RES ÉS EL QUE SEMBLA

Vespreja i un plugim persistent ha començat a mullar el terra de la placeta. No sembla molestar a la parelleta d´adolescents que, asseguts en un banc, més enllà, a l’entrada del parc, es fan carantoines.
En els darrers dies ha arribat el fred; es nota perquè els pocs vianants que es veuen, caminen apressats. No sembla pas incomodar ni als joves amants del banc ni tampoc a les dues noies que, en sentit contrari passegen el seu gos. Van abrigades, això sí, amb xandalls i gorres. De les gorres se`ls hi escapen alguns rinxols. L’una és rossa i l’altra morena, talment com els seus gossos que són a punt de trobar-se. Ambdós han triat el mateix fanal per deixar-hi les seves petjades i quelcom més.
Mentre, ha enfosquit; l’enllumenat del parc s’ha encès i s’expandeix entre la foscor tot reflectint-se en els petits bassals d’aigua que el xim-xim ha anat formant.
Les corretges dels cans s`han entrecreuat i a causa de l’embolic les noies han topat. El xoc es perllonga; forcegen sense separar-se fins que sona un tret, s’escolen i cauen.
Damunt la vorera l’aigua dels bassals es tenyeix de roig.
En el sól humitejat han anat a raure els dos cossos, dues perruques, una navalla una pistola. Més tard se les endugué una ambulància.
Els informatius del vespre parlarien de la detenció d’un perillós acusador a càrrec d’un agent que resultà ferit greument, per bé que no es tem per la seva vida.
Certament, res és el que sembla. Els gossos, però, eren reals.