Reptes amb gavardina

*Repte LVI proposat pel foster amb el tema "falses aparences". Paraules clau: funicular, agredolç, gavardina, creu. 250 paraules.

Així d'entrada, vaig escriure aquesta història per presentar que semblava interessant:

Pujava corrent pel caminet del costat del funicular a bon ritme. És costerut, el pulsòmetre marcava 150 i estava amarada; tot tal com a mi m'agrada. El sabor salat de la suor contrastava amb l'agredolç del xiclet. Em concentrava en sentir el terra sota les meves sabatilles, l'acaronava a cada trot amb les plantes dels peus i amb els dits; obria el nas, els ulls i les orelles intentant copsar-ho tot en aquell capvespre esplèndid. El meu cos responia com un llampec a les exigències del terreny; el cos salat i l'esperit dolç, tal com em deia el meu mestre Ling.
A uns 100 metres del cim, el vaig veure que baixava. Metre vuitanta-cinc, ros, ample, ben posat. Les meves pròpies idees van sobreeixir per damunt de les del meu mestre.
"Si tot ho té tan gran,..." vaig pensar. Jo tot ho faig amb passió; tot ho penso amb passió.
Quan el tenia a cinc metres em va sorprendre obrint-se la gavardina amb les dues mans: portava els pantalons del xandall mig abaixats i un aparellet minúscul treia el cap entre els rínxols. M'hagués posat a riure, però la seva mirada i aquell fil de baba,... vaig fer un bot per fuetejar un "Mae-gueri" furiós a les seves parts. Del cop de peu es va cargolar com un fetus i va caure al terra estabornit. El membre es va posar morat en menys d'un minut i va triplicar la mesura inicial,... li vaig fer un favor. Déu meu quina creu!

Però després vaig veure que a la Conxa Forteza la gavardina també l'havia inspirat i ja havia penjat aquesta altra desenfrenada situació:

Sor Maria de la Creu cada horabaixa agafava el funicular que pujava al Tibidabo per complir amb el seu deure apostòlic. Visitava a una senyora que vivia en una torre enfora de l'estació. Sor Maria havia de travessar el bosc per arribar-hi. Ella sabia que pecava però no se'n podia estar. Feia mesos que entre els pins albirava una figura que al seu pas s'obria la gavardina i mostrava uns atributs dignes dels dimonis que havien temptat a tantes santes dones. Sentia un agredolç plaer. El seu confés li havia aconsellat que denuncies el cas, però ella de cada vegada se sentia més atreta per lo que mig a contrallum endevinava.
Les nits dins la soledat de la seva cel·la i després de deixar-se l'esquena en carn viva amb els cilicis, quan se tombava damunt la dura màrfega, la seva imaginació volava i el seu cap s'omplia d'aquella cosa lluent i vermellosa que eixia entre els plecs de roba com si tengués vida pròpia.
Ja no podia més. Un dia se va decidir i agafant una ampolla d'aigua beneïda se va disposar a exorcitzar aquell dimoni que no la deixava viure.
Com de costum allà estava la gavardina oberta i el maleït cap que guaitava com la serp que va temptar a Eva.
Va córrer i amb tanta mala sort que va caure, la seva boca a dos centímetres d'aquella cosa. Va fer com els grans màrtirs, i resignadament, va decidir menjar-se-la perquè mai més no pogués temptar a ningú.

Amb el que em vaig decidir a donar l'altra visió de la jugada, cosa que em va fer passar una estona molt divertida,... gràcies Conxa. Va ser la que vaig presentar.

De petit ja m'agradava posar-me nuet amb els altres nens a la dutxa, no em feu dir per què. També us he de dir que les noies no m'han fet mai massa cas; això si que sé per què: sóc lleig com un dimoni. Precisament per això els he d'ensenyar el bé de Déu que tinc entre les cames, aquesta verga esplendorosa que em diferència dels altres i que defineix la meva personalitat.
Per això, cada tarda, quan aquella monja baixa del funicular ja em poso calent. M'amago entre els pins i quan està a prop, obro la gavardina. La beata fa com si no volés mirar, però queda enlluernada pels meus atributs. Frena el pas i els seus ulls entabanats m'exciten. Quan se'n va fent senyals de la creu a dojo amb un gest agredolç a la cara, jo me la pelo darrera del pi. De l'autoservei em moro de gust.
Però l'altre dia tot se'n va anar en orris. La molt cabrona va venir decidida amb una enorme botella a la mà. Em pensava que m'anava a esberlar el cap quan de sobte, va tirar-se al terra, va llençar la botella, es va agenollar i, com si resés pietosament, es va amorrar al piló. Em vaig quedar astorat i palplantat sense reaccionar fins que va acabar i va marxar amb una cara de felicitat que semblava una verge. Crec que em va xuclar l'anima. I ara què faig? Busco una altra monja o vosaltres penseu que potser tornarà?

Va guanyar l'angie amb un magnífic relat d'una senyora que no ho era tant com semblava.