Reptes d'oronella (COL·LECCIONS i EROTISME EN RUTA)

Un relat de: rnbonet

ÀNGELS CAIGUTS (Col·leccions que no calien)

* Es deia Àngels. Anava caminant de la mà de son pare, per la vorera esquerra d'aquella via principal de la gran ciutat.
Tenia tres anys. Cara simpàtica, ulls alegres i sorprenents, sorpresos; tendresa per donar i vendre. Baixava de la vorera de tant en tant. "No ho faces!", li recriminava el pare.
Una de les vegades va posar, jugant, només un peu a l'asfalt. Un cotxe se l'endugué per davant. El conductor anava borratxo. "Una mort evitable", era el titular que encapçalava la primera pàgina dels diaris matutins. Un clam popular, a la manifestació posterior. I res més.

* L'operari va repassar a consciència l'arnès, les fixacions, la resistència de la corda. Sols aleshores agafà el pot de pintura i la brotxa i enfilà cap el pis vint-i-setè. Una vegada al lloc, es despenjà per la finestra i isquè a l'exterior, començant a omplir la part dreta de l'esquadra, per allà on s'hi colava l'aigua de la pluja.
Un sacseig a l'escorça terrestre, intensitat 6,3 de l'escala de Ritcher, i s'obrí una clivella ampla, just a vint centímetres per sota l'ampit de la finestra. L'operari, amb un ai al cor, aguantà . Després féu un "Uff!" i respirà obertament.
Un segons sacseig, rèplica del primer -intensitat 2,1 "quasi res" digueren després els tècnics- va fer que l'operari es precipités al buit. "Un altre al clot", comentaren els companys. El seu nom era Àngel.


* Li dèiem "Angeleta". I no mai hem sabut el nom vertader. Síndrome de Down, mirada tèrbola i innocent; caminar boirós. A tothom feia cas, amb un somriure ample, sincer, amable; sense limitacions de cap classe.
La trobàrem a una sèquia, unflada, després d'una setmana de la desaparició. L'informe de l'autòpsia era curt, asèptic. Entre altres coses deia "símptomes de violació". Gairebé no va haver comentaris a la premsa. Havia passat ja massa temps.



***********************************************************



MAL DE MAR

Els nostres són camins espaiats, com pluja intermitent. O xàfec continuat, amb alguna clariana al bosc de boira intensa...

"El viatge fou en vaixell. Avorrit, llegia i esguardava de gairó la veïna d'enfront, d'ulls blaus, profunds, mirada picardiosa i punyent, llavis gruixuts, somriure rialler i irònic, que trobava aixecant la mirada del llibre. I cercava, mentre, altres indrets de la seua anatomia: sina escassa, al menut regató de la qual apuntava una floreta penjant d'una cadena d'or, malucs abundosos, cames llargues...
-Un gessamí? -vaig preguntar, assenyalant l'ornamenta.
-Quasi, senyor- em contestà.- Una englantina".

Caminem amb ulls de l'ànima, el cor obert a qualsevol porta.

"Va ser després, em sembla que a proa, amb poc de vent.
-Mires el meu cul, encant?
Jo l'esguardava tota. Els cabells color panolla, els pits dibuixats al besllum del capvespre; la cama esquerre, encaixada al vestit, deixava endevinar aquell interstici que... No sé després a quin punt del vaixell ens trobàrem, llavi contra llavi, alè prop de l'altre alè. Ella, espaterrada i anhelant, proposava:
-Sols uns coneixements d'anatomia íntima. Sense compromisos, sense contractes, sense dependències- matisà".

I ens amorrem als primers amagatalls, a recer de pedregades; al primer vol de coloms blancs d'albada, al parany enganyós d'una rosa groguenca.

"Li vaig oferir el meu camarot, cavaller com sóc. I vaig trobar delers contagiosos de cavitats abellidores, carnoses, estimulants, delicades, humides..."

I quasi sempre, la rosa florida ens descobreix les punxes de la tija. I les colomes són espantades per negres ocellots. I els pits amables esdevenen inhòspits paisatges. I ens queda, aleshores, el cor buit i l'ànima vàcua.

"Féu una xuclada. Llarga, ansiosa. Després d'arraconar-lo al cel de la boca, l'assaboria, cada vegada més fermament, mentre jo repassava els desnivells a sota el mont de Venus... De sobte, un espasme. I un cop de mar. La xicota premé els llavis, i les dents, i mossegà. Fort. Tant, que es va quedar amb un tros -la punteta- del plàtan dins la boca".

Però tenim encara la cridòria dels infants, un altre tren que arriba, la font d'aigua fresca de la muntanya aquella, la primera rosada d'un càlid estiu, la veu de qualsevol poeta que...

"I és que, mentre escrius, el subconscient et remet a records fugissers, de vegades; clars i nets d'altres. Com ara. Es deia Mar.".

Comentaris

  • del primer...[Ofensiu]
    gypsy | 28-06-2007

    abans no t'he pogut dir gaire cosa doncs, m'ha tocat una mica. El meu pare quan tenia dotze anys va perdre una germana de set, es deia Angelina i era una nena riallera i estimada per tothom. La meva àvia mai no ho va superar i la va enterrar amb el vestit de comunió, doncs faltava una setmana per fer-la. Havia perdut tres fills més. Només va quedar el meu pare de cinc fills. El meu pare estava molt unit amb la germaneta i no sé si tantes morts el van fer l'home fort i implacable que sempre ha estat, àdhuc ara, que és gran, continua tenint una força contra l'adversitat envejable.

