Repte poètic 2 - "La via del silencio"

Un relat de: Repte Poètic Visual



La via del silencio

El do de la paraula - Unaquimera

Sona i ressona el silenci,
mentre mouen les estrelles
el batall de la lluna blava.
Torna i retorna l'esperança,
l'enyor de la saviesa,
la pau interior, la calma.

La pedra té el do de la paraula,
però ara calla,
deixa parlar la bellesa
quan la nit badalla.

El secret dels mots reposa
encara que el temps l'encalça.

***



Fragilitat efímera - Carme Cabús

En la foscor de la nit,
sota les fredes estrelles
llunyanes al firmament,
els déus resten impassibles
davant el penar dels homes.

Del no-res cap al no-res,
jutjat pels grans déus hieràtics,
gegants dreçats en l'abisme,
l'home mena un passadís
cercat per estàtues rígides.

Deixada a la seva sort,
immersa en el seu conflicte,
la humanitat roman sola
-talment un planeta igni-
igual que els grans déus de pedra
que ella mateixa ha creat.

Només passa que un home
és fragilitat efímera
que es debat sol en l'angoixa
enfront la perenne energia
de la pedra i de la llum.



Els savis de Karnak - Francesc Arnau i Chinchilla

Així els va esculpir l'artista,
convertits en esfinxs....

Com un tribunal de canonges egipcis
asseguts a les trones de pedra
mediten respostes.
De cobricel tenen un sostre
farcit amb estels i galàxies
que il·luminen les seues idees.

Després, mamprendran llurs viatges
pels continents habitats per éssers feréstecs.
Ells són aquells que tothom
hem conegut als llibres de culte
sota noms de déus i herois fantàstics;
Hermes, Dyonisos, Siddharta, Confuci...


Altius rostres - kispar fidu

Cares altives
alçant la vista,
perseguint les estrelles.

Observant amb fortalesa
l'espai
i la seva grandesa.

Una al costat de l'altra,
creen entre elles
un passadís on sentir-se impotent.

Travessar el silenci
entre les seves màscares
que els hi oculten el rostre.

Deixar-se endur per la incertesa
i arrossegar-se sota l'alerta
de les seves espies mirades.

Rostres absents en el silenci
guaitant sigil·losament un univers
que els empara misteris.

Ni el silenci fora capaç
de romandre callat
sota mirades que semblen cremar-te.

Elles, sota les estrelles,
guaiten i esperen
el xiuxiueig de forasteres.


Bullici d'estrelles - ginebre

Ai pedres altives,
fredes captives!
On és l'herba que trenca?
On és l'arrel infiltrada?

Sempre, sempre, per sempre
hi haurà la remor
bullici interior
de vida, d'abelles
zum zum
zim zim
bullici d'estrelles!

La pura façana esculpida
què amaga per dins?
Hi don cobertura.
Hi don estructura.
Substrat on s'hi ancla la vida.


Déus sense tresor - Laura Dalmau

Roques mortes de sorra llunyana
que han oblidat la dansa, sense rius,
invoquen pols d'hores baixes
on el silenci vermell hi és present.

Figures de somnis perversos,
cobdicioses de llum pròpia,
esbotzen cendra per les fosques
entre dunes sense tacte.

Eterns Déus sense tresor.


La meva pregària - ANEROL

Heus aquí la meva pregària;
no em rebutgis i escolta-la,
Un llarg i penós camí he corregut
Per poder arribar a aquest port

Espera..., haig de buidar el sac,
netejar-lo de pols i brutícia,
en el meu deambular recollits;
Misèria que encara no he digerit.

Ja està...ja m'he despullat!
Mira'm! Sóc jo!
i ... ningú sóc.
I tota jo em desplego,
cada espurna de mi deixo anar
per una íntima comunió

Flanquejada, rebo aixopluc
d'aquests majestuosos guardians
i al més alt vol
tot el meu ser és dat

I amb un immens sospir
m'abandono a la teva empara.
Heus aquí la meva pregària:
Rebre'm


No tinc res a dir - manel

No tinc res a dir.
Sobrevius a les estrelles
traginant el seu silenci.
El camí et recorda la por
de la insignificant presència
humana.

Però ara el temps ja no corre.

Vull creure en aquesta pausa.
No tinc res a dir.


Pedra engabiada - gypsy

Pedra engabiada
farcida de déus antics,
dorms al llit del silenci,
no hi ha remors atiades
ni vestigis d'humanitat.

Serena lassitud
amarada de llum intermitent,
com un aura en el temps,
ferida per la mirada
d'un nouvingut

que observa embadalit
el miratge encobert,
esfinx solemne
esfondrada d'història.


Bellesa aliena - mjesus

Bellesa aliena

Figures irreals cisellades
per artesans picapedrers
sota l'ombra de la por
en nom de l'immortalitat.

Fatalitat!

Amatent la mirada,
sobre les despulles del seu creador
defensen amb afilades urpes,
un artifici, del pas dels temps.

Ficció!

Santuari de la nit argentada;
els soldats exalten en silenci
el camí del més enllà.


La màgia de les estrelles - Noell

En la immensitat de les estàtues
s'hi reflecteix la grandesa, el poder i la força
d'un imperi

i la cultura i la riquesa
d'un poble.

El cel estrellat
els dóna un aire encara més majestuós
amb la seva immensitat divina
i la seva lluentor sagrada.

I ens fa reflexionar
sobre la insignificança d'un home
i la grandesa
dels déus.


Esfinxs - sergei

Sobris caps humans i grans ales d'àliga,
fredes mirades cap al fosc l'infinit,
esperant, les letals urpes de granit,
el temut retorn de l'antiga nissaga.

El Gran mantell, estès sense cap arruga,
de l'espai profund negre com el lignit,
ple d'estels que decoren l'eterna nit,
guaita pacient, com una vella tortuga.

Mentre el riu del temps s'esmuny amb rapidesa,
mantenen les esfinxs sòbria vigilància;
la tosca pedra plena de gran fermesa .

I quan els estranys vinguin amb bel·ligerància
per esborrar del món tota la bellesa,
querarà palès el fruit de la constància.



Comentaris i Votacions

Comentaris

  • Nurithy | 24-12-2007

    Amb imatges s'entenen els poemes i s'aprecia la diversitat de talents que hi ha a relats; cadascú amb el seu do particular.

  • Tens raó![Ofensiu]
    kispar fidu | 28-10-2007

    ja no me'n recordava! em sap greu! (és que al recuperar els enllaços no vaig pensar en la correcció de la imatge!)

    Aquí tenim la correcta:


    ara sí! ;)
    Gemm@

  • Per la Gemma...[Ofensiu]
    Dyonisos | 27-10-2007 | Valoració: 10

    Estimada amiga:
    La teua tasca ha estat perfecta, però...
    També és casualitat (Llei de Murphi o algo així...) que, després de tot el que vaig fer, acabe sortint la imatge del quadre amb la ratlla blanca... El manel ja sap del què parle, doncs ja tenia mig poema fet sobre la "ditxosa" ratlla, i el va tindre que llençar a la paperera.

    Una forta abraçada!

    Dyonisos

    PS I no em faces massa cas, que els déus estem així de bojos...