Reptes sense tocar

PREPARANT LA PROCESSÓ A LES FESTES DEL POBLE

I el senyor sagristà, fent honor a la festa, estava en aquell precís moment festejant-la. És a dir, fent-li festes a la senyora batllessa consort, que no a la festa.
I li xuplava els pessons de les dues i descarades mamelles, posava la galta al melic i al ventre de la senyora, s'hi perdia entre el cuixam, aponat el d'ella al forat del comú del bar de la plaça.
Mentre, les calors del cos i de l'estiu els pujaven i baixaven. Els pujaven a la cara, moradenca de rojam; els baixaven a l'entrecuix, fugint i traslladant d'un lloc a un altre, com els llavis del sagristà.
-Ai, senyora! Ara tinc al meu abast el pa que més m'agrada! El parrús!
La batlle consort parlà, ansiosa:
-Vinga vostè! Dóne'm sa verga, la vara de comandament que més apreciem les senyores...

Potser un lector no nadiu no puga esbrinar com s'havia arribat en aquest punt. Fou com una cadena, d'excusat en excusat, de cagador en cagador, de bany en bany, quan establiren entre els dos, de mutu acord, que aquella relació político-religiosa afavoria els interessos comuns, a més del de les forces vives i econòmiques de la població que, sabedora, però en definitiva ignorant, era la que els donava de menjar i beure.
En un principi, al batlle sobretot; i al rector després, els caigueren com una dutxa freda els fets. Després, el batlle i el rector, ja més tranquils respecte del contuberni, conscients i quasi de bon grat, assumiren el seu paper. Aquella ‘seua creu' tenia múltiples avantatges. Pel batlle, mentre la dona estigués ocupada, podia ell mateix ocupar-se'n d'altres, pròximes o llunyanes. A més a més,-home de comunió dominical- la confessió amb el rector era més ràpida. Sols calia explicar, per exemple: "Quatre, aquesta setmana".
I pel rector, no cal ni dir-les, les millores! Un còmplice mai acostuma delatar.

**********

SOMNI (Acabaré fent de Freud?)

No acostume tenir ensomnies. Aquestes darreres nits, però, una vegada i altra, sobretot a les caloroses, s'hi repeteix la mateixa visió.
És l'estiu. Ho sé per la llum del sol, aclaparadora. Veig una cadena muntanyosa que es precipita cap el mar, al mateix temps que l'avió cau... I un arbret. Unes mans fan pressió al brancatge, separant-lo. Allà està, tapada fins el nas: botes altres, abric d'antílop, bossa de pell de marta en bandolera, cara preciosa. Vagareja. Va cap unes pedres fluorescents, brillants.
Ara sóc a una casa amb mobles disfressats amb llençols blancs. Un raig de sol il·lumina l'escala al final del passadís. Al menjador, una estufa de llenya i un sofà esbudellat. Un reproductor de DVD on unes mans femenines, blanques, introdueixen un disc. S'escolta una veu molla: "Quan tornem, quan tornem..."
No puc moure'm. Em fa mal l'esquena. De sobte, la visió enterbolida de l'arbret, recremat. Fum a les branques i guspires latents testimonien un recent incendi. Gire els ulls i la veig despullant-se de l'abric. La pell, blanca. El triangle, obscur. Puja a un camell, i se'n fuig. Intente cridar-la. Cap so no m'ix. De vegades és sols una ombra que, a contrallum, em fa ganyotes. Se'n va, muntada al camell, nua, per estranys viaranys. La imatge es duplica, es triplica... S'hi fa múltiple i s'esfuma a l'horitzó llunyà.
I em desperte, entresuat i anhelant, prop de l'infart. I copse el sentit. El que ha desaparegut són les meues vacances!