Res a fer

Conec alguna persona que es pot sentir identificada amb el teu relat... Tot és respectable, però costa d'entendre... Potser sí que, com la protagonista, han descobert l'art de l'avorriment.
Fins aviat, Marta!

la gent denomina la vida sense "motivació" o sentit... Perdre l'interès per viure...

podríem muntar una cita a cegues entre el meu marc i la teva protagonista...
jo , bromes a part, crec que a vegades és bo sentir avorriment, doncs et fa sentir neguit i et mou a buscar alguna cosa que t'activi però viu en un estat continu de desídia ja és preocupant, crec...
en fi, salutacions marta i no t'avorreixis !!!
joan

m'ha agradat molt aquesta dissertació sobre l'avorriment. Realment, s'avorreix aquesta dona? O potser viu els seus minuts en una altra realitat, en un lloc on només hi pot entrar ella amb l'imaginació? Potser el que ella anomena "avorriment" no és el mateix que els altres pensen? No sé. Jo sovint estic perduda al meu món, ple de goig i sovint més amable que la "vida". Si això és bo o dolent, suposo que depèn, com tantes altres coses. Si aquesta protagonista teva, però, fa passar el temps, lineal, i bla, diguéssim en estat alfa, potser té més natura d'herbívor, o de tortuga en hibernació. La qual cosa tampoc em sembla malament, ni de bon tros;-)) m'agrada molt llegir-te.

a

Cada vegada m'adono més d'aquesta mena de persones. Deuen tenir una herència, algunes connexions neruronals, alguna cosa que fa que l'existència no la gaudeixin. No estem adins seu per ser ells i entendre-ho, és clar, no podem criticar-los, sobretot si secretament- o no tan secretament- notes que pateixen. Són homes i dones -més homes- i no tenen aquella energia del fer, de l'aventurar-se, de voler ser. Potser, alguns han estat i estan acostumats a ser servits i el problema està també en qui els serveix i en com marcar-los uns límits perquè prenguin la responsabilitat i el gaudi de la pròpia vida amb tot el que comporta:esforç, lluita, perserverància, acceptació i no resignació...Parlo d'una variació, potser, d'aquests espècimens, els típcs solterons/ones. No parlo de gent invàlida física o mentalment i que també, en la societat actual, es busca que s'activin i visquin dins les seves limitacions. Rotllos apart, escrius molt bé, Marta!