Rere el dia i la nit

Un relat de: Benjamí Batlle Pestaña
Mentre avança cap a la porta comprova que del món només n’ha canviat l’hora. Va tranquil·la. De fet, fins i tot la provisió de temps de què gaudeix és totalment inhabitual i contrasta amb la intranquil·litat amb què acostuma a dotar les primeres passes de cada matí.

Adorm el mòbil i es mira: sota la gavardina semillarga, camisa blanca amb una fina tira negra que ressegueix els plecs dels canells i el coll anglès. Suau, gairebé mussolina, li escau tan estèticament com se li adapta al cos; la camisa perfecta, l'estrella del rock de l'armari que, cada cop que se la posa, fa vibrar el mirall sense importar gaire de què s'acompanya. Avui toca en conjunt i al baix s'hi posa els pantalons cigarette negres que a vegades li fan la guitza, però que arrodoneixen una composició personal, entre una cosa i l’altra, enquadrada entre el barret d’ala ampla i les sabates alçades de talons incipients.

El llarg mirall, en resum, li retorna una imatge molt encertada i només discrepant en el cabell, heterodox, que no ha considerat oportú oferir-li una excepcional treva en un dia com avui. En tot cas no és res insalvable: un parell o tres de pentinades, barret degudament reposat i llesta, es sent preparada per tractar el dia. Pren el pom de la porta, s’omple els pulmons, baixa el pom i sospira.

Sospira, barret en mà, en tancar la porta. La clau a l'altra mà, la dreta, s'encaixa dins la tancadura i gira per segellar el dia que ja s'acaba fora de les parets de l'estudi. Es desprèn de les restes d'aire retingut, rebullida per una jornada que, per bé que ha estat físicament fatigant, més ho ha estat en el terreny emocional per la lluita que cada dia li cal per mantenir-se davant dels ulls aliens.

Admira la Matilde, sempre despreocupada, independent de tot, de cap lligam que li condicioni els dies. Bé, almenys ella no li coneix, no sap si té parella, un germà problemàtic,... Almenys ella no ho deixa veure i sembla que la seva fortalesa és l'autonomia amb què llisquen els seus ulls, la seva roba desconsideradament escollida, el gest indeliberat.

El barret mig nyaufat sobre la tauleta i la gavardina sobre els llençols; botons avall. El primer botó no vol passar pel forat, no ho vol, i li cal entretenir-s’hi delicadament perquè, avui, ja en té prou de sapastreries. El dia, matusser, ha arrencat amb l'ajornament de la reunió amb en Robert. El cap del departament de Metodologia de les Ciències Socials, Robert Solsona, l'havia citada al seu despatx per acabar de parlar sobre les qüestions de contingut de la beca de Màster a què optava per al curs vinent.

Els tres darrers dies, des de divendres tarda fins ahir, els ha passat preparant-se: imaginant la trobada, esquematitzant informació, calculant les respostes i assajant, un cop i un altre, i un altre,… incomptables cops, el to. El to de la seva veu, el to dels seus plantejaments, el to de la seva projecció, el to com havia de presentar-se davant la possibilitat. D’aquí i d’allà esgratinyant i acumulant confiança: dels esquemes, de les amistats, de lectures gastades que reforçaven la seva autoestima… I si bé tot això havia funcionat i s’ha llevat confiada i descansada, catorze hores després del missatge, una hora després de la reassignació i a tretze de la nova hora proposada, ara, s’ha esvanit tota seguretat guanyada. Ja no es sent els arguments.

Segurament sí, al Solsona se li deu haver presentat alguna dificultat per la qual, de conèixer-la, ella mateixa justificaria sobradament un canvi de plans necessari... però fer-ho d’aquesta manera, tan, tan, de sobte i amb un missatge tan escarit, d’una frase freda fredíssima, li dol.

Desperta el mòbil i rellegeix el correu amb què li ha reassignat la reunió mentre desfà el tercer botó . Escàs, buit de compromís, llunyà, reblant el mateix clau.