    Una meravella el teu relat, trist, com la vida mateixa.
    Petons!

    gyps

  • ostres ramon![Ofensiu]
    gypsy | 28-06-2007 | Valoració: 10

    m'agraden els dos, m'agrada la teva prosa propera i excelsa.
    El segon, és genial, molt del teu estil, que explica fàcil el què no ho és gens i el millor, no hi ha barroeria per enlloc. I això costaaaaa!

    petons!

    gypsy

  • F. Arnau | 17-06-2007 | Valoració: 10

    Amic Ramon!
    Quin món aquest en el que passen tantes coses...
    Pobres dels àngels!
    Salut!
    FRANCESC

    PS Per cert, crec que està clar que, de la il·lustració, eres aquell que vé de cara, al que miren totes les xicones... O no?

  • Quotidianitat[Ofensiu]
    Anagnost | 11-06-2007 | Valoració: 10

    Llegim coses d'aquestes, als diaris, amb una freqüència que ens imunitza davant el dolor aliè. Els àngels cauen als nostres peus sense que aturem la marxa, gairebé sense ni veure'ls. Fins que arriba l'escriptor i ens els posa davant el cor. I aleshores sentim una esgarrifança i ploram pels àngels caiguts i per nosaltres mateixos.

  • Una col.lecció d'impacte![Ofensiu]
    Unaquimera | 06-06-2007

    Recordo perfectament aquesta peça, ÀNGELS CAIGUTS.
    Em sembla un relat sòlid, encara que dividit formalment en tres blocs perfectament diferenciats: cadascun d'ells queda separat visualment dels altres per un espai en blanc i ve introduït per un asterisc.
    El text, però, no perd unitat narrativa, ja que les primeres paraules de cada bloc temàtic indiquen clarament quin subjecte serà el protagonista d'aquest paràgraf, de tal manera que el relleu de personatges no produeix cap confusió al lector, al mateix temps que, en cada apartat, el nom propi dels diferents protagonistes estableix un vincle entre sí i amb el títol molt oportú.
    Aquest títol guarda una estretíssima relació amb els protagonistes i amb la narració: pràcticament és el seu compendi, absolutament encertat, ja que, tot i això, no malbarata l'argument i els seus girs.

    En resum, és un bon relat: impactant, absolutament actual i realista.

    Aprofito el comentari per enviar-te una abraçada,
    Unaquimera

  • esfereïdor[Ofensiu]
    manel | 01-06-2007

    Amic bonet, Angels caiguts és esfereïdor. Sec, directe a l'estómac, d'una realitat que fa mal. Frases curtes. Sembla fins i tot escrit amb un to de fals periodisme que accentua aquesta realitat. En tot cas, un relat magnífic. Arriba, i ben endins.
    Els finals de cada cas, sensacionals:

    I res més.
    El seu nom era Àngel.
    Havia passat massa temps.

    De vegades la vida és només oblit.

    Records des del nord
    manel
    (l'altre te'l comento en algun altre moment)

  • aaa | 31-05-2007

    els angels caiguts, magistral.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de rnbonet

rnbonet

272 Relats

1588 Comentaris

356812 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Tururú, turrruuuurrúrúrúrú!
ES FA SABER
A TOTHOOOM
QU' AQUEST RELATAIREEE
NO S'ENFADA NI ES CABREEJAAA
PELS COMENTARIS
ADVERSOOOS
ENCARA QUEEEE
ESTIGUEN FEEEETS
AMB MALA BAVAAAA.
Tururúu!Turrurú!

*********

rnbonet ha tingut fills i ha plantat arbres. Ara, entre altres assumptes i dèries, es torba escrivint. Punt i apart. Format en llengua forastera, "por justo derecho de conquista" i "por el imperio hacia Dios" -com tots els seus congèneres a la mateixa època-, utilitza sempre per escriure aquella que li era pròpia, -és a dir, la present- per allò de la identitat i els orígens. I possiblement -caldria un psicoanàlisi seriós- per fer la guitza a la "classe dominant" del seu País. Potser. Punt i apart. Es considera agnòstic i crític, còmic i tètric, dàtil i fútil, pràctic i teòric, bàquic i anàrquic... i tots els mots plans amb titlla que vulguen vostés, i algun que altre d'esdrúixol. Quan es posa filosòfic -cosa que sol ocórrer si li toquen els testets o les barjoles- busca amb un cresol el trellat perdut per tanta gent del país, per tal de retornant-lo al seu poble -abans de fer catúfols totalment-, i veure si aquest esdevé d'una punyetera vegada un poble normal, en un país normal. S'hi cansa aviat, però. I abandona fins l'altra tocamenta. Mentrestant, ritme, paisatge i mesura. Amb qualque excès escaient, oportú. Què li anem a fer! Som de carn! Punt final.

R en Cadena


EmmaThessaM en va 'encadenar' i jo he passat la cadena a "Ada Bruguera Riera" i a "Arbequina". I a "La banyeta del badiu", i a "Biel Martí".

(descobreix què és "R en Cadena")



*¿ I si visitàreu aquest

maridatge?

Un intent de col·laboració amb gent propera. I d'RC!