixen al mar unes línies blanques formades per gotes d’aigua enjogassades amb suaus alens d’aire. Les blanques crestes d’aigua es van corbant, encrespant-se, fins formar una munió de cercles concèntrics. La intensitat de l’aire creix. La sorra voleia arremolinada cap al mar. Les refinades crestes blanques ja s’han esvaït. Ara, el mar s’aixeca i s’enfonsa formant muntanyes i valls de naturalesa líquida que comencen a girar fent un remolí. El cel es torna gris, gris més fosc, s’ennegreix, el lluent horitzó s’ha esvaït. El vent, aïrat, ha llevat tota la sorra de la platja, ja no hi ha platja, no en queda res, només és un res.
El remolí cada vegada gira amb més intensitat formant un buit en el seu centre. Les anelles d’aigua es van estrenyent fins ser xuclades, ara una, ara una altra. El vòrtex va buidant el mar. El cel, ja d’un negre espès, es va corbant enganxat a la línia de l’horitzó que va cedint.
El mar s’ha buidat, ja no hi és. Tampoc hi és. Sobre el que era el fons marí queden moribunds, boquejant, tots essers que hi van néixer, que hi vivien i que hi havien de morir, i les restes dels naufragis de tota la història, la passada i la d’avui. Demà no n’hi haurà. El vent cada vegada més valent tot ho esmicola, tot s’ho emporta, tot. Ja no hi ha platja, ja no hi ha mar. Ja no hi ha res.
El vent regolfa - a qui li toca ara - brama. I tornant-se enganxós es refrega sota un cel negre, que ha quedat corbat i suspès, esgarrinxant-lo i esfilagarsant-lo fins que, de sobte, es trenca en miríades de bocins que en caure es tornen ratpenats que follament es devoren els uns als altres mentre el vent s’empassa el borrissol que va caient com pluja fina.
El vent ho trastocat tot, ho anorreat tot. Cansat, ja no batalla, ja no empenta, ja no juga. El vent, fet de no res, s’embolica i es torna res. No queda res. Res de res.
Només l’últim ratpenat. Exhaust, ferit i ensangonat, foll, negre. No sé com ha entrat però hi és, a dins del pit.
El mar està en calma. La sorra, blanca. L’aire està quiet. El cel és blau. A l’horitzó, una lluïssor groga. L’esperit, temorós.
Lentament unes barques fan via de tornada a la platja. A poc a poc, apareixen al mar unes línies blanques formades per gotes d’aigua enjogassades amb suaus alens d’aire. Les blanques crestes d’aigua es van corbant, encrespant-se, fins formar una munió de cercles concèntrics. La intensitat de l’aire creix. La sorra voleia arremolinada cap al mar. Les refinades crestes blanques ja s’han esvaït. Ara, el mar s’aixeca i s’enfonsa formant muntanyes i valls de naturalesa líquida que comencen a girar fent un remolí. El cel es torna gris, gris més fosc, s’ennegreix, el lluent horitzó s’ha esvaït. El vent, aïrat, ha llevat tota la sorra de la platja, ja no hi ha platja, no en queda res, només és un res.
El remolí cada vegada gira amb més intensitat formant un buit en el seu centre. Les anelles d’aigua es van estrenyent fins ser xuclades, ara una, ara una altra. El vòrtex va buidant el mar. El cel, ja d’un negre espès, es va corbant enganxat a la línia de l’horitzó que va cedint.
El mar s’ha buidat, ja no hi és. Tampoc hi és. Sobre el que era el fons marí queden moribunds, boquejant, tots essers que hi van néixer, que hi vivien i que hi havien de morir, i les restes dels naufragis de tota la història, la passada i la d’avui. Demà no n’hi haurà. El vent cada vegada més valent tot ho esmicola, tot s’ho emporta, tot. Ja no hi ha platja, ja no hi ha mar. Ja no hi ha res.
El vent regolfa - a qui li toca ara - brama. I tornant-se enganxós es refrega sota un cel negre, que ha quedat corbat i suspès, esgarrinxant-lo i esfilagarsant-lo fins que, de sobte, es trenca en miríades de bocins que en caure es tornen ratpenats que follament es devoren els uns als altres mentre el vent s’empassa el borrissol que va caient com pluja fina.
El vent ho trastocat tot, ho anorreat tot. Cansat, ja no batalla, ja no empenta, ja no juga. El vent, fet de no res, s’embolica i es torna res. No queda res. Res de res.
Només l’últim ratpenat. Exhaust, ferit i ensangonat, foll, negre. No sé com ha entrat però hi és, a dins del pit.
Comentaris
-
Tot[Ofensiu]Montseblanc | 29-12-2019
Ostres, escrius molt bé. He acabat la lectura d’aquest relat gairebé ofegant-me, com si el maleït vent m’hagués xuclat l’alè, com si jo mateixa tingués el ratpenat aquí dins el pit. Una descripció perfecte de com comença una turmenta i es desenvolupa. Només que aquí arriba a l’extrem, per deixar el no res... Només aquesta sensació d’ofec... Un atac d’angoixa...
T’haig d’anar llegint...
-
Breu[Ofensiu]El poeta | 23-11-2019 | Valoració: 6
Un paissatge i un escenari apocalíptic, on tot deixapareix i sols queda l´empenta de la mort...Tot plegat, dóna la sensació de la caducitat de la vida i de les coses.