Res no importa

No puc parlar. No és que no tingui paraules, és que no les puc expressar. No cal. Cada petó me'l robes amb ansietat, com un addicte que necessita la seva dosi per calmar la set, el dolor. Els pensaments es confonen com si el meu cervell es negués a deixar-me ser racional. La seda de les teves mans estreny el meu coll, envermellit de bogeria, un gemec agònic, un interrogant efímer, subtil. Els pits esquerdats, els mugrons caiguts i erectes, la realitat s'avergonyeix d'aquest desig que arriba amb tan de retard. El ventre buit recorda tots els nens que no va engendrar en aquelles hores en que mai no era massa tard i el destí esperava a cada cantonada. Buit. Ara cada segon pot ser el darrer i l'amor no és res més que una paraula. Amor. Camino pel desert del desig i m'ofego a cada passa, però segueixo caminant, no sé fer-ho de cap altra manera. Em mossego la llengua i sento l'escalfor profunda. M'empasso l'ànima amb cada batzegada del cor que cavalca desbocat. La veritat, no sé que vol dir aquesta mentida, però la visc vívidament. Em nego a obrir els ulls però el clímax m'obliga. No m'agrada el que veig, per això no m'ho crec. Tanco els ulls i tot torna a ser real. Quan desperti, potser, tingui forces per aixecar-me i enfrontar-me al món de nou. Ara mateix només necessito dormir. Viure és relatiu. Valorem massa les coses fútils de la vida. Estem cecs i creiem veure-ho tot. Res no importa.