La resta del dia ha marxat normalment: treballs feixucs durant el mati, tupper en mà al migdia, treballs avorrívols durant la tarda, les compres d’emergència al vespre i dolor lumbar pujant les escales del final de dia. Només els ulls desperts de l’Isaac li esbandeix la mirada i descarrega el rostre. No hi ha parlat mai gaire, però tanmateix tot el que pot veure-li o dir-ne li plau. La mirada i el somriure, la confiança, la facilitat, l’entesa, zen, zen, respiració suau, perfum profund. Precís com l’ombra d’uns dits llevant l’ombra d’un pèl desprès.

Al cedir l’últim botó de la camisa se la treu i la jaqueix sobre la cadira, que queda pengim-penjam amb el coll aquí i una mànega allà mentre l’altra balandreja a ran de terra. Els pantalons cigarette també, fora, i tot pes de roba, amb el desgast acumulat, també, tot, i un cop nua tanca la finestra i llisca la cortina de peça única, d’esquerra a dreta.

Té un moment de dubte: l’ordinador, el sopar, la roba bruta, trucar a casa, la compra sobre la taula, les gestions del departament i els missatges per contestar. Es decanta per anar al vàter a fer pipi, i mentrestant, asseguda a la tassa, memora la conversa que ha acompanyat el dinar. Una desconeguda vinguda amb elles de mà de la Matilde que venia de no se sap ben bé d’on però que era de l’Uruguai. Tu en saps res, de l’Uruguai? Doncs ella sortia d’allà. Segons ella, mitjons curts color rosa, hom podia viure desacomplexadament sense compromisos ni lligams. Segons la seva experiència, roba desaparellada i tall ☮ a la cabellera, podia viure sense preveure i sense dotació econòmica concreta. Com un subratllador de color blanc.

Duia la roba desgastada, els ulls trapelles i la carn magra. En canvi era tan abundant en desimboltura i espontaneïtat, que fa pensar a l’Amèlia -i envejar, fins i tot- en la contraposició absoluta d’essències, entre les raons que ella es presenta i les que la noia oriental els vindicava.

Es veu a ella mateixa atrapada en el reflex d’aquells mitjons curts de color rosa... quina incertesa l’assalta?

Del dia a la nit només hi va un minut, però tot d’una l’Amèlia perd les referències i es troba confosa, no sabria dir-nos on situa ella aquest minut perdut ni tampoc on el situen els altres. En realitat mai ho ha sabut, se n’adona, i pensa que segurament és una d’aquelles coses que hauria de saber per ser una persona de profit, una d’aquelles coses que segurament pocs saben, però que els que en saben ho saben quan ho han de saber.

Quan se n’adona, ha acabat de fer pipí i es troba que ha perdut l’oremus divagant entre la cançó i els pensaments

Ara és hora de fer el sopar i atendre les restes del dia que encara la reclamen, i, en canvi, la nit no fa més que començar. Per què ignorar-la, per què deixar-la injustament en blanc? Per què mai té temps per dedicar-se a les hores anatematitzades que resten prohibides de vida? Per què les hores ennoblides són farcides de protocol?

Alhora que es pregunta respon els missatges i encén l’ordinador per entrar a la intranet del departament mentre esbufega una respiració de serrells pesucs.

De fons, ja al llit, intenta reprendre el fil, però la fatiga i els veïns no la deixen dormir. De fons, de l’altra banda de la paret, canten en una llengua diferent que intenta i no arriba a comprendre, i li sap greu perquè ja és al llit i no sap si val la pena llevar-se per apuntar les poques paraules que li sembla copsar.

“...detràs la nuèit
L’orient penèca
Lo matin per ailà s’i pèrd
Fòra mentida
Falsa aparéncia
Lo temps desliura cada sens...”

Comentaris

  • Felicitats[Ofensiu]
    SebastiàCot | 17-07-2019

    En primer lloc, felicitar-te pel relat. Transmet les sensacions que molts tenim quan arribem a casa i tanquem la porta després d'un dia feixuc. El dia a dia també és objecte i matèria literària, i ens ho demostres prou bé, amb la quantitat de sentiments i de coses que evoques i que es complementen amb la nostra experiència quotidiana. Vaja, felicitats.
    En segon lloc, agrair-te les teves amables paraules al meu sonet. Sí, conec Màrius Torres i evidentment que és tot un referent.
    Ens anem veient per aquí. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Benjamí Batlle Pestaña

2 Relats

2 Comentaris

338 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00