Reptes d'oronella (COL·LECCIONS i EROTISME EN RUTA)

ÀNGELS CAIGUTS (Col·leccions que no calien)

* Es deia Àngels. Anava caminant de la mà de son pare, per la vorera esquerra d'aquella via principal de la gran ciutat.
Tenia tres anys. Cara simpàtica, ulls alegres i sorprenents, sorpresos; tendresa per donar i vendre. Baixava de la vorera de tant en tant. "No ho faces!", li recriminava el pare.
Una de les vegades va posar, jugant, només un peu a l'asfalt. Un cotxe se l'endugué per davant. El conductor anava borratxo. "Una mort evitable", era el titular que encapçalava la primera pàgina dels diaris matutins. Un clam popular, a la manifestació posterior. I res més.

* L'operari va repassar a consciència l'arnès, les fixacions, la resistència de la corda. Sols aleshores agafà el pot de pintura i la brotxa i enfilà cap el pis vint-i-setè. Una vegada al lloc, es despenjà per la finestra i isquè a l'exterior, començant a omplir la part dreta de l'esquadra, per allà on s'hi colava l'aigua de la pluja.
Un sacseig a l'escorça terrestre, intensitat 6,3 de l'escala de Ritcher, i s'obrí una clivella ampla, just a vint centímetres per sota l'ampit de la finestra. L'operari, amb un ai al cor, aguantà . Després féu un "Uff!" i respirà obertament.
Un segons sacseig, rèplica del primer -intensitat 2,1 "quasi res" digueren després els tècnics- va fer que l'operari es precipités al buit. "Un altre al clot", comentaren els companys. El seu nom era Àngel.


* Li dèiem "Angeleta". I no mai hem sabut el nom vertader. Síndrome de Down, mirada tèrbola i innocent; caminar boirós. A tothom feia cas, amb un somriure ample, sincer, amable; sense limitacions de cap classe.
La trobàrem a una sèquia, unflada, després d'una setmana de la desaparició. L'informe de l'autòpsia era curt, asèptic. Entre altres coses deia "símptomes de violació". Gairebé no va haver comentaris a la premsa. Havia passat ja massa temps.



***********************************************************



MAL DE MAR

Els nostres són camins espaiats, com pluja intermitent. O xàfec continuat, amb alguna clariana al bosc de boira intensa...

"El viatge fou en vaixell. Avorrit, llegia i esguardava de gairó la veïna d'enfront, d'ulls blaus, profunds, mirada picardiosa i punyent, llavis gruixuts, somriure rialler i irònic, que trobava aixecant la mirada del llibre. I cercava, mentre, altres indrets de la seua anatomia: sina escassa, al menut regató de la qual apuntava una floreta penjant d'una cadena d'or, malucs abundosos, cames llargues...
-Un gessamí? -vaig preguntar, assenyalant l'ornamenta.
-Quasi, senyor- em contestà.- Una englantina".

Caminem amb ulls de l'ànima, el cor obert a qualsevol porta.

"Va ser després, em sembla que a proa, amb poc de vent.
-Mires el meu cul, encant?
Jo l'esguardava tota. Els cabells color panolla, els pits dibuixats al besllum del capvespre; la cama esquerre, encaixada al vestit, deixava endevinar aquell interstici que... No sé després a quin punt del vaixell ens trobàrem, llavi contra llavi, alè prop de l'altre alè. Ella, espaterrada i anhelant, proposava:
-Sols uns coneixements d'anatomia íntima. Sense compromisos, sense contractes, sense dependències- matisà".

I ens amorrem als primers amagatalls, a recer de pedregades; al primer vol de coloms blancs d'albada, al parany enganyós d'una rosa groguenca.

"Li vaig oferir el meu camarot, cavaller com sóc. I vaig trobar delers contagiosos de cavitats abellidores, carnoses, estimulants, delicades, humides..."

I quasi sempre, la rosa florida ens descobreix les punxes de la tija. I les colomes són espantades per negres ocellots. I els pits amables esdevenen inhòspits paisatges. I ens queda, aleshores, el cor buit i l'ànima vàcua.

"Féu una xuclada. Llarga, ansiosa. Després d'arraconar-lo al cel de la boca, l'assaboria, cada vegada més fermament, mentre jo repassava els desnivells a sota el mont de Venus... De sobte, un espasme. I un cop de mar. La xicota premé els llavis, i les dents, i mossegà. Fort. Tant, que es va quedar amb un tros -la punteta- del plàtan dins la boca".

Però tenim encara la cridòria dels infants, un altre tren que arriba, la font d'aigua fresca de la muntanya aquella, la primera rosada d'un càlid estiu, la veu de qualsevol poeta que...

"I és que, mentre escrius, el subconscient et remet a records fugissers, de vegades; clars i nets d'altres. Com ara. Es deia Mar.